30 de juny 2013

ANTES DEL ANOCHECER



Diuen que “segundas partes nunca fueron buenas” i les terceres pitjor encara. Tanmateix no sempre es compleix aquesta dita. És més, en algunes ocasions les segones i terceres milloren les primeres. Ahir vaig anar a veure Antes del anochecer, la tercera entrega de Antes del amanecer i Después del atardecer i vaig sortir de la sala amb la mateixa o millor sensació i satisfacció que amb les anteriors. 10 anys després de l’anterior aquesta és més madura, menys romàntica i més real pel què fa al desgast i les dificultats d’una relació al cap dels anys. Jessie i Celine van acabar junts després de Después del atardecer i van acabar formant una família convencional amb dues filles. Aquesta entrega passa quan ja tenen 40 anys i estan de vacances a Grècia després de set anys de relació.  Sovint les pròpies insatisfaccions personals s’imposen i perjudiquen les relacions de parella. Els retrets, les renuncies, la falta de detalls i de romanticisme són cops de puny pel dia a dia.
La pel·lícula manté el seu esperit i essència aprofundint en els personatges, en converses llargues amb plans seqüència interminables però agradables que connecten amb l’espectador espectacularment pel seu realisme. Tots ens podem identificar perquè tots acabem caient en els mateixos errors. Els personatges intenten trobar-se enmig de discussions absurdes, acceptar-se i ser companys de camí. L’amor perfecte de les anteriors pel·lícules desapareix, però, qui vol un amor perfecte? La perfecció rau en la pròpia imperfecció.
Els diàlegs i el llenguatge no verbal no són tan potents com els de Después del atardecer, però s’hi acosten força. Si haig de filar prim i trobar algun defecte només seria l’excessivament llarga discussió a l’hotel. Acaba esgotant els que escoltem des de la sala. Fa l’efecte que tots estem dins aquella habitació discutint amb les nostres parelles o ex parelles i acabem de mal humor. El director devia contemplar això perquè el final, tot i no ser de conte de fades, deixa un sabor de boca esperançador i un somriure a la cara.
La recomano absolutament. Té moments d’humor, d’amor i de desamor. Una barreja molt suggestiva que crea molt debat en sortir de la sala i reflexionar sobre les relacions.



*Puntuació: 7’5
  • El millor: El realisme dels diàlegs i la profunditat dels personatges
  • El pitjor: l'escena de la discussió, massa llarga.

13 de juny 2013

VISITA NOCTURNA AL MUSEU DE CERA

Qui no sent un calfred recorrent-li el cos quan entra a un museu de cera? El de Barcelona té aquest aire misteriós que dóna l'edifici on està ubicat, les figures estàtiques i realistes que et miren fixament, la música de fons. 
Us podrieu imaginar doncs què seria recorrer les sales de nit? confondre's entre les figures de cera i les seves ombres? Ara podeu!
D'un temps cap aquí el Museu de Cera tanca les portes els dissabtes a les 20h, un cop s'acaba l'horari diürn, a grups reduïts de 40 persones per donar-los una expriència única i aterradora. El recorregut dura una hora i és un espectacle que barreja el terror i l'humor d'una forma magistral. Tres actors: el cuidador del museu, la guia ingorant i un tercer que no puc desvetllar. Entre els tres aconsegueixen que els visitants ens sentim com Ben Stiller a la pel·lícula Noche en el museo en què tots els personatges cobren vida de nit. Mentre caminem pel museu a les fosques i amb la llum d'un farol anem sentint veus que parlen a les sales del costat (com si dels ninots de cera es tractés), objectes que cauen i històries que posen els pèls de punta. No fa tanta por com el passatge del terror del Tibidabo però s'hi vol acostar. 
Una experiència molt recomenable pels que us interessi tot allò misteriós. El preu habitual d'aquesta visita són 19 euros, però hi ha ofertes per Atrapalo per 12 per persona. 


* Dissabtes a les 20h (a partir de juny a les 21h)


7 de juny 2013

PARAPARK, UNA EXPERIÈNCIA DIFERENT


El diumenge passat vaig viure una experiència sublim, fascinant i delirant. 60 minuts carregats d'adrenalina en què només comptava l'enginy i la unió de grup. Parlem d'un joc d'adults anomenat Parapark. Una idea provinent d'Hungria que han importat a Barcelona i que ha arrassat fins el punt d'haver de reservar dia i hora amb un mes d'antelació. 
Parapark no s'anuncia pràctimanent gens. La seguretat en la seva vàlua és tal que confien plenament en el boca orella com a mitjà de donar-se a conèixer. La seva austeritat i discreció és absoluta. És impossible trobar-lo per casualitat. No compta amb enormes retols a la porta, ans el contrari. El local es troba en un carreró més mort que viu de Sants. La porta és vella i quasi sospitosa. Una persiana mig caiguda i rovellada. I un minúscul cartellet de paper amb el nom i el logo. Els que esperàvem comentàvem que semblava una tapadora d'alguna màfia que segresta gent. Però realment aquests detalls juguen a favor seu perquè acompanyen l'alo de misteri i intriga que porta en sí mateix.

Quan és la nostra hora ens obre una noia encantadora que ens explica breument les normes i instruccions del joc: Parapark consisteix a entrar a una sala amb una sèrie d'habitacions plenes d'objectes que amaguen enigmes que s'han de desxifrar per poder sortir d'allà en 60 minuts. Durant aquest temps les persones del grup (entre 2 i 5) han d'unir esforços per trobar la manera d'obrir maletes amb candaus, caixes fortes, portes, resoldre puzzles numèrics etc. De tan en tan una pantalla que hi ha a les sales va donant pistes. La noia acaba l'explicació, ens ensenya el vestíbul on ens tancarà i on comença el joc. I marxa amb la frase: comença el joc, bona sort. Frase que recorda a la pel·lícula Saw, a l'igual que els el joc en sí (amb la petita diferència que aquí ningú és torturat ni mor, no us espanteu). 

A partir d'aquest moment ja no puc desvetllar res més. Hi heu d'anar i experimentar-ho vosaltres mateixos. No us deixarà indiferent! Si en els 60 minuts no podeu arribar a obrir la porta de sortida (molt normal perquè és difícil) la noia us obrirà i us dedicarà una bona estona a explicar el què us ha faltat per resoldre i tot allò que volgueu saber sobre Parapark. Una gran notícia és que en breu tindrem un segon nivell de Parapark. 
Us aconsello venir en grups de 5. No sobren els caps pensants i com més sigueu més possibilitats de guanyar. I sobretot, no pretengueu el trionf personal i la competició entre companys de joc. Aquí el que compta i la filosofia de Parapark és el treball en grup 100%. La unió d'esforços dividint les tasques en funció de les habilitats de cadascú i la generositat alhora de trobar quelcom us portarà l'èxit. I no oblideu que les trampes no són possibles. Teniu un ull observant els 60 minuts. 

Esteu preparats? comença el joc.



*Preu: 41 euros la partida, no per persona.