21 de set. 2012

MERCENARIOS 2


Mercenarios 2 és un regal nostàlgic per tots els amants de les grans pel·lícules d’acció dels 80-90, i especialment dels seguidors dels grans actors del cine d’acció: Stallone, Bruce Willis, Van Damme, Chuck Norris, Schwarzenegger, i la nova promesa Statham.  
L’equip de mercenaris de Mercenarios 1 tornen a l’atac amb una nova missió en què han de perseguir un grup de terroristes que han robat cinc tonelades de plutoni per fer bombes. S’hi incorpora una jove xinesa gens menyspreable per les seves habilitats de lluita.
El film és interessant bàsicament per la suma d’actors tan estimats pel públic, no tan per la trama en sí, que no té cap particularitat. El guió és senzill, gens original però és correcte. L’acció, les baralles, les explosions i els cops són els protagonistes, però no falten dosis de sentiments i d’humor. Són divertides les clucades d’ull que es fan en diversos moments de la pel·lícula al Schwarzenegger en el seu gran paper a Terminator amb les famosa frases: "he vuelto" o "sayonara baby".
El film no té pretensions més que fer un homenatge a aquell cinema que ens va marcar amb aquells pesos pesats (i mai millor dit) que se’ns fan vells però que segueixen en una extraordinària forma i mereixen tot el nostre respecte i admiració.

  • El millor: els actors, sense dubte
  • El pitjor: la simplicitat de la trama.


*Puntuació: 6’5


15 de set. 2012

THE POSSESSION


Quan obrim la caixa de pandora no hi ha marxa enrere.  Pot ser que a dins hi hagi un ésser maligne disposat a posseir-nos.
The possession (el origen del mal) és una més de la gran quantitat de films de possessions que s’han fet en els últims anys, un subgènere del cinema de terror. El director danès Ole Bornedal no aconsegueix destacar enmig d’aquest mar inabastable, al contrari, més aviat se situa en un dels pitjors llocs. Encara avui en dia hi ha poques possessions que superin El Exorcista.
Una nena aconsegueix una caixa antiga i aparentment inofensiva en un mercat. Una caixa que requereix d’un mecanisme especial per obrir-la, senyal inequívoca que no s’hauria d’obrir mai. Un cop oberta una veu provinent de la caixa crida la nena perquè s’hi acosti. Poc a poc el seu pare i germana s’adonen que la nena està patint un procés estrany doncs estableix una relació obsessiva i dependent amb la caixa. Investigant sobre possessions el pare arriba a un grup de jueus per demanar-los que l’ajudin a treure el mal de dins la seva filla.
La pel·lícula intenta espantar a través dels sorolls forts i les escenes impactants però no és capaç de sorprendre ni d’aportar res de nou al gènere, tret de l’element de la caixa que no és més que el macguffin de la trama. Malauradament és un element absurd, que provoca més humor que suspens o terror. Recorda massa al joc de la pel·lícula Jumanji, aquell que crida els jugadors a jugar-hi i a ser rescatat a través de uns sorolls de tambors. Allà però, funciona perfectament.
Potser si l’esperit maligne hagués estat un “esperit” hauria resultat més creïble i menys ridícul que l’ésser que al final veiem que surt de dins del cos posseït transportant-nos a una escena famosa de la pel·lícula japonesa The ring. El més sorprenent és saber que el film està basat en fets reals succeïts el 2004.
En resum, totalment oblidable i prescindible.

  • El millor: l’actor Jeffrey Dean Morgan.
  • El pitjor: l’ésser maligne i la caixa.


*Puntuació: 5


6 de set. 2012

BRAVE


L'animació és un sector en alça en el món del cinema. Cada vegada hi ha més competència i més qualitat. Tanmateix Pixar/Disney segueixen sent els pioners. Potser no sempre aconsegueixen complir les altes expectatives del públic però mai fan una mala pel·lícula. 
La recent estrenada Brave se situa a l’època medieval amb una princesa com a protagonista. Una princesa rebel que no accepta la vida que ve imposada, que no se sent identificada amb els seus deures com a filla de reis; Una indomable. Ella aspira a ser lliure, a elegir el seu camí. Per això recorre a una bruixa per a què l’ajudi a canviar el seu destí.  Però no compta amb que el seu desig pot tenir danys colaterals inesperats.
Brave no arriba al nivell de perfecció de Walle o Up i potser la causa és la poca originalitat i la quantitat de tòpics a què recorre. Ara bé, el guió és rodó i més que correcte, amb el toc emotiu, divertit i pedagògic tan característic de Disney.
És una història plena de saviesa, que aprofundeix en el valor que té la relació mare/filla, en com d’una situació extrema i donant-se l’oportunitat de conèixer-se l’una a l’altre sense prejudicis es poden eliminar les diferències. És un valor que s’ha tractat molt en animació i d’aquí la poca originalitat. Potser el problema és que estem acostumats a un cinema Pixar que ensenya els més petits i alhora té segones lectures pels adults, com Toy story, Walle, Up. Brave és trepidant pels nens i agradable pels adults, però no arriba a impressionar, a deixar sense paraules.

El millor: a nivell tècnic és excel·lent. Només cal fixar-se en la melena de la protagonista.
El pitjor: la falta d’originalitat.




*Puntuació: 7’5


DE QUINZE EN QUINZE I EM TANCO PERQUÈ TOCA

Dia 15 de quarentena.   Avui s'hauria acabat la confinació després de 15 dies dintre la nostra gàbia daurada. Avui podriem tornar a...