31 d’oct. 2011

EVA


El cinema espanyol cada vegada s’atreveix amb projectes i gèneres més ambiciosos com és el cas d'Eva, una opera prima de ciència ficció del director Kike Maíllo.
La pel·lícula ens mostra un món futurista (2040) en què els robots i els humans conviuen amb tota naturalitat. Àlex, protagonitzat per Daniel Brühl, és un enginyer cibernètic que torna al poble natal després de 10 anys per treballar en un nou projecte de robot més avançat. Allà es retroba amb el seu antic amor que ara conviu amb el seu germà i tenen una filla molt carismàtica, tant que la tria com a model del seu nou robot.
Certament el tema i el missatge no són del tot novedosos, hi ha infinitat de films que parlen sobre robots i humans: fins a quin punt és ètic fer que les màquines s’assemblin tant a les persones i els riscos que això comporta. Tanmateix , l’ambientació de la pel·lícula és molt més creïble i realista. La majoria de films de robots ens mostren un món extremadament futurista i allunyat de la realitat. Eva toca de peus a terra en aquest sentit i obre les portes a una ciència ficció diferent.
Veient com avança la història ens adonem que com més intentem que les màquines siguin perfectes  tot introduïnt-los emocions humanes, més imperfectes són. Com més volem que s’assemblin als humans, ja imperfectes de per sí, més ens arrisquem a què les emocions negatives es disparin i cometin errors insalvables.
La trama és interessant i està ben construïda però no acaba de connectar emocionalment amb l’espectador. Els personatges no acaben de fer-se estimar i és per això que no pateixes pel què els passa. El final és sorprenent i coherent amb la premissa de la història.
Els actors no destaquen en la seva interpretació, especialment Daniel Brühl que ens deixa bastant freds. Ara, Claudia Vega, la nena que interpreta a Eva, té un gran potencial i tan carisma com el seu personatge.
Personalment el què més m’ha agradat és la imaginació i la creativitat d’algunes escenes en què veiem  una projecció del cervell dels robots i de les experiències que va creant. Recorda directament a Minority report.
La pel·lícula és recomanable i tenint en compte que és de casa nostra cal donar-li el valor que mereix, tot i no ser una obra mestra que ens deixi amb la boca oberta. 


  • El millor: Claudia Vega i a creativitat gairebé artística d'algunes escenes. 
  • El pitjor: Que es vengui com una pel·lícula en català i després sigui bilingüe. 
*Puntuació: 7


27 d’oct. 2011

CAPITÁN TRUENO

El cinema està apostant fort per les adaptacions de còmic. En els últims anys hem pogut veure a la gran pantalla superherois com Capitán America, Iron man, Ghost Ryder, Linterna verde etc. I ben aviat arriba Tintin. Ho podem atribuir a la falta d’idees a Hollywood o al simple fet que el còmic té molts seguidors assegurats. Sigui com sigui, a Espanya ens hem apuntat al carro amb Capitán trueno, un heroi del còmic molt popular entre les generacions dels 50-60 que seguia els patrons de les novel·les de cavalleries, per l’època en què succeïa (medieval), i pels personatges: cavaller (Capitán trueno), escuder (Crispin), amic forçut (Goliat) i dama (Sigrid).
La pel·lícula es basa en una de les primeres historietes del còmic, en què els protagonistes han de protegir el Sant Grial de no caure en les mans del villà durant l’època de les creuades. Una especie de barreja entre Indiana Jones i Temblores (per un cuc subterrani que apareix a la pel·lícula)
La història és senzilla, no passa de ser un relat d’aventuretes sense més pretensions. Pot atraure els antics lectors del còmic, tanmateix dubto molt que la vegin generacions més joves. El film denota que el temps del Capitán trueno ha quedat molt enrere, que és d’una simplicitat aclaparadora. Sense parlar de les males interpretacions dels actors. Només admet disculpa Adrián Lamana perquè no és actor professional. Es fa evident que els actors han estat elegits per semblança física amb els personatges del còmic i no per vàlua  interpretativa.
En definitiva, desconec la qualitat del còmic (i no la poso en dubte per l’època en què es llegia) però la pel·lícula deixa molt que desitjar a tots els nivells.


  • El millor: la caracterització dels personatges per assemblar-se als del còmic.
  • El pitjor: els actors i com és d’infantil i passada de moda.


*Puntuació: 5



24 d’oct. 2011

LARRY CROWNE

Si teniu un moment trist i necessiteu una pel·lícula que us injecti una dosi d’optimisme, bon rotllo i un gran somriure, no dubteu de veure Larry Crowne, nunca es tarde, dirigida i protagonitzada pel mateix Tom Hanks. Mai és tard per començar de nou, i això és el missatge que la pel·lícula transmet des del primer minut fins l'últim.
Larry Crowne és acomiadat de l’empresa on treballa a pesar de ser un treballador entregat i eficient, amb l’excusa que no té estudis universitaris i que li impedeixen prosperar a l’empresa. El daltabaix que pateix no l’enfonsa, al contrari, l’empeny a decidir estudiar una carrera universitària. Allà la seva vida fa un gir: coneix una colla de joves moters que l’acullen, descobreix uns estudis que se li donen especialment bé, i s’enlluerna per una professora Tainot (Júlia Roberts). Larry és feliç amb el què té i tanmateix ho perd.  En canvi ella té un marit, una bona feina i no està gens satisfeta amb res de la seva vida. Les actituds dels dos personatges es contraposen i es complementen . Tots dos demostren que sempre es pot tornar a començar, per difícil que sigui.
El film no passa de ser una comèdia romàntica a l’estil de Pretty woman o Notting Hill i que la seva gran crida és amb els dos actors protagonistes. No té més pretensions que l’humor i l’amor fàcils. Ara bé, aquest tipus de pel·lícules poden ser una birria o guanyar-se el respecte del públic, com aquesta. No es pot negar que et fa esbossar un somriure des del moment que comença fins que acaba, tant per les situacions còmiques, com per la tendresa dels personatges (uns secundaris que es fan estimar) com pel bon rotllo que genera en general.  Per tant, aconsegueix el què pretén.


  •  El millor: sense ser una obra mestra transmet sensacions molt positives.
  •  El pitjor: Està carregada de tòpics i és molt simple.


*Puntuació: 6'5



20 d’oct. 2011

INTRUDERS (INTRUSOS)

Intruders (intrusos) s’endinsa en una de les pors més amagades i generalitzades de l’ésser humà, que són els monstres que temem quan som petits. No hi ha races ni estats que ens diferenciïn en aquest aspecte; Per això el director Juan Carlos Fresnillo ha volgut que les dues històries de la pel·lícula passin a dos països diferents i amb dos idiomes diferents. La primera se situa a Espanya, parlada en espanyol i la segona a Londres en anglès.
Fresnillo ens explica la història de dos nens separats per uns quants quilòmetres que comparteixen els mateixos malsons sobre un “home” sense cara anomenat Carahueca, que busca la cara d’un nen per robar-li. En un moment determinat en què la nena troba el conte de Carahueca i el llegeix el monstre traspassa la línia que separa el món dels malsons amb el de la realitat i comença el terror.
Pel·lícula amb intriga, bones dosis de terror psicològic i algun gir final interessant. Tanmateix a l’espectador li costa empatitzar amb les pors dels personatges, tot i ser les que tots tenim a la infància. Personalment vaig perdent l’interès del film a mida que aquest avança fins el punt que hi ha moments d’avorriment. És interessant el gir final perquè dóna realisme i humanisme a la història. Carahueca passa a tenir una explicació real, més enllà del malson.
Podríem dir que no és una mala pel·lícula, que té bons moments i que té molt bones intencions però que no destaca ni et deixa un regust especial en sortir de la sala.
Això sí, Clive Owen i Pilar López de Ayala estan magnífics en els seus papers.


  • El millor: els actors i l’atmosfera que es crea.
  • El pitjor: la trama no acaba de connectar amb l’espectador.


*Puntuació: 6’5

16 d’oct. 2011

THE DIVIDE

The divide, thriller apocalíptic dirigit per Xavier Gens i estrenat al Festival de Sitges, ens posa sobre la taula la coneguda frase de Hobbes homo homini lupus: l’home és un llop per l’home; Tot demostrant que per terrible que sigui una situació els éssers humans som els nostres pitjors enemics.
Nova York és devastada per una explosió radioactiva i un grup de supervivents es refugia a un búnquer subterrani que per sort té un bon abastament d’aliments.
La situació exterior és deseperançora, sobretot, quan es veuen atacats per uns homes amb vestits antiradiacions. Els dies que passen tancats al búnquer i les situacions dures que han de patir els acaben pertorbant la ment terriblement fins el punt de convertir-se en salvatges els uns amb els altres.
La pel·lícula té un alt nivell de violència,no tan pel que mostra com pel que suggereix. Hi ha poca sang i és poc gore, però psicològicament resulta molt dura per l’espectador.
És un film d’actors en què són ells importants i no tan la trama. Grans actors i grans interpretacions. A mida que la peli avança la paranoia de la majoria de personatges augmenta arribant a una bogeria extrema. A fora el món està destruït, a dins s’estan autodestruint ells mateixos. Es demostra que hi ha actes terribles que ja no ens deixen fer marxa enrere, que ens impedeixen tornar a ser les persones que erem i ens transformen per sempre. Aquells refugiats acaben sent monstres, sense gota de sentiments humans, a pesar que la majoria havien estat bones persones amb dones i fills.
L’espectador s’acaba preguntant si és pitjor la devastació exterior o l’infern que es viu al búnquer.
Segons el director la pel·lícula es va rodar de forma cronològica, quelcom força atípic. Sembla ser que el que pretenia era deixar llibertat d’improvisació als actors i aconseguir un major realisme en els personatges. Realment s’ha aconseguit l’objectiu.
Tot i el patiment i l'angoixa que produeix, la pel·lícula és altament recomenable.



  • El millor: els actors.
  • El pitjor: la violència d'algunes escenes.


*Puntuació: 7'5





11 d’oct. 2011

MIENTRAS DUERMES

Jaume Balagueró és un dels directors de moda del cinema de terror català/espanyol. Motiu pel qual el Festival de Sitges ofereix cada any la última estrena del director. Aquest any  li ha tocat el torn a la seva última producció Mientras duermes.
Un porter d’un edifici de vivendes no troba sentit a la seva vida gris i mediocre i les ganes de suïcidar-se el porten a estar a punt de llençar-se del terrat una i una altra vegada. L’obsessió per una noia que irradia felicitat i que viu al mateix bloc el condueix a envair la intimitat d’aquesta d’una forma cada vegada més aterradora i angoixant.
La pel·lícula conjuga perfectament la tensió pròpia del thriller, en que ens va donant la informació amb comptagotes, i l’aprofundiment de la personalitat i la feblesa del protagonista. S’aconsegueix que en alguns moments l’espectador, tot i sentir repugnància pels actes de César, es posi de la seva part i no vulgui que l’enxampin. Potser és perquè aquest és un personatge gris, que darrera la seva actitud amaga una baixa autoestima i una infelicitat crònica. El seu objectiu és fer infeliç a tot el qui és feliç al seu voltant per no sentir-se tan miserable.
Considero que l’èxit rotund del film es troba en diversos factors: Una trama ben teixida que manté la tensió durant tota la pel·lícula, un personatge profund i interessant perfectament interpretat per Luis Tosar i una connexió directa amb el públic perquè toca una de les pors més lligades a les persones que és la invasió de la intimitat.  
Potser hi ha alguns elements de la trama que sobren o que no acaben de tenir una explicació clara com quan injecta un líquid a les cremes corporals d’ella per provocar-li al·lèrgies visibles a la pell.
Moment estel·lar l’escena del triangle al pis i un final esgarrifant que deixa portes obertes a interpretacions diverses.
Destacable el paper que juga la nena dins la història. Dóna un plus de neguit i desconcert molt interessant, sobretot en la primera escena que apareix en què l’espectador no entén res. L’actriu està molt ben triada.


  • El millor: Luis Tosar, la nena i la trama.
  • El pitjor: Que s’assembli tant a la Víctima perfecta, estrenada fa poc.


