29 de gen. 2012

BAJO AMENAZA

Obrir la porta de casa a uns suposats policies pot ser l’error més gran que es pot cometre. Que el racó més privat i segur que és la nostra llar es vegi envaït per uns lladres violents probablement és una por que tots tenim a dins. I per això és un tema recurrent al cinema. Recordem clàssics com Funny games de Haneke, Los extraños o la més recent Secuestrados. Totes elles juguen a horroritzar l’espectador amb la violència i la tortura més cruel. Bajo Amenaza, protagonitzada per Nicole Kidman i Nicolas Cage, no ens sorprèn ni ens aporta res de nou després d’haver vist tantes pel·lícules del gènere de segrests. Potser per aquesta falta d’idees noves han decidit usar els noms d’aquests dos actors oscaritzats com a ganxo per atrapar els espectadors dubtosos. Hi ha tensió, violència (però no al nivell d’altres com Funny games) i angoixa. La meva sensació mentre l’estava veient era d’uns segrestadors indefinits, que no deixaven clars del tot els seus propòsits, si venien per diners, per un ronyó, o per temes personals. Quelcom no acaba de lligar en la trama i és difícil saber què és. Tanmateix resulta eficaç alhora de provocar nervis i mantenir l’espectador clavat al seient els 91 minuts que dura.
En definitiva, sense ser una pel·lícula mereixedora de premis, és recomanable per passar una bona estona.


  • El millor: Els dos actors principals.
  • El pitjor: els segrestadors. No són creïbles els personatges. 
*Puntuació: 6’5



22 de gen. 2012

GRAN HERMANO 12+1 ES SUPERA A SÍ MATEIX

L’època del boom dels reality shows ja ha passat. Molts han mort, altres es mantenen com poden, i enmig de tant naufragi en neixen de nous amb gran èxit (Acorralados, per exemple) i altres es reinventen cada any amb tècniques exitoses. El públic és exigent i no menteix. Quan un reality cansa, té els dies comptats. Cal estar innovant i sorprenent constantment. Gran Hermano, el pare de tots els realitys, ho sap fer magistralment. Cada edició conté elements nous, inesperats i molt treballats. Aquest any però, en la seva 13a edició (anomenada 12+1 per un tema de superstició de la presentadora) el format s’ha superat a si mateix. Els espectadors ens hem topat amb una casa amb habitacions anormalment disposades: una saleta completament girada, en què els mobles estan al sostre; Una cuina amb una inclinació d’un 35%, que obligava els concursants que acabaven d'entrar a fer esforços per caminar-hi; Una habitació reduïda en que els que van entrar semblaven Gulliver al país de Liliput. Fins i tot hi havia una enorme Arca de Noé amb tot  d’animals desaparellats que els concursants havien de emparellar. Després de la sorpresa i por (d’alguns) inicial van descobrir que a banda d’aquestes sales hi havia una enorme casa plena de comoditats, amb un disseny a tot color, un jardí de 300 metres quadrats amb una piscina que té un llit al mig i una dutxa de vidre en què suposadament deixaran veure les seves vergonyes.
Els concursants semblen gent més “normal” que altres anys, tot i que amb grans personalitats, gustos i caràcters molt interessants. Potser el més sorprenent va ser el mossèn moter (que a hores d’ara sembla que l’Església ja ha excomulgat per entrar al concurs).
Mercedes Milà va estar al seu nivell habitual: canyera, divertida, passional i sincera. Sense oblidar els seus escots cada vegada més comuns.
La primera gala ens va deixar un sabor de boca magnífic als espectadors més fidels. L’expectació és alta i esperem que es compleixi.

El 12+1 no és només un tema de superstició davant el 13, sinó que té un sentit afegit. Aquest any entrarà a la casa una persona del carrer cada setmana. Serà una persona que no hagi anat als càstings i que hi podrà optar a través de subhasta a Ebay. Sí, si, encara que sembli increïble és cert. La gent que tingui molts diners per gastar podrà comprar la seva entrada al concurs. I els diners que es recaudin cada setmana seran per Creu Roja. Una idea rodona: solidària per totes bandes.  Cal dir que la mateixa nit de la gala el preu ja estava en 10.300 euros. Una barbaritat. I asseieu-vos un moment abans de llegir com estar ara la "puja": 150.100 euros. Això demostra com tot i la crisi encara hi ha bojos rics que poden gastar els diners per un capritx com aquest.


Només queda tornar-nos a enganxar una vegada més als personatges de la Casa de Guadalix i deixar-nos sorprendre nit a nit per l’excel·lent equip de guionistes.
Les portes de Gran Hermano s’obren per rebre a…..


