Assistir al Festival de Sitges és festa grossa pels amants del cine, i especialment
els del gènere de terror, misteri i ciència ficció.
No té preu passejar-se pels voltants de l’Hotel Melià, fotografiar-se juntament
amb el cartell del festival, la catifa vermella, buscar alguna celebritat entre
les multituds. I tampoc té preu sortir-se de l’espai cinèfil per gaudir de les
vistes de Sitges, els seus carrers, les seves cafeteries.
Diuen que els ingressos
i els guanys augmenten cada any, malgrat la crisi, i això només pot ser perquè
són uns dies impagables per gaudir del cine a un preu tampoc exagerat a canvi
de grans experiències. Hi ha qui estalviem només per aquest esdeveniment al
llarg del mes d’octubre, i hi ha qui tenim la sort de complir anys sempre per
les dates del Festival. Així que el regal és doble.
El dilluns 8 d’octubre dues amigues i jo vam anar a passar el dia al
Festival de Sitges i vam triar per l’ocasió dues pel·lícules: Headshot i The
cabin in the Woods. Les dues tenien un argument suculent i unes critiques favorables,
especialment la segona.
Headshot la projectaven a l’Auditori, sala imprescindible per algú que
vulgui gaudir del Festival al 100%, per les seves dimensions, comoditat,
pantalla i so. Les ganes i la predisposició de disfrutar eren totals però ni
així va ser possible enganxar-nos a la pel·lícula. Tal vegada que fos un film tailandès
pot haver influït per ser un cine molt més fred i inexpressiu que el nostre.
Però les tres vam estar d’acord en què era avorrit, lent, amb uns salts enrere
i endavant difícils d’entendre, un argument fluix, que creava distància amb l’espectador
i algunes escenes ridícules i inversemblants. Tan és així que ens vam acabar prenent el film com una comèdia per riure. El relat parla d’un policia que
passa a ser sicari per culpa d’un polític que li fa xantatge. Una sèrie de
successos li fan canviar el sentit de la vida i el porten a acabar sent budista i monjo.
*Puntuació: 4
The Cabin in the Woods va ser una gran sorpresa. Anàvem a veure una
pel·lícula de terror que semblava interessant però carregada de tòpics del
gènere. Tanmateix la pel·lícula trenca tots els esquemes i es riu del propi
gènere amb elegància i sabent trobar el punt d’equilibri exacte entre humor i
terror que moltes pel·lícules no saben portar o bé es passen de mida (com Scary
Movie). Està molt ben construïda, té
moments gore, altres de tensió i tots ells barrejats amb un humor molt
interessant. No pretén fer passar por el públic però si que crea moments
tensos. Podria ser una bona barreja entre Las Colinas tienen ojos, El show de
Truman, Habitación sin salida i Scary movie.
El final potser és l’únic defecte que podríem trobar perquè pretén
buscar espectacularitat i perd una mica la perfecció i la coherència que té
fins aleshores, però se li perdona pel gran nivell de la resta.
*Puntuació: 8’5
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada