Diuen que “segundas partes nunca fueron buenas”
i les terceres pitjor encara. Tanmateix no sempre es compleix aquesta dita. És
més, en algunes ocasions les segones i terceres milloren les primeres. Ahir
vaig anar a veure Antes del anochecer, la tercera entrega de Antes del amanecer
i Después del atardecer i vaig sortir de la sala amb la mateixa o millor sensació i
satisfacció que amb les anteriors. 10 anys després de l’anterior aquesta és més
madura, menys romàntica i més real pel què fa al desgast i les dificultats d’una
relació al cap dels anys. Jessie i Celine van acabar junts després de Después
del atardecer i van acabar formant una família convencional amb dues filles.
Aquesta entrega passa quan ja tenen 40 anys i estan de vacances a Grècia
després de set anys de relació. Sovint
les pròpies insatisfaccions personals s’imposen i perjudiquen les relacions de
parella. Els retrets, les renuncies, la falta de detalls i de romanticisme són
cops de puny pel dia a dia.
La pel·lícula manté el seu esperit i essència
aprofundint en els personatges, en converses llargues amb plans seqüència
interminables però agradables que connecten amb l’espectador espectacularment
pel seu realisme. Tots ens podem identificar perquè tots acabem caient en els
mateixos errors. Els personatges intenten trobar-se enmig de discussions
absurdes, acceptar-se i ser companys de camí. L’amor perfecte de les anteriors
pel·lícules desapareix, però, qui vol un amor perfecte? La perfecció rau en la pròpia
imperfecció.
Els diàlegs i el llenguatge no verbal no són
tan potents com els de Después del atardecer, però s’hi acosten força. Si haig
de filar prim i trobar algun defecte només seria l’excessivament llarga
discussió a l’hotel. Acaba esgotant els que escoltem des de la sala. Fa l’efecte
que tots estem dins aquella habitació discutint amb les nostres parelles o ex
parelles i acabem de mal humor. El director devia contemplar això perquè el
final, tot i no ser de conte de fades, deixa un sabor de boca esperançador i un
somriure a la cara.
La recomano absolutament. Té moments d’humor,
d’amor i de desamor. Una barreja molt suggestiva que crea molt debat en sortir
de la sala i reflexionar sobre les relacions.
*Puntuació: 7’5
- El millor: El realisme dels diàlegs i la profunditat dels personatges
- El pitjor: l'escena de la discussió, massa llarga.