15 de gen. 2012

FLOQUET DE NEU

Floquet de neu és una producció catalana dirigida per Andrés  G. Shraer, director de Ratoncito perez, pel·lícula que també combina l’animació amb la imatge real.
El Floquet de neu s’ha convertit en una icona mundial de la ciutat de Barcelona, com ho és la Sagrada família o el Parc Güell(que per cert apareix al film) i per això és interessant un producte que acosta els nens a l’únic goril·la albí que ha existit i que no han arribat a conèixer.
A la pel·lícula en Floquet no és acceptat al zoo per algun dels seus congèneres, concretament el pare dels dos goril·les petits que de seguida es fan amics seus. Per això decideix creuar la ciutat per trobar una bruixa que el transformi en un goril·la negre juntament amb un panda roig que vol ser una pantera. Mentrestant els segueix un malvat i dos nens que els volen ajudar.
El relat és infantil i va dirigit als més petits. Pels adults no resulta tan interessant, tanmateix és tendre i emotiu veure les aventures d’aquest petit goril·la. Transmet un missatge similar al del conte de l’aneguet lleig, molt adequat per ensenyar als nens el valor que té ser diferent. El Floquet vol canviar de color per ser acceptat pels altres però aprèn que l’important és ser un mateix, que ser diferent és quelcom positiu i que és així com el vol la gent que l’estima de debò.
Cal destacar el personatge del panda que li agrada fer meditació perquè aporta la part còmica de la pel·lícula.


  • El millor: Les escenes dels personatges animats: Floquet, panda i altres goril·les.
  • El pitjor: la simplesa de la història.


*Puntuació: 6


13 de gen. 2012

EL MEU BLOC ÉS CO2 NEUTRAL



Des d’avui el meu bloc és CO2 Neutral. Com s’elimina el CO2 (diòxid de carboni)? A través dels arbres. Per això Geniale.es ha ideat una iniciativa molt interessant que he descobert a través del bloc www.aquestaetstu.blogspot.com . Geniale.es planta un arbre amb el nom d’aquells bloggers que pengin una entrada al seu bloc parlant d’aquesta iniciativa. Aquests arbres els planten a Alemanya i són roures, uns arbres forts i majestuosos.
Com que jo també sóc partidària de fer el possible per cuidar el planeta al màxim m’uneixo a la causa amb la il·lusió que si algun dia viatjo a Alemanya podré veure el meu arbre.




Us deixo l'adreça de la web per si voleu unir-vos a la causa:
http://www.geniale.es/co2neutral/



11 de gen. 2012

UN LUGAR PARA SOÑAR

El cinema és una gran fàbrica de somnis. Ens endinsa en mons, històries i vides diferents a les nostres, millors o pitjors, però diferents. Té el poder de ficar-se de ple dins el nostre cor i burxar-lo fins aconseguir treure’n les emocions que vol: terror, riure, plorar o somiar.
Hi ha pel·lícules que tenen l’habilitat de provocar emocions de tot tipus amb històries de conte, boniques, properes i  tendres.
Un lugar para soñar, com el seu nom indica, és una d’aquestes pel·lícules. És una història plena de sentiment que provoca un somriure en sortir de la sala; Potser el secret està en el fet que sigui un fet real.
Benjamin Mee(Matt Damon) és un periodista aventurer que s’ha quedat vidu amb dos fills, una nena petita i un adolescent complicat. Les seves vides no avancen, són incapaços de passar pàgina i trobar una motivació a les seves vides. Per això Ben decideix fer un canvi radical i es traslladen a viure a una casa que està a 14 km de la ciutat i que es troba dins un zoo abandonat. L’empenta i la necessitat de tornar a somiar el porta a implicar-se en aixecar de nou aquest zoo juntament amb uns treballadors entregats i entranyables amb  la  inversió econòmica que suposa tot plegat i les males cares del fill gran.
Els films familiars amb nens i animals sempre funcionen. Ens agrada veure histories de nens complicats que troben la seva motivació de vida en els animals i de persones que aprenen a passar pàgina gràcies a la seva empenta. Suposo que d’alguna manera ens dóna força i esperança .
No és una obra mestra, ni té un guió potent ple de girs. Només és una història senzilla que sap treure partit dels elements que té i combina correctament l’humor, el drama i l’aventura.
Cal destacar el cada vegada millor Matt Damon, tot I tenir un paper modest, I la subtil però realista història d’amor amb Scarlett Johanson que és una de les treballadores del zoo.


  • El millor: la fotografia i el relat en sí.
  • El pitjor: que és poc original. Segueix el patró de moltes altres pel·lícules familiars.


