28 de febr. 2011

3a TROBADA RIERENCA


Foto de grup amb el Jordi Cadellans. Cedida per Lluís Garcia.
Diumenge un grup de 30 rierencs ens vam reunir a Arenys de mar per gaudir d'un dinar, d'una passejada pel port i d'un cafè en companyia de l'actor Jordi Cadellans, que actualment protagonitza la serie de tv3 La Riera.
El gran i tan esperat dia va començar a les 12h a la plaça de l'Ajuntament del poble del Maremse, on la majoria de rierencs ens vam trobar després de venir d'arreu de Catalunya amb tren i cotxe. Els nervis i l'emoció estaven a flor de pell des del dia anterior. Alguns ens anem veient, però d'altres ens trobem únicament a les trobades i és quelcom que li dóna més emoció a l'esdeveniment.
Després de petons, abraçades i presentacions a persones nouvingudes, vam decidir anar al port, a veure alguns exteriors de la serie. Pel camí tot eren converses en petits grupets, parades a fer fotografies i l'inici de futures amistats sorgides del no res.
Un refresc en una terrassa a ple sol i davant el port, va servir per obrir boca pel dinar previst a les 14h al restaurant 9 de nou.

Jordi Cadellans
 El dinar vas ser realment bo. El menú constava d'un pica-pica força complert: Amanida, croquetes, bunyols de bacallà, calçots arrebossats, patates gratinades i pa torrat amb tomàquet. Els segons plats a triar entre diversos, i les postres van ser d'allò més dolces i bones. Personalment vaig menjar un gelat de torró. Ara bé, les millors postres van ser la cirereta del pastís que van acabar d'arrodonir el dia: l'arribada (esperada) del Jordi Cadellans. L'actor es va mostrar en tot moment alegre, predisposat a atendre a cadascuna de les persones que érem allà. Es va fer una foto un per un, ens va firmar llibres de la Riera i finalment, mentre feia un cafè, vam poder tenir una tertúlia amena i divertida sobre la serie en què alguns rierencs feien preguntes i ell responia fins on podia. En Jordi és una persona que no es creix davant una situació com la d'ahir, en què tenia 30 persones admirant-lo. És del tot senzill, humil i molt professional. Va destacar per totes aquestes qualitats i per parlar-nos sobre companys seus a la serie que tot just comencen, sobre la seva professionalitat, com serien la Clàudia Costas, el Peter Vives o la Sílvia Forns.
La tarda va acabar amb una foto de grup amb en Jordi al centre tot segellant el gran dia d'emoció que vam viure. Dies així fan oblidar les petites o grans preocupacions de cadascú, fan que les persones s'uneixin, que els més afins creixin en la seva relació, i els no tan afins siguin capaços d'entendre's gràcies a la passió que els uneix.
El dia va acabar amb la il·lusió de la propera trobada, que ja serà la quarta.


Foto de grup al Port d'Arenys de mar cedida per Núria Folguera
Jordi Cadellans arribant al restaurant. Foto cedida per Gemma Soler.

Jordi Cadellans amb Leticia

La taula del dinar. Foto cedida per Georgina Torné.


Comiat de rierencs amb Jordi Cadellans. Foto cedida per Upe Montilla.


ÒSCARS 2011


Christian Bale, Natalie Portman, Melissa Leo i Colin Firth
La nit dels Òscars 2011 va complir amb els pronòstics i no va haver grans sorpreses. El film triomfador de la nit va ser El discurso del rey, a pesar d'haver rebut 4 dels 12 Òscars, per tenir els millors premis. S'ha de dir que els Òscar es van repartir força. Origen i Red social van rebre 4 premis també. El discurso del rey va guanyar el premi a Millor pel·lícula, Millor actor principal (Colin Firth), Millor guió original i Millor director (Tom Hooper).
Origen va obtenir 4 premis menors com el Millor so, Millor edició de so, Millors efectes especials i Millor direcció de fotografia.
La red social va aconseguir també 4 estatuetes amb el Millor guió adaptat, Millor edició, Millor guió adaptat, Millor banda sonora.
The fighter obtava a 6 premis i només va ser premiat amb els Millors actors secundaris: Christian Bale i Melissa Leo.
La Millor actriu va resultar ser l'esperada Natalie Portman pel seu complexe paper a Cinse negro, deixant a Nicole Kidman sense el seu segon Òscar.
Com cada any el premi a la La Millor pel·lícula d'animació se'l va endur la producció anual de Pixar-Disney, Toy Story 3, deixant clara la seva capacitat per fer extraordinaris guions.
Francis Ford Coppola va rebre el premi Honorífic d'aquest any.

Francis Ford Coppola



Colin Firth i Tom Hooper

Si voleu veure la llista de premis complerta cliqueu a la web: http://www.hoycinema.com/especial/los-oscar/index.asp




26 de febr. 2011

PRINCESES


Hi ha un tipus de princesa que es passa esperant a que arribi el dia de la festa, però quan el dia arriba, es queda en un racó i es incapaç de ballar.
Hi ha princeses que volen ser les millors, estudien molt, treballen massa, dormen poc i la majoria de vegades, la festa es fa sense elles.
Ni ha d'altres que sempre tenen la sensació d'estar a la festa equivocada.
Algunes princeses sempre estan desitjant que la festa s'acabi per despintar-se les ungles, descalçar-se i quedar-se amb elles mateixes.
I desprès hi som les altres, les que no volem ser princeses, que ens passem la vida barallant-nos amb tothom fins que al final deixen de convidar-nos al ball.

Infidels. Tv3


23 de febr. 2011

TROBADES RIERENQUES

 

Aquest diumenge dia 27 de febrer un grup d'unes 30 persones es reuneixen a Arenys de mar per celebrar la tercera trobada de rierencs i rierenques. Aquestes són persones vingudes de diversos punts dels països catalans (incloses les illes), de diferents edats i estils de vida que parteixen d'un punt en comú: ser seguidors de la serie de tv3 La Riera, dirigida per Esteve Rovira.
La primera trobada rierenca es va fer el juliol del 2010 a Sant Pol de Mar, la segona a Mataró i aquesta tercera a Arenys de mar. El motiu per fer-les sempre al Maresme és que la serie roda gran part dels seus exteriors allà, a pesar que alguns carrers també pertanyen a Sant Feliu de Llobregat. El grup es trobarà per fer un dinar ple de somriures, cares ja conegudes i cares noves i a la tarda passejaran pel poble tot buscant i fotografiant els escenaris de la serie catalana. Aquestes trobades es caracteritzen pel bon ambient que es genera i els vincles d'amistat que s'acaben creant més enllà de la serie.
Els rierencs es van auto-denominar així gràcies al facebook, on cada dia es genera un debat intens i ric d'opinions respecte cada capítol. Gràcies a la difusió que s'han fet per la xarxa social, i a alguna oportunitat de parlar amb els creadors de la serie, els rierencs han arribat a orelles dels actors, guionistes i director fins al punt d'anomenar el fenomen públicament. És possible que a aquesta trobada algun actor es deixi caure per a compartir l'estona amb ells, i si no, segur que serà a alguna trobada propera.
Com que Plaers de vida també hi serà farem una crònica de les sensacions viscudes aquella jornada. Bona trobada rierencs!

Lletres humanes que escriuen LA RIERA, a la primera trobada



Foto de grup de la segona trobada a Mataró.


21 de febr. 2011

PA NEGRE

Hi ha un tipus de cinema que ens entreté mentre som a la sala i que no costa oblidar quan en sortim. És com si pitgéssim un botó i canviéssim el xip completament. En canvi hi ha pel·lícules que ens frapen per dins, que ens posen en crisi mentre les veiem i ens fan tan mal que ens és impossible córrer la cortina quan marxem a casa. Ens quedem amb el sabor agredolç del malestar que ens han produït i ens fan reflexionar sobre tantes coses transcendentals.
Podria dir que Pa negre és un d'aquests films que no deixen indiferent l'espectador. Agustí Villaronga adapta magistralment al cine la novel·la d'Emili Teixidor i ens parla de com un infant va perdent la innocència a poc a poc mentre va descobrint que el món dels adults, dels seus pares, no és com als contes i que amaguen veritats massa grans i difícils d'assumir per un nen. La pel·lícula ja parteix d'un començament impactant que el nen ha de veure. Aquest succés serà l'inici d'una serie de desastres que portaran la família d'Andreu a la destrucció. La postguerra va ser una època de misèries, no només per la pobresa en què van quedar els perdedors de la guerra civil, sinó de misèries humanes, de persones que van acabar cometen actes terribles empesos per les dures circumstàncies amb què es van trobar. Pa negre reflecteix perfectament aquelles misèries. No jutja però retrata la realitat amb la contundència necessària. La mirada d'Andreu és la mirada innocent i neta pròpia dels nens, que desperta a la realitat i que a mida que va descobrint les misèries de la seva família va creixent, entra en contradiccions i lluites internes, i finalment acaba prenent una decisió decisiva per la seva vida i la dels seus. Andreu aprèn que la vida no és com la veiem de petits.
Destacable la interpretació del nen protagonista Francesc Colomé i de la seva amiga Marina Comas, que van rebre el Goya a actors revelació i en general de tot el repartiment d'actors que van ser premiats.

Puntuació: 8





18 de febr. 2011

OPERACIÓN TRIUNFO MARXA PER LA PORTA PETITA

La nit del diumenge 20 de febrer el reality musical Operación Triunfo posa final precipitadament, a només un mes d'haver començat, pel fracàs estrepitós de l'audiència.
El programa de Gestmusic va obrir les seva acadèmia de formació de cantants el 2001 a TV1 amb Nina al capdavant de la direcció d'aquesta, i Carlos Lozano com a presentador del concurs. L'èxit d'aquella primera edició va ser espectacular i es va repetir l'any següent. Tanmateix el format va començar a davallar a la tercera edició, motiu pel qual OT va morir a televisió espanyola durant dos anys fins que Telecinco el va comprar i el va fer renéixer. La cadena privada va saber revifar el format, en part gràcies al gran Jesús Vázquez com a presentador. Han anat passant els anys i les edicions i el programa s'anava mantenint fins que els últims dos anys van haver d'incorporar Risto Mejide al jurat com a personatge polèmic que aportava molts elements d'interès al concurs. L'audiència va tornar a pujar com l'escuma. Però tot el bo s'acaba i el comiat de Risto de la cadena pel seu excés de polèmica ha portat clarament al fracàs d'Operación Triunfo. Aquesta edició ha engegat amb bones intencions, amb esperit de canvis i sorpreses, quan en realitat han estat grans errors que han anat tombant les gales una a una com si fossin peces de dominó.
El retorn a la direcció de l'acadèmia de la carismàtica Nina, no ha estat prou per suportar l'absència de tres grans pesos pesats com Jesús Vàzquez, Risto Mejide i Àngel Llàtzer. La nova presentadora, Pilar Rubio, no ha sabut encaixar en el format, a pesar de la seva experiència en programes similars, ni aconseguir el reconeixement del públic. Els canvis en la normativa del concurs, com poder re introduir un concursant expulsat pel públic si els professors ho creuen convenient, han estat absurds i poc seriosos. Reduir el jurat a tres persones, una de les quals va canviant a cada programa; Donar massa èmfasi a les històries que passen a l'acadèmia entre els concursants quan Operación Triunfo es caracteritzava per centrar-se en linterès musical i no de reality. Tot això i altres petites variacions han fet caure en picat el concurs no deixant ni passar del mes. Diumenge OT farà una gala final en què es decidirà un guanyador que potser en circumstàncies normals hauria estat expulsat d'aquí algunes gales.
Operación triunfo marxarà per la porta petita sense gaires esperances de poder tornar.




16 de febr. 2011

EL SANTUARIO

Prendre decisions sempre és una tasca difícil, i si s'han de prendre en situacions limit el risc d'escollir el camí equivocat augmenta considerablement. El Santuario (Sanctum), dirigida per Alister Grierson i produïda per James Cameron, parteix d'aquesta premissa. Decidir qui viu o mor, quan no hi ha cap més sortida, és una situació que es repeteix en diversos cops de la pel·lícula. Els personatges són un grup d'alpinistes i espeleòlegs que es dediquen a explorar coves fins aleshores inexplorades i accidentalment queden atrapats a una d'elles a causa d'una tempesta que la nega d'aigua. La lluita per la supervivència humana es posa en evidència en les situacions extremes portant als personatges a “ajudar” a morir quan és necessari o, fins i tot, a mostrar la seva cara més egoista i salvatge intentant salvar-se a un mateix passant damunt la vida dels altres. El cap de l'expedició juga el paper del dur, el què pren les decisions difícil amb enteresa perquè ha estat curtit per la vida. Per contra, el seu jove fill no compren les actituds del pare i les posa en tela de judici fins que la situació es capgira i el porta a un canvi de rols en què ell ha d'elegir entre la vida i la mort. És llavors quan el compren. El pes de la relació pare-fill va agafant importància a mida que avança la pel·lícula, arribant a deixar en segon pla la trama principal durant els 30 minuts finals. És en la trascendència de les relacions entrepersonatges que veiem l'empremta de James Cameron.
Més enllà dels espectaculars efectes especials i del missatge filosòfic no passa de ser un film més sobre personatges que han de sobreviure en situacions extremes que van caient un a un sumat a la intriga de saber qui sobreviu. De fet, és força similar a The Descent, pel·lícula de l'any 2005 que també parla d'unes noies que entren a una cova i queden atrapades juntament amb unes criatures subterrànies.
Falla el ritme de la pel·lícula, que triga a començar, amb seqüències que no aporten res a la trama. Un cop agafa consistència el ritme és fluid.
S'ha d'afegir que el títol fa referència a una cova immensa que descobreixen al principi de la pel·lícula que sembla una Catedral per la bellesa de les seves formes i la seva immensitat.

Puntuació: 6'5



14 de febr. 2011

NIT DE PREMIS DE CINEMA A EUROPA

Diumenge 13 de febrer es van celebrar paral·lelament els Premis Goya de cinema espanyol i els Premis Bafta, del cinema anglès.
El Teatre Real a Madrid, seu de l'entrega dels Premi Goya per primer cop gràcies a Álex de la Iglesia, en la seva 25 edició va premiar per sobre de totes a Pa negre amb 9 estatuetes. El film català va aconseguir el premi a la Millor pel·lícula, al Millor director (Agustí Villaronga), Millor actriu (Nora Navas), Millor actriu secundària (Laia Marull), Millor actor revelació (Francesc Colomé), Millor actriu revelació (Marina Comas), Millor fotografia i Millor Gguió adaptat.
El premi al Millor actor se'l va endur l'actor Javier Bardem per Biutiful, i al Millor actor de repartiment Karra Elejalde, de También la lluvia.
El Millor guió original i el Millor so van ser pel film angoixant Buried i el premi a Millor pel·lícula Europea va ser El discurso del rey, la gran guanyadora dels premis veïns BAFTA.

Si voleu veure la llista de premis cliqueu l'enllaç:
http://premios-goya.fotogramas.es/
 
A Londres, l' Acadèmia britànica de les Arts Cinematogràfiques i de Televisió va fer entrega ahir dels millors premis del 2010, del seu país i de fora.
La gran premiada va resultar El discurso del Rey obtenint 7 de les 14 nominacions. Li van donar el premi a Colin Firth fent de rei Jorge VI com a Millor actor, al Millor guió original, la Millor Pel·lícula, els Millors secundaris Helena Bonham Carter i Geoffrey Rush i a la Millor banda sonora.
La Red social va guanyar 3 premis, al Millor Director (David Fincher), al Millor guió adaptat i a la Millor edició.

Malauradament ni la pel·lícula espanyola Biutiful, ni l'argentina El secreto de sus ojos van obtenir premi a la Millor pel·lícula estrangera perquè se'l va endur la sueca Els homes que no estimaven les dones, primera part de la saga Millenium.
La millor actriu va ser Natalie Portman per Cisne Negro, i Origen es va endur finalment tres estàtues gens menyspreables: Millor so, efectes especials i disseny de producció.
El film d'animació premiat va ser Toy Story 3 en contraposició amb els Goya, que van premiar a Chico y Rita.
Cal destacar el premi a la contribució britànica del cine que es va oferir a la saga Harry Potter.


Si voleu veure la llista de premis cliqueu l'enllaç: http://www.bafta.org/awards/

11 de febr. 2011

GRAN NIT AL CINE URGELL

1800 cinèfils vam gaudir ahir d'una nit memorable al cine Urgell, en motiu del Phenomena expirience. Des de l'estrena de Titànic no recordava haver vist una cua tan immensa per entrar a un cinema. Una hora i mitja abans de començar la projecció (20h) ja tenia unes 200 persones davant meu. Un cop a dins, es respirava ambient dels anys 80, per les pel·lícules que projectaven: Terminator i Scarface i pels anuncis que també eren de l'època. Vam gaudir d'un preciós homenatge a el recent desaparegut John Barry i dels trhillers de properes sessions que tindrem a l'Urgell. L'emoció i la il·lusió era compartida per tots els assistents, generant una màgia inexplicable i molt similar a la del festival de Sitges. La gent que érem allà, estimem el cine, som feliços amb el cine i prioritzem el plaer de seure en una butaca vermella més aviat antiga davant la gran pantalla, que llogar en dvd Terminator o descarregar-la per internet. Ahir aquell cinema solitari i trist els dies habituals, era tot passió compartida; Aplaudiments i crits en moments estelars de les pel·lícules com el famós "volveré" de schwarzenegger a Terminator, el "yo soy Toni Montana" de Scarface o la música del mític Movierecord.
Ahir el cinema Urgell era ple de frikis que no podem viure sense anar a les sales, que som capaços de menjar-nos dues hores de cua per veure al cine unes pel·lícules que tenim a casa en VHS o DVD, que ens sentim nens altre cop veient films de quan érem petits en 35mm. I això en temps de crisi, cinematògraficament parlant, és un gran èxit.
La cua una hora abans de l'hora de projecció de Terminator.



La sala 40 minuts abans de la pel·lícula.


L'allau de gent sortint del cinema a les 1'30h de la matinada un dijous.


9 de febr. 2011

QUAN NO VOLEM ENFRONTAR LA REALITAT

"De tant en tant aixeco el cap i miro cap a la porta de l’església. Avui no ha vingut ningú a  escoltar la missa, i potser per això mateix, percebo més que mai el batec de la gent.No mentiràs es un dels manaments que ens guia permanentment a la nostra vida.
Les grans mentides i les mentides petites; Les que ens permeten viure amb les nostres pròpies contradiccions. Durant anys mentim per mantenir les nostres il.lusions, encara que sapiguem que només son això, il.lusions.
No ens adonem que, a vegades, seria molt més senzill jugar net.

I molt menys dolorós. 
Però som incapaços d’afrontar la nostra pròpia veritat.
Fugim del dolor.

Mentim.
Ens refugiem en excuses.
Som éssers contradictoris.

Imperfectes.
Capaços de les accions més absurdes.
Només de vegades, quan no tenim més remei, emprenem accions necessàries, valentes; Accions que ens marquen per sempre.
Ara l’església es buida. La missa no s’ha celebrat, aneu-vos-en en Pau."


Text narrat al capítol 38 de la tercera temporada de la serie Infidels, de tv3.

8 de febr. 2011

EL FENOMEN DE PHENOMENA


El cinema Urgell (Grup Balaña) és un dels pocs cines que no ha sucumbit a les multi sales i que ha intentat mantenir el seu esperit. Però la indústria cinematogràfica és molt dura i pateix una forta crisi. Motiu que ha portat a sales com l'Urgell a anar tancant o a estar a punt de fer-ho. Per evitar un imminent final, l'Urgell s'ha re inventat portant endavant el projecte Phenomena, the ultimate cinematic expirience. Un dijous al mes el cine aposta per la doble sessió de cinema dels anys 70, 80 i 90 en un únic passe a les 20h del vespre. Les pel·lícules es projecten en 35 mm i en V.O.S.E (Versió original subtitulada en espanyol)
El desembre del  2010  es va iniciar el projecte amb la reestrena de Tiburón+ Alien, començant a les 20h, fent mitja hora de descans entre pel·lícules i acabant a les 00'30h. Va tenir un èxit totalment imprevisible. Una sala que compta amb 1800 seients va esgotar les entrades, a pesar de ser dijous i de tractar-se de cinema que podem veure en dvd des del sofà de casa. La segona edició es va fer el gener del 2011 amb les pel·lícules Indiana Jones y el arca perdida+ La cosa. L'èxit va ser superior a la primera edició.
Aquest dijous 10 de febrer tindrem la tercera entrega de Phenomena amb Terminator + El precio del poder i es preveu esgotar les entrades fins i tot hores abans de la sessió.
Què porta a mils de persones a pagar una entrada per veure cinema que està disponible a les botigues? El preu més que correcte de l'entrada (8 euros per les dues pelis)? o l'enorme nostàlgia d'alguns cinèfils de veure grans pel·lícules de la història del cine a les pantalles grans?
Els organitzadors de Phenomena ja han avançat algunes pel·lícules que ens oferiran en properes edicions: Superman, Goonies, La trilogia de la Guerra de las galaxias, El resplandor, Carrie, Regreso al futuro, El coloso en Llamas, El bueno, el feo y el malo etc.
Des de Plaers de viure farem una crònica de la vivència d'assistir a la tercera entrega de Phenomena d'aquest dijous a les 20h.
Per comprar les entrades es recomana fer-ho a través del Servicaixa. No són numerades, la qual cosa obliga la gent a ser allà amb molta antel·lació per no acabar seient a primera fila. Us imagineu el Terminator vist de tan a prop?




7 de febr. 2011

127 HORAS

127 horas, és l'última pel·lícula de Danny Boyle (Slumdog millionaire), on relata la història real d'Aron Ralston, un aventurer solitari que el 2003 va emprendre un viatge a un paratge d'Utah, el Blue John canyon, i va quedar atrapat per accident en una roca. La pel·lícula se centra en els 5 dies que Aron va passar al forat de les roques intentant deslliurar el braç atrapat per escapar, i en com, entre la desesperació i la paranoia pensa i reflexiona sobre la seva vida, fins que aconsegueix sortir d'allà, sense braç però viu.
L'actor que dona vida a Aron Ralston és James Franco, conegut pel seu paper a Spiderman. Cal destacar la seva magnífica interpretació en saber trobar l'equilibri entre el patiment del personatge per les dures circumstàncies i l'humor paranoic que té en alguns moments del film, producte de la falta de menjar i aigua. El moment d'humor d'ell parlant a càmera com si presentés un programa de televisió no té desperdici.
Impactants alguns plans de càmera com la imatge del braç des de l'interior, mentre veiem com el ganivet penetra per la carn i arriba a l'os. Imatge que encara provoca més angoixa en l'espectador. O el pla de l'ampolla d'aigua des de dins del cul de l'ampolla que ens permet veue la boca del personatge mentre beu la última gota d'aigua. Confereix més intensitat a l'escena.
El film no avorreix, combina perfectament “l'acció” amb els moments de deliri i paranoia en què el personatge veu la seva família, parella i, fins i tot el què algun dia serà el seu fill, caminar entre les roques i parlar amb ell. Aron s'adona que tota la seva forma de viure la vida l'ha portat fins aquell precís instant en què es troba. El seu afany per explorar la natura en soledat, sense avisar ningú d'on va; la seva naturalesa de persona solitària que sempre “va a la seva” l'ha fet perdre la parella i la família. L'experiència dura que pateix suposa per ell el punt d'inflexió per canviar.
La pel·lícula aconsegueix connectar amb l'espectador al llarg dels 5 dies fins que arriba el brutal moment de tallar-se el braç. Potser massa llarga aquesta seqüència, però realment torbadora. Algunes persones han arribat a desmaiar-se veient el terrible patiment del noi. El film és una mena de barreja entre l'angoixant Open water i Buried (enterrado). L'espectador surt del cine admirat de la fortalesa i resistència d'aquell noi, que és capaç d'aguantar cinc dies amb un braç atrapat, sense menjar i aigua, que ha d'acabar bevent la seva orina, i que és capaç de tallar-se un braç sense caure desmaiat i caminar fins ésser salvat.
Per tot això, saber el final previament no importa, perquè l'important no és com acaba el protagonista, és el procés per arribar a aquest final.
La pel·lícula compta amb 6 nominacions als Oscars entre els quals estan al millor actor, millor guió adaptat i millor pel·lícula. I té 3 nominacions als globus d'or.



Puntuació: 7'5

4 de febr. 2011

UN ADÉU A MARIA SCHNEIDER

 El cinema es torna a vestir de dol aquesta setmana amb la mort de Maria Schneider, l'actriu francesa que es va fer famosa arrel de la pel·lícula El último tango en París. La seva mort prematura (58 anys) es deu a una llarga i dura malaltia. Serà enterrada al cementiri Père-Lachaise de París.
Schneider va protagonitzar El útlimo tango en París, de Bernardo Bertolucci el 1972, juntament amb Marlon Brando quan només tenia 19 anys d'edat, amb unes escenes de caire eròtic que van ser una provocació a l' època. Sembla ser que el film va marcar un abans i un després en la vida de l'actriu, no només perquè li va donar fama mundial, sinó perquè la va estigmatitzar en un tipus de personatge que ella no volia ser i això la va portar a no voler sortir mai més despullada en una pel·lícula. De fet, com tans altres actors que no saben suportar el pes de la fama, va caure a les drogues en la seva joventut, tot i que es va rehabilitar cap als anys 80.
Més tard va rodar films com El reportero, de Michelangelo Antonioni, amb Jack Nicholson el 1975 o ja en en els últims anys Jane Eyre, de Franco Zefirelli, el 1996. La última pel·lícula que va rodar va ser fa tres anys, Cliente, de Josiane Balasko. Li van donar el premi Cèsar del cine francès el 1980 pel seu personatge a Dérobade.
Schneider ha pogut morir amb la satisfacció d'haver estat guardonada amb la Legió d'Honor fa tan sols 8 mesos.


1 de febr. 2011

JOHN BARRY A LA MEMÒRIA


John Barry, el celebre compositor nascut a Nova York el 1933, va dir adéu ahir amb 78 anys a causa d'un infart. Barry va deixar la seva petjada al cinema i als cors de molts cinèfils amb bandes sonores tan mítiques i emocionants com Memorias de África (1985), Bailando con lobos(1990), o James bond.
Barry va desenvolupar una carrera de 50 anys. Va guanyar 5 Oscars per les bandes sonores de Nacida Libre, El León e invierno, Memorias de África i Bailando con lobos. La seva música destacava per la combinació d'instruments de vent i metall i per la intensitat orquestral de les composicions.
Des de Plaers de vida considerem que aquest geni de crear emocions amb la música mereixia un homenatge i unes paraules per recordar-lo. 
El cinema sempre el recordarà.  


BARCELONA NEGRA 2011

Del 31 al 5 de gener arriba a Barcelona la 6a edició de Barcelona negra, la trobada anual europea de novel·la negra que inclou tot un seguit de conferències i taules rodones a diferents llocs de la ciutat. Els convidats parlaran d'espies i de Barcelona com a epicentre del gran joc mundial, també explicaran com es fa un retrat robot d'un sospitós i parlaran de la novel·la negra alemanya, la sueca i dels nous narradors britànics i bascos. 
6 restaurants posaran el seu granet de sorra per l'esdeveniment oferint menús "negres" inspirats en els gustos culinaris de Vázquez Montalbán o els del detectiu Pepe Carvalho. Els restaurants són els següents: Can Ramonet, Can Solé, La Mar Salada, El Somorrostro, Kaiku, Lluçanès (a la web de BCN Negre podeu ampliar informació).
El dijous 3 es fa l'entrega del premi Pepe Carvalho que aquest any se li otorga a l'escriptor català de novel·la negra Andreu Martí a l'Ajuntamernt de Barcelona a les 19h.