THE ARTIST

El canvi del cinema mut al sonor va comportar la caiguda d’algunes estrelles del moment que no van saber adaptar-se a aquesta transició. The artist, film francès guanyador dels Òscars d'aquest any, relata aquest fet magistralment. Ens mostra la decadència d’un actor del cine mut paral·lelament a la pujada a l’èxit d’una actriu que tan sols comença. I quina millor manera d’explicar aquesta història que fer-ho en blanc i negre i sense so, com a homenatge al cine mut? Reconec que inicialment em tirava enrere un film d’aquestes característiques però he de reconèixer que m’ha sorprès enormement, com feia temps no em sorprenia una pel·lícula. Està tan ben explicada i interpretada que l’espectador s’acaba adonant que no calen paraules ni diàlegs en aquesta història i que el cinema és l’art de relatar en imatges. No hi caben defectes en aquesta pel·lícula, al contrari: Els magnífics actors Jean Dujardin i Berenice Bejo que són capaços d’expressar i transmetre només amb la cara i els gests(i el gos, que fa un paper imprescindible al film), els plans perfectes, la música tan ben encaixada, un argument interessanti una gran capacitat de fer-se entendre sense diàlegs i potenciant les mirades, els gest i tot allò que conforma el llenguatge no verbal. Quelcom que el cine actual oblida sovint.

I per posar la cirereta al pastís el final és esperançador i magnífic, sobretot per un detall molt concret que no desvetllaré.

És un film obligat per tot cinèfil, que està carregat de referències a d’altres que tracten el mateix tema com Cantando bajo la lluvía. Atreviu-vos a perdre la por a un cinema que arrisca, que experimenta, que se surt de l’habitual. No té gota d’avorrida i molt d’emotiva i divertida.

• El millor: la capacitat de fer-se entendre sense paraules.
• El pitjor: el prejudici que es pot crear algun espectador per ser cine mut i blanc i negre. 

 *Puntuació: 8’5