*Puntuació: 7’5


8 de gen. 2012

ELS REIS ARRIBEN A PHENOMENA

El dia 6 de gener els reis no es van oblidar de passar pel cine Urgell i deixar un regal (o dos) per tots els qui vam assistir-hi totalment a cegues. Ningú sabia quines pel·lícules es projectarien i tanmateix tothom va comprar les entrades sense dubtar-ho. Entrades esgotades una o dues setmanes abans. Aquest any de magnifiques sessions dobles han creat una confiança cega en els espectadors en Phenomena. No hi havia lloc per la decepció.
És inexplicable narrar l’experiència de seure a un cine sense conèixer les pel·lícules. L’emoció continguda durant setmanes estava a flor de pell minuts abans de les 20h. Tothom mirava el rellotge perquè comencés. Hi havia moltes apostes fetes per un dia màgic com el de reis: Gremlins, Eduardo manostijeras, Solo en casa, Cazafantasmas, Willow, Goonies….entre d’altres. Qualsevol d’elles podia ser i hauria estat una magnífica aposta.
Després dels genials anuncis d’època i dels tràilers va aparèixer en pantalla el logotip de la Warner Bross. Recordo haver comentat que Gremlins era de la Warner. I efectivament. Al primer segon (i no exagero) de la primera imatge de la pel·lícula la sala va explotar en crits i exclamacions. Vam tenir una pujada d’adrenalina superior a pujar al Dragon Khan. En aquell precís instant em vaig sentir una nena altra vegada. Aquella petita que vivia amb la mateixa intensitat cada paquet que obria per reis, i sobretot, quan veia pel·lícules com Gremlins.
La mitja part va servir per anar al lavabo, sopar i esperar amb ganes la sorpresa que venia. Igual que va passar anteriorment tothom sabia de quina pel·lícula es tractava al primer segon. Reconec que, personalment, no ho vaig saber perquè mai l’havia vist: Caça fantasmes. Aquesta no formava part del meu llistat de records infantils però em va agradar veure-la per fi, malgrat que no em va fer el pes.
La nit va acabar amb un regust dolç i bonic d’un dia de reis inoblidable amb els millors regals que poden tenir uns cinèfils com nosaltres. Ja som una gran família de 1800 persones que ens trobem a la nostra sala d’estar particular al cine Urgell. Fins la propera reunió familiar del 27 de gener!





2 de gen. 2012

XP (PARANORMAL EXPIRIENCE)

Al cinema de terror cada vegada li costa més inventar històries aterradores i alhora originals que no caiguin en els tòpics i en els ensurts fàcils. Si a la industria de Hollywood se li acaben les idees que passarà al cinema català i espanyol en aquest gènere concret?
XP(Paranormal expirience), la primera pel·lícula rodada en 3D a Catalunya, és un exemple de la falta de idees i de manca de pretensions que no va més enllà d’atraure els típics adolescents que van a la sala a cridar i riure o a veure els guapos que surten a les series d’antena tres. La trama arrenca amb força i sorprenent a l’espectador amb una escena  que recorda als de la saga Saw. Veiem un grup de joves estudiants de psiquiatria (la majoria actors de series d’antena 3 com Los Protegidos) asseguts i lligats a  unes cadires  formant un cercle. Han accedit a fer una prova amb el professor a canvi d’aprovar l’assignatura. Una prova suposadament psicològica. El professor treu una navalla i fa un tall mortal al canell d’un dels nois assegurant que la força de la ment és capaç de fer que deixi de sagnar.  Passada l’angoixa inicial els joves han de fer un projecte per la carrera per demostrar que no existeixen els fenòmens paranormals, que només són projeccions de la ment. Per això se’n van a un poble fantasma on hi va haver una sèrie de crims anys enrere.  Als joves els acompanya la germana de la protagonista, una noia carregada de traumes infantils que també involucren la protagonista i que anirem descobrint a mida que avança la història. Un cop al poble, molt previsiblement, van morint un a un.
És d’aquelles pel·lícules que pugen l’adrenalina i provoquen certa por  però que a penes tenen suspens i que són absolutament previsibles. És fàcil identificar l’assassí i saber com acabarà des dels primers 20 minuts.



  • El millor: la seqüència inicial i els escenaris coneguts (Barcelona, entre d’altres)
  • El pitjor: una trama pobre i repetitiva.
*Puntuació: 5'5

DE QUINZE EN QUINZE I EM TANCO PERQUÈ TOCA

Dia 15 de quarentena.   Avui s'hauria acabat la confinació després de 15 dies dintre la nostra gàbia daurada. Avui podriem tornar a...