EVA

El cinema espanyol cada vegada s’atreveix amb projectes i gèneres més ambiciosos com és el cas d'Eva, una opera prima de ciència ficció del director Kike Maíllo.

La pel·lícula ens mostra un món futurista (2040) en què els robots i els humans conviuen amb tota naturalitat. Àlex, protagonitzat per Daniel Brühl, és un enginyer cibernètic que torna al poble natal després de 10 anys per treballar en un nou projecte de robot més avançat. Allà es retroba amb el seu antic amor que ara conviu amb el seu germà i tenen una filla molt carismàtica, tant que la tria com a model del seu nou robot.

Certament el tema i el missatge no són del tot novedosos, hi ha infinitat de films que parlen sobre robots i humans: fins a quin punt és ètic fer que les màquines s’assemblin tant a les persones i els riscos que això comporta. Tanmateix , l’ambientació de la pel·lícula és molt més creïble i realista. La majoria de films de robots ens mostren un món extremadament futurista i allunyat de la realitat. Eva toca de peus a terra en aquest sentit i obre les portes a una ciència ficció diferent.

Veient com avança la història ens adonem que com més intentem que les màquines siguin perfectes  tot introduïnt-los emocions humanes, més imperfectes són. Com més volem que s’assemblin als humans, ja imperfectes de per sí, més ens arrisquem a què les emocions negatives es disparin i cometin errors insalvables.

La trama és interessant i està ben construïda però no acaba de connectar emocionalment amb l’espectador. Els personatges no acaben de fer-se estimar i és per això que no pateixes pel què els passa. El final és sorprenent i coherent amb la premissa de la història.

Els actors no destaquen en la seva interpretació, especialment Daniel Brühl que ens deixa bastant freds. Ara, Claudia Vega, la nena que interpreta a Eva, té un gran potencial i tan carisma com el seu personatge.

Personalment el què més m’ha agradat és la imaginació i la creativitat d’algunes escenes en què veiem  una projecció del cervell dels robots i de les experiències que va creant. Recorda directament a Minority report.

La pel·lícula és recomanable i tenint en compte que és de casa nostra cal donar-li el valor que mereix, tot i no ser una obra mestra que ens