26 de febr. 2012

INFIERNO BLANCO

Infierno blanco, dirigida per Joe Carnahan i protagonitzada per Liam Neeson és una pel·lícula que no compleix les expectatives creades. Molts la podríem considerar un homenatge a la gran obra Viven!. De fet, fins i tot, els personatges d’Infierno blanco en parlen. Tanmateix es queda a les portes de ser una bona pel·lícula del subgènere de supervivència. Falla la història, perquè és molt potent en alguns moments i massa fluixa i faltada de tensió en altres. S’allarguen massa les escenes de descans entre escenes d’acció i la trama es va desinflant de tal manera que deixa d’interessar com acabin aquests personatges, si viuen o moren. I fallen enormement els llops, que són l’eix central dels conflictes. Aquesta és una pel·lícula realista que demanava uns enemics realistes. Uns llops normals sumats als perills del fred i la neu serien suficients per donar tensió a la trama. No calien uns llops excessivament grans i ferotges, sortits de la saga Crepúsculo. Són massa falsos i acaben desconnectant l’espectador de la història perquè simplement no és creïble.
Liam Neeson interpreta força bé el seu paper perquè ell és bon actor, però els altres, que són pocs ja des de el començament, són força plans i poc interessants.
I no parlem del final. No sabem si el deixen obert per crear l’interès que no creen durant la pel·lícula o bé per falta d’idees. Però és d’aquells finals tramposos que posen de mal humor, com va passar a la sèrie Lost.
No és una mala pel·lícula però deixa molt que desitjar.


 *Puntuació: 6
  • El millor: Liam Neeson.
  • El pitjor: els llops.

12 de febr. 2012

WAR HORSE

Steven Spielberg no en tenia prou d’estar nominat amb Tintin i ens presenta War Horse (Caballo de batalla) amb 6 nominacions als Òscars. Aquesta pel·lícula és una suma de les dues vessants del director: la de films de guerra com El Imperio del sol o Salvar a Soldado Ryan i la d’E.T . És la suma de la tendresa i l’acció.
Joey és un cavall molt intel·ligent amb una connexió especial amb el seu amo, un jove que el cria i l’ensinistra. Les circumstàncies de la família porten a vendre el cavall a l’exercit durant la I guerra mundial i és llavors quan comença una dura aventura plena d'obstacles. L’animal anirà trobant diferents persones que el cuidaran durant un temps com si fossin els seus amos fins que torni a trobar-se amb el seu criador.
Spielberg és un gran manipulador, en el millor sentit de la paraula. És capaç d’aconseguir, com ningú, que l’espectador s’involucri a les seves històries, que s’emocioni amb cada pla, cada nota musical (del gran John Williams), amb cada paraula i amb cada seqüència. Alguns diran que la pel·lícula és un melodrama sense valor. Potser sí que hi ha moments que és excessivament ensucrada i dramàtica, però el guió està tan ben justificat i tan ben lligat, que aconsegueix un bon resultat. És impossible respirar, és un patir constant. Però això és gràcies a què aconsegueix que estimem el cavall, al seu amo i a la resta de personatges amb una intensitat màxima.
La idea de la trama no és novedosa. En recordo tres pràcticament iguals: Belleza negra,  Un caballo llamado Furia i Spirit. Però així com aquestes no queden en la memòria de la gent, estic convençuda que War Horse si que ho farà. Perquè Spielberg  sempre millora les idees que altres han fet abans.
Recomano sense dubte aquesta pel·lícula. Malgrat que hi ha moments de patiment sempre són superats i compensats de sobres pels moments bonics, sentits i pel bon sabor de boca que deixa en sortir de la sala.
Feia temps que no plorava i reia tan en en una sala de cine. I això és per mi l’art del cinema. La capacitat d’arrencar somriures, plors i reflexions a les persones a través d’un perfecte entramat d’imatges, música, paraules i idees.




  • El millor: la trama, sobretot a un parell de seqüències brutals i el cavall.
  • El pitjor: l’excés de melodrama.

*Puntuació: 7’5


8 de febr. 2012

J.EDGAR

La informació és poder. Aquesta afirmació és la que envolcalla tota la trama de J.Edgar, el nou film de Clint Eastwood (que no ha rebut cap nominació als Òscars). I és que també és la frase que definia la personalitat del director del FBI John Edgar Hoover. Aquest home va tenir un paper decisiu en el què avui coneixem com FBI. Va aconseguir  posar ordre i fer neteja, tant a les oficines com als carrers, que en aquells temps estaven plagats de crim i corrupció. Va sobreviure a set presidents i malgrat no tenir la seva simpatia no el van poder treure del seu càrrec.
Leonardo Dicaprio ha sabut, una vegada més, endinsar-se en la personalitat complexa i un pel fosca del personatge( com ja va fer a El Aviador). Amb una interpretació impecable ha estat capaç de transmetre les peculiaritats d’un individu que va ser capaç de tenir arxius i fitxes de tothom, de fins i tot posar micròfons ocults a famosos. Volia saber-ho tot de tothom  en nom de la seguretat i l’ordre. Van ser uns bons o mals mètodes? Eastwood no el jutja, no el fa ni bo ni dolent, sinó que el mostra humà, ens ajuda a comprendre’l, sobretot mostrant la seva més íntima personalitat homosexual d’una forma discreta i cautelosa, molt a l’estiu Eastwood. Com sempre fa a les seves pel·lícules, prioritza les històries de personatges per davant de les trames, i en aquesta es veu especialment. La trama en sí és fluixa, massa lineal, no acaba d’avançar. L’estructura està agafada amb pinces amb uns salts endavant i enrere que creen més confusió que aclaració. Tanmateix les històries dels personatges, el tractament dels seus sentiments, converses i pensaments més profunds estan tractats amb tendresa, respecte i molta dignitat. Aquí é son es palpa la marca de Clint Eastwood.
Destaco especialment la història d’amor entre Hoover i la seva mà dreta, interpretat magníficament per Armie Hammer. Quan ni tan sols l’espectador sospita de l’homosexualitat d’ambos personatges (a menys que ho hagin llegit abans) els gests cuidats, les mirades subtils i la proximitat excessiva comencen a deixar entreveure quelcom. Si no estés ben treballat l’espectador no podria començar a pensar en homosexualitat. La relació acaba sent evident malgrat el control, la repressió i la contenció que tenen els personatges, especialment Hoover, causat pels prejudicis que li inculca la seva mare. Una mare que té un domini i un control sobre el protagonista impressionant.
Naomi Watts és correcta en el seu paper de secretaria de confiança de Hoover, però queda molt en segon pla i no permet destacar.

Potser no és la millor pel·lícula d’Eastwood. Hi ha qui diu que ja hauria de jubilar-se, després del seu fracàs en Mas allá de la vida. Jo penso que  J.Edgar és una bona pel·lícula, amb punts forts i altres no tan. Ara, les millors obres que ha fet són les que ell protagonitza, sense dubte; Com són Million Dollar Baby i Gran Torino.


  • El millor: els dos personatges principals: Dicaprio i Hammer.
  • El pitjor: la trama. Fluixa i lineal.


 *Puntuació: 7


5 de febr. 2012

UNA RUTA PER LA GRÀCIA PARANORMAL

Els fenòmens paranormals, les cases encantades, l’espiritisme i tot allò que està envoltat de misteri i de tot l' inexplicable racionalment atreu un gran nombre de persones. Personalment m’hi sento molt atreta, sense saber exactament perquè, des de ben petita. Per això sempre que puc m’escapo al cine a veure pel·lícules de terror o bé busco, llegeixo i xafardejo sobre tot el relacionat. I així vaig trobar el Cercle Català d’Història. Una Associació que es dedica a la recerca i difusió de tot el què tingui a veure amb història de Catalunya. Mirant la web vaig descobrir una ruta guiada pels carrers de Gràcia. Però no una ruta històrica qualsevol, sinó sobre fenòmens paranormals succeïts al barri. I tot plegat a mans d’una parapsicòloga molt interessant, Isabel Roig.
Ahir al matí em dirigia al punt de trobada abrigada de cap a peus (literalment) i completament pelada de fred però immensament entusiasmada per les descobertes que faria. M’acompanyava una bona amiga que també tenia una enorme curiositat. No érem les úniques. Un grupet d’unes 15 persones més esperaven sorprendre's i buscar respostes a tants dubtes. La ruta començava a Passeig de Gràcia amb Rosselló i acabava al carrer Laforja. El preu era d’allò més correcte, 10 euros, si valorem la durada de la ruta (3 hores) i la cultura i la vàlua de la guia. Ens va mostrar 5 llocs diferents, cadascun amb diferents successos paranormals. Una Església amb aparicions d’un esperit (no hem vist l’esperit); Una casa on hi va haver poltergeist (objectes que volen i es mouen sols com a la famosa pel·lícula); Una altra casa on el seu amo va demanar ajuda al diable i a canvi de concedir-li li va esculpir gàrgoles a la façana com hem pogut veure; Una plaça on es feia espiritisme, i un lloc on hi va haver un cementiri i en edificar al damunt hi ha hagut molts casos de fantasmes a les vivendes.

Anys 30. La casa de Francesc Giner  on va haver fenòmens
 poltergeist.

La casa de Francesc Giner avui en dia
Tot plegat ens va engrescar. Vam fer milers de preguntes. Ens va explicar conceptes propis de la parapsicologia que desconeixíem, i ens va obrir una mica més la ment. Aquests estudis encara estan mal considerats al nostre país. Però en canvi a molts altres països del món la parapsicologia és una carrera universitària.
Ens vam acomiadat amb la promesa de tornar-nos a veure en una excursió que es prepara per la primavera-estiu en què anirem a zones rurals una tarda/nit per experimentar molt més a prop fenòmens paranormals a llocs on hi ha sorolls i aparicions.
Si esteu interessants en la ruta per Gràcia o en altres excursions històriques que proposa  el Cercle Català d’Història entreu al seu web i consulteu.
Aprofito per esmentar altres webs que també proposen curioses sortides per Barcelona. Algunes molt més cares com una visita als terrats de la ciutat per 150 euros o una ruta fantasmagòrica pel Gòtic de nit per 14( www.iconoserveis.com).