Passejo pels carrers ja buits a l'hora del capvespre mentre miro el cel Rogent i et busco entre els àngels. Des que vas volar ja no puc escoltar música. Cada nota i cada paraula són dagues que es claven a les ferides de l'ànima. Una ànima que intenta nedar a la superfície per tornar a respirar enmig d'un mar de boira i foscor. La llum no és fora, sinó dins. La resposta la trobaré mirant al meu interior. Em deies sempre. Ho intento. Però el camí és ple d'espines. Sec a un banc i entrellaço les mans buscant el caliu que sentia quan m'agafaves tu. El vent bufa fort a l'Empordà. Ell és l'únic que em parla a l'orella, ara. Tanco els ulls i entre llàgrimes que cremen connecto amb tu. I estic segura que tu també ho fas. Em creuo amb persones conegudes del poble i els ofereixo el millor somriure agredolç. Potser és hora de tornar a casa. Un nou dia acaba. Un nou dia sense tu i sense mi.
Sé que el dia que em trobi i reneixi, veuré les teves ales volar de nou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada