29 d’oct. 2012

EL FRAUDE


El Fraude és un frau en sí mateixa. Promet molt més del què acaba donant. És d’aquelles pel·lícules que tenen una bona estructura, un guió sòlid, una trama d’intriga que va in crescendo i que s’acaba convertint en fum perquè queda tallada, amb un final que estafa l’espectador. Els finals oberts són lícits en segons quin tipus d’històries, però considero que en un thriller d’aquestes característiques és una burla per l'espectador. Sobretot perquè el protagonista s’està debatent fins l’últim moment en si pren la decisió correcta moralment o la més beneficiosa per sí mateix, i això mereix una resposta clara. Realment sembla que davant no saber acabar la pel·lícula en condicions han optat pel final obert.

Richard Gere és Robert Miller, un magnat milionari que té tot el què qualsevol pot somiar: una família perfecta i una gran empresa que aporta molts beneficis. Però tot són aparences. Ni la família és tan perfecte ni els negocis van tan bé doncs està a punt de ser descobert per frau financer. Llavors un succés inesperat capgira tota la situació obligant Miller a replantejar-se la seva forma d’actuar.
Tot i que la trama té un punt d’inflexió passada la primera mitja hora de film en què passa de ser un thriller financer a un thriller policíac i això és quelcom interessant, no acaba d’enganxar. Falta connexió amb l’espectador, és una història buïda.
Això sí, és destacable la interpretació de Richard Gere com a protagonista absolut de la pel·lícula (crec que no hi ha ni una sola seqüència sense ell) amb un personatge que malgrat tenir actituds poc ètiques i morals aconsegueix posar-se l’espectador del seu cantó, si més no aconsegueix ser comprès. Susan Sarandon no queda enrere a nivell interpretatiu tot i que el seu paper és força secundari com a esposa de Gere.
És una pel·lícula bona però que podria haver estat excel·lent. Es queda a les portes del què promet.

  • El millor: Richard Gere.
  • El pitjor: El final tallat.

*Puntuació: 7


22 d’oct. 2012

LO IMPOSIBLE


Lo imposible, nova superproducció de Bayona amb l’actriu Naomi Watts i Ewan McGregor , ha creat unes expectatives molt altes amb els constants i contundents tràilers per televisió. És d’aquelles pel·lícules que agrada a les masses per la seva espectacularitat, efectes especials, drama i tensió. Totes aquestes qualitats les té i són innegables. El problema rau, potser, en la falta absoluta de suspens, doncs saps com acaba des del primer minut. Una pel·lícula de supervivència no té cap sentit si no hi ha el misteri darrere de si sobreviuran o no els protagonistes.  Si el propi cartell de l’estrena ja mostra el final!
La història ens narra la lluita per sobreviure d’una família que arriba a Tailàndia de vacances i es topa de front amb el Tsunami. El relat se centra, sobretot, en la mare i el fill gran i com busquen desesperadament la resta de la família. Està basada en el cas real de la família a qui representen i com van sobreviure a la devastació.
L’excés de melodrama acaba convertint escenes boniques en cartró pedra, irreals, que no dissimulen que l’únic que busquen és la llàgrima fàcil, com el moment del retrobament familiar amb la banda sonora acompanyant (molt bona per cert).  Fins i tot és excessiva alguna seqüència en què es recreen en el patiment de Watts. Un bon guió es caracteritza per saber trobar els punts d’equilibri, ni quedar-se curt ni passar-se, tan en drama, comèdia, terror , suspens o la barreja d’aquests. I aquí és on falla Bayona.
Destacaria la interpretació de Naomi Watts i del fill gran i la seqüència inicial quan arriba el tsunami. És una seqüència que sí que sap trobar el punt, amb una progressió perfectament calculada en què veiem els personatges a la piscina de l’hotel. 

  • El millor: L'escena de la piscina quan arriba el Tsunami.
  • El pitjor: L'evidència que la pel·lícula busca agradar al gran públic amb la llàgrima fàcil.
*Puntuació: 7'5







15 d’oct. 2012

UNA CINÈFILA A LA SEVA SALSA



Assistir al Festival de Sitges és festa grossa pels amants del cine, i especialment els del gènere de terror, misteri i ciència ficció.
No té preu passejar-se pels voltants de l’Hotel Melià, fotografiar-se juntament amb el cartell del festival, la catifa vermella, buscar alguna celebritat entre les multituds. I tampoc té preu sortir-se de l’espai cinèfil per gaudir de les vistes de Sitges, els seus carrers, les seves cafeteries. 
Diuen que els ingressos i els guanys augmenten cada any, malgrat la crisi, i això només pot ser perquè són uns dies impagables per gaudir del cine a un preu tampoc exagerat a canvi de grans experiències. Hi ha qui estalviem només per aquest esdeveniment al llarg del mes d’octubre, i hi ha qui tenim la sort de complir anys sempre per les dates del Festival. Així que el regal és doble.
El dilluns 8 d’octubre dues amigues i jo vam anar a passar el dia al Festival de Sitges i vam triar per l’ocasió dues pel·lícules: Headshot i The cabin in the Woods. Les dues tenien un argument suculent i unes critiques favorables, especialment la segona.

Headshot la projectaven a l’Auditori, sala imprescindible per algú que vulgui gaudir del Festival al 100%, per les seves dimensions, comoditat, pantalla i so. Les ganes i la predisposició de disfrutar eren totals però ni així va ser possible enganxar-nos a la pel·lícula. Tal vegada que fos un film tailandès pot haver influït per ser un cine molt més fred i inexpressiu que el nostre. Però les tres vam estar d’acord en què era avorrit, lent, amb uns salts enrere i endavant difícils d’entendre, un argument fluix, que creava distància amb l’espectador i algunes escenes ridícules i inversemblants. Tan és així que ens vam acabar prenent el film com una comèdia per riure. El relat parla d’un policia que passa a ser sicari per culpa d’un polític que li fa xantatge. Una sèrie de successos li fan canviar el sentit de la vida i  el porten a acabar sent budista i monjo.

*Puntuació: 4

The Cabin in the Woods va ser una gran sorpresa. Anàvem a veure una pel·lícula de terror que semblava interessant però carregada de tòpics del gènere. Tanmateix la pel·lícula trenca tots els esquemes i es riu del propi gènere amb elegància i sabent trobar el punt d’equilibri exacte entre humor i terror que moltes pel·lícules no saben portar o bé es passen de mida (com Scary Movie).  Està molt ben construïda, té moments gore, altres de tensió i tots ells barrejats amb un humor molt interessant. No pretén fer passar por el públic però si que crea moments tensos. Podria ser una bona barreja entre Las Colinas tienen ojos, El show de Truman, Habitación sin salida i Scary movie.
El final potser és l’únic defecte que podríem trobar perquè pretén buscar espectacularitat i perd una mica la perfecció i la coherència que té fins aleshores, però se li perdona pel gran nivell de la resta.

*Puntuació: 8’5


9 d’oct. 2012

EL CUERPO


Ja fa 45 anys que Sitges és la seu de la setmana de cine fantàstic i de terror,  i aquest any ho és entre el 4 i el 14 d’octubre. La gala inaugural va triar novament una pel·lícula espanyola amb El Cuerpo, protagonitzada per José Coronado, Belén Rueda i Hugo Silva. El film és l’Opera prima de Oriol Paulo i està produïda pels mateixos que el Orfanato i Los ojos de Júlia.
Sense dubte el cinema espanyol i el català estan en un moment positiu. L’auditori de l’Hotel Melià ple a vessar no movia una pestanya enmig d’una trama tan ben construïda, plena de tensió, suspens i misteri en què tot allò que sembla no és i el què és no ho sembla. Com va dir José Coronado a la presentació: “ las coses no son lo que parecen”.
A una morgue desapareix el cadàver d’una dona. El policia que interpreta José Coronado, un home amargat, investiga el misteri juntament amb el vidu del cadàver desaparegut.
Amb un inici impactant i un final sorprenent la història està plena de flasbacks en què anem coneixent la vida de la dona morta i el seu marit mentre resta a la morgue per ser sospitós del succés. La tesi que se sosté des del principi és que algú ha robat el cadàver tanmateix el marit està convençut que la dona no estava morta i que li va deixant pistes per turmentar-lo.
El gir final és impossible de desxifrar fins i tot pels més avispats perquè cal una informació clau que només sabem els últims cinc minuts de pel·lícula. El director es guarda l’as sota la màniga al llarg del film fins que ens el mostra magistralment. S’agraeix sortir del cine i que la trama hagi lligat sense “cabos sueltos”.
A nivell interpretatiu el rei és José Coronado amb un paper complexe, envellit i amargat. Belén sempre està a l’alçada però en aquest cas el seu paper és secundari. Hugo Silva no és sant de la meva devoció per la seva falta d’expressivitat i de transmetre tot i que és un actor que està força de moda.
En resum, absolutament recomanable.

  • El millor: L’inici impactant i el gir final sorprenent.
  • El pitjor: Que Belén Rueda tingui un paper tan secundari.
*Puntuació: 8





1 d’oct. 2012

TU DIGUES QUE L'ESTIMES


Als cinemes i teatres triomfen les comèdies, les dolentes i les bones, i és lògic en un moment convuls i ple de penúries com l’actual.
El Teatre Gaudí omple la seva sala gràcies a Tu digues que l’estimes, una obra d’Ivan Campillo que tot just acaba de prorrogar un mes més.
L’obra és una comèdia d’embolics entre parelles molt delirant, exagerada i carregada d’ironia alhora que austera, amb decorats senzills i propera al públic.
Ens presenta dues parelles de classe alta. Una més jove que està a punt de casar-se i una que ja porta deu anys de matrimoni i comença a patir una crisi. Hi intervé un tercer en discòrdia que complica més la història.
Certament les obres d’embolics de parelles estan molt vistes i molt explotades però considero que Tu digues que l’estimes se surt lleugerament dels tòpics amb una ironia molt suggerent, alguns moments molt interessants en què la música i la il·luminació tenen un valor afegit no només en el missatge sinó en l’estètica i l’escenografia. Tots els actors interpreten fantàsticament els seus papers, tanmateix destacaria la jove Sílvia Forns en el rol de nena pija, pava i exageradament hiperactiva perquè no és un paper fàcil.
Té un bon missatge darrere tanta bogeria i riure sense parar. Ens parla de la hipocresia, de les aparences, de com prioritzem el què els altres veuen des de fora als sentiments reals. Per això la tesi de l’obra és que passi el què passi, li facis la jugada que li facis a la teva parella, encara que tinguis 33 amants : Tu, digues que l’estimes, i així tot aparentarà que va bé.
Destacaria l’inici i el final, amb el tercer en discòrdia com a narrador.
La sala on es representa és del tot original i propera, no només per les seves petites dimensions sinó pel fet que l’escenari estigui al mig i les grades de seients a tots els costats. D’aquesta manera tot és molt familiar i proper.

El preu de l’entrada és molt assequible (18 euros)  al costat dels preus dels grans teatres de Barcelona. Aneu-hi!


  • El millor: algunes escenes en què la llum i la música donen un toc original i estètic a l’obra.
  • El pitjor: que el tema no deixa de ser molt vist.

*Puntuació: 7’5



DE QUINZE EN QUINZE I EM TANCO PERQUÈ TOCA

Dia 15 de quarentena.   Avui s'hauria acabat la confinació després de 15 dies dintre la nostra gàbia daurada. Avui podriem tornar a...