*Puntuació: 8


9 d’oct. 2011

FESTIVAL DE SITGES 2011


Com cada any Sitges es vesteix de catifa vermella durant 10 dies (del 6 al 16) amb un festival de cinema que creix cada any en nombre d’assistents.  Quan ets enfront l’entrada de l’auditori la sensació és ben bé la de la nit dels Oscars, amb les estrelles desfilant per la catifa vermella però a petita escala i amb olor de mar.
L’ambient és magnífic ple de cinèfils amb posat i estil similar al de Santiago Segura  i amants del cinema de ciència ficció i terror.
El Festival d'aquest any gira entorn al tema dels robots i les intel·ligències artificials en homenatge als 10 anys que fa que Spielberg va crear Inteligencia Artificial. Per això, en l'apartat de clàssics es torna a visionar aquesta pel·lícula i altres de temàtica similar com Westworld de Michael Crigthon, sense oblidar l'estrena d'Eva, que inagura el festival.
Jo hi he anat dos dies i he vist tres pel·lícules força interessants: Intruders, The divide i Mientras duermes. A les tres vam poder gaudir de la presencia de membres de l’equip com directors, guionistes o actors.
És sorprenent la quantitat de gent que ha assistit al festival d'enguany i com fins i tot en alguna sessió (Mientras duermes) hi havia més gent que seients. Aprofito la benentès per fer crítica sobre aquesta situació. Com és possible que un nombre elevat de gent es quedés dreta a la part de darrera durant tota la sessió? O bé asseguda als passadissos, incomodant la sortida als que estàvem asseguts i convertint l’anada al lavabo en una carrera d’obstacles? En 4 anys és el primer cop que em trobo amb això.
També és precària l’organització dels seients numerats i no numerats. L’espectador es fa un embolic perquè no està ben senyalitzat on comencen unes i on les altres.
Tret d’aquest incident s’ha de destacar la magnífica sala de l’auditori, amb un so immillorable i una gran comoditat.
Si algú no ha anat mai al festival és del tot obligat fer-ho alguna vegada. Tenir la possibilitat de veure els actors o el director i poder visionar la pel·lícula a la mateixa sala que ells és molt gratificant; Sense contar si tens la sort de poder-te fer una foto al seu costat. 
El cinema és realment una fàbrica de somnis que en els temps que corren es fa indispensable per sobreviure i, sobretot, viure. 





4 d’oct. 2011

PHENOMENA: LA ESPÍA QUE ME AMÓ + SUPERMAN


La Sala Urgell de Barcelona va dedicar dos dies (dijous 29 i divendres 30) a la doble sessió de Phenomena amb La espía que me amó y Superman. En repartir-se en dos dies la sala no va omplir totalment, com és normal. Ara bé, els que hi vam ser vam viure intensament les dues pel·lícules, molt especialment Superman. Tot i el cansament que ja tens al damunt quan comença la segona pel·lícula, quan vam sentir la sintonia de John Williams ens vam recuperar de cop i tots els presents ens vam emocionar profundament. Fins i tot un noi va cridar “gallina de piel” i en senyal d’estar d’acord el vam aplaudir.
El valor afegit de la nit va ser la presencia de Pierre Spengler, productor de Superman I i Superman II, que va voler veure de nou la pel·lícula en una sala amb públic després de 30 anys. Al final de la sessió va tenir el detall de contestar a preguntes i dialogar amb els assistents i fins i tot va haver foto de família final. Un gran record sense dubte pels qui van tenir la paciència d’esperar. Alguns que estàvem massa cansats i al dia següent havíem de matinar ens ho vam perdre.



La espía que me amó és un film de James Bond de la sèrie de Roger Moore. Podríem dir que és una bona pel·lícula d’espies, amb una bona trama, uns bons actors i un toc d’humor.



Superman és un film extens, contingut, que es recrea en les escenes però ho fa amb tanta categoria que no cansa l’espectador ni resulta lent. Combina les escenes de diàleg i explicació amb escenes d’una acció trepidant. Tot i l’antiguitat del film (78) i no tenir  la tecnologia actual per fer efectes especials les seqüències d’acció estan molt ben aconseguides.




DE QUINZE EN QUINZE I EM TANCO PERQUÈ TOCA

Dia 15 de quarentena.   Avui s'hauria acabat la confinació després de 15 dies dintre la nostra gàbia daurada. Avui podriem tornar a...