29 de març 2012

VIAJE AL CENTRO DE LA TIERRA 2

Viaje al centro de la tierra 2 és un exemple clar de cine que té un gran èxit de taquilla enfront una crítica totalment negativa. Després de veure-la entenc el per què d’aquesta dualitat. Si em poso les ulleres de crítica cinematogràfica veig una pel·lícula carregada de defectes en la forma i en el contingut. Uns personatges estrafolaris i ridículs amb unes escenes “còmiques” totalment sobrants a la història (prego que treguin l’estupit personatge que condueix l’helicòpter); Uns efectes especials força precaris: les roques que es destrueixen al final del film són tan falses que deixen entreveure que són de cartró pedra; I una trama molt simple amb alguna escena que vol copiar la mítica Cariño he encogido a los niños. 
La conclusió és que no és una bona pel·lícula, ni tan sols per valorar-la com a film d’aventures per entretenir.
Ara bé, si em poso les ulleres d’espectador que més o menys sap què va a veure i què vol trobar entenc que ompli les sales. Hi ha aventura, humor (segur que bo per alguns), amor i efectes especials. Se surt de la sala amb una bona sensació, amb la diversió que dóna la recerca d’una illa perduda, que hi hagi els llibres de Júlio Verne i de veure animals més grans del normal i altres més petits.
En definitiva, podríem definir-la com una pel·lícula mediocre però entretinguda.
S'allunya força de la seva primera part, molt més decent a tots els nivells. 



El millor: els paisatges i l’aventura.
El pitjor: la trama i els personatges.

*Puntuació: 5


24 de març 2012

LUCES ROJAS

Luces rojas és un thriller dirigit per Rodrigo Cortés, director de Buried, en què ha canviat la senzillesa d’un film íntegrament rodat a un taüt per un projecte molt més ambiciós ple de girs i protagonitzat per actors de primera fila.
Un equip de científics liderats per Sigourney Weaver es dediquen a desemmascarar falsos vidents i mentalistes. Tot va bé fins que apareix Robert de diro, un invident amb poders mentals impressionants i a qui ningú mai ha pogut desemmascarar. El jove científic(Cillian Murphi) està disposat a trobar els punts febles del gran mentalista mentre que Weaver, estranyament, prefereix no enfrontar-s’hi per pors del passat.
És un thriller interessant, que desperta l’interès des de la primera seqüència fins la última. Un puzle que cada cop té més peces que no lliguen o que sembla que vagin per un cantó i que només lliga als últims segons de la pel·lícula, desviant-se cap un rumb totalment inesperat. Potser falla que hi hagi tants girs concentrats en pocs minuts de pel·lícula, enlloc d’estar repartits millor. Sense esmentar el final tan tallat just després que els cervells del públic encara estiguin païnt tota la informació rebuda en tan poc temps. Tanmateix els girs són sorprenents i satisfan.
De Niro i Weaver estan esplèndids. Són dos pesos pesats. Només amb la seva presència omplen la pantalla. I mereix una menció el jove Cillian Murphi, actor que es va donar a conèixer amb Vuelo nocturno i que poc a poc s’està fent un lloc al món del cinema.
Bona pel·lícula recomanada pels amants del món paranormal, dels thrillers i dels bons actors. No és un film de terror però té alguns moments que posen un nus a l’estomac a l’espectador.



  • El millor: el ritme de la trama i el suspens.
  • El pitjor: girs finals bons però massa concentrats al final.
*Puntuació: 7


20 de març 2012

INTOCABLE

En un món completament deshumanitzat com l’actual, anar al cine a veure una pel·lícula com Intocable d’Olivier Nakache retorna l’esperança en la bondat de l’ésser humà.
Driss és un jove negre amb una vida complicada que no treballa i viu de robatoris. El destí el porta a la casa d’un milionari tetraplègic que el contracta com a cuidador i acompanyant. Una relació que a priori sembla impossible perquè els personatges són com una gota d’aigua i una d’oli acaba en una amistat sense tabús i plena de matisos, en què tots dos aprenen de l'altre. 
El gran valor de la pel·lícula és la capacitat que té de transformar un drama com és la tetraplegia o la marginalitat d’alguns barris en una comèdia. Plena d’humor negre ens ensenya a que es pot riure fins i tot de les pitjors desgràcies i circumstàncies.
Molt destacables les actuacions dels dos protagonistes. Aparentment són antagònics però en l’essència es troben amb tota sinceritat i franquesa. Driss és un mal educat, barruer i un lladre però també un home sense prejudicis, que mira  a la cara la tetraplegia del seu amic sense disfressar-la amb paraules amables, que parla clarament i sense compassió. I  és justament això el què valora Phillippe. Un home que té completament assumida la seva invalidesa i que està cansat de persones que el tracten amb condescendència, que el limiten i no li deixen fer res per sobre protegir-lo. En Driss l’ensenya a viure la vida, a la seva manera. Sap donar-li tot el què necessita a cada moment sense necessitat de paraules. En Philippe li aporta a Driss coneixements culturals i experiències que mai ha tingut abans. 
És una història commovedora, que emociona amb el riure, que diverteix i alhora ensenya i té uns diàlegs boníssims. És una història de personatges.
És capaç de fer que el públic rigui de de situacions que en principi són dures i serioses sense sentir-se culpable.
La trama té un bon ritme, és coherent  i amb un inici que atrapa i un final que emociona.
Absolutament recomanable.




  • EL millor: els protagonistes.
  • El pitjor: res. 

*Puntuació: 8


12 de març 2012

LA INVENCIÓN DE HUGO

La invención de Hugo ens mostra un Scorsese diferent i arriscat que aposta per un cinema completament oposat al què sol fer. I el risc li ha sortit rodó. És la segona vencedora dels premis Òscars, que de ben segur hauria guanyat el premi a la Millor pel·lícula si no competís amb l’obra mestra The Artist. Curiosament ambdues fan un homenatge als inicis del cinema i la clau de volta és la decadència d’un personatge relacionat amb el món cinematogràfic.
La invención de Hugo és un conte d'un nen orfe que viu i treballa a l’estació de trens de París, donant hora als rellotges. Posseeix un robot mecànic fet malbé com a únic record del seu pare. Amb l’ajuda d’una nena aconseguirà posar-lo en marxa de nou i resoldre un misteri que hi ha darrere aquest artilugi.
La pel·lícula té un bon guió, un bon ritme, uns actors genials i forces referències als inicis del cine amb alguna imatge que recorda a la pel·lícula El hombre mosca de Harold Lloyd, algunes escenes de les primeres pel·lícules dels Lumiere i la famosa Arribada de l’home a la lluna de Georges Meliés.
Combina molt intel·ligentment les escenes d’humor i els personatges plans amb el drama, la duresa d’alguns moments i els personatges complexes. Sense oblidar la magnífica fotografia que ens mostra un París de principis de segle.
Destacable la interpretació de Ben Kingsley en el seu misteriós personatge. I llàstima la brevetat de la intervenció de Jude Law.
Si se li ha de buscar algun defecte diria que la trama està plagada de casualitats agafades en pinces.
Cal afegir que la pel·lícula no va dirigida als nens, tot i que tampoc en queden exclosos.
El conjunt dóna com a resultat una bona obra carregada d’elements que atrapen i que sorprenen.


  • El millor: les seqüències del nen amb el robot mecànic.
  • El pitjor: les casualitats en el guió.

*Puntuació:  7’5


5 de març 2012

THE ARTIST

El canvi del cinema mut al sonor va comportar la caiguda d’algunes estrelles del moment que no van saber adaptar-se a aquesta transició. The artist, film francès guanyador dels Òscars d'aquest any, relata aquest fet magistralment. Ens mostra la decadència d’un actor del cine mut paral·lelament a la pujada a l’èxit d’una actriu que tan sols comença. I quina millor manera d’explicar aquesta història que fer-ho en blanc i negre i sense so, com a homenatge al cine mut? Reconec que inicialment em tirava enrere un film d’aquestes característiques però he de reconèixer que m’ha sorprès enormement, com feia temps no em sorprenia una pel·lícula. Està tan ben explicada i interpretada que l’espectador s’acaba adonant que no calen paraules ni diàlegs en aquesta història i que el cinema és l’art de relatar en imatges. No hi caben defectes en aquesta pel·lícula, al contrari: Els magnífics actors Jean Dujardin i Berenice Bejo que són capaços d’expressar i transmetre només amb la cara i els gests(i el gos, que fa un paper imprescindible al film), els plans perfectes, la música tan ben encaixada, un argument interessanti una gran capacitat de fer-se entendre sense diàlegs i potenciant les mirades, els gest i tot allò que conforma el llenguatge no verbal. Quelcom que el cine actual oblida sovint.
I per posar la cirereta al pastís el final és esperançador i magnífic, sobretot per un detall molt concret que no desvetllaré.
És un film obligat per tot cinèfil, que està carregat de referències a d’altres que tracten el mateix tema com Cantando bajo la lluvía. Atreviu-vos a perdre la por a un cinema que arrisca, que experimenta, que se surt de l’habitual. No té gota d’avorrida i molt d’emotiva i divertida.




  • El millor: la capacitat de fer-se entendre sense paraules.
  • El pitjor: el prejudici que es pot crear algun espectador per ser cine mut i blanc i negre. 

 *Puntuació: 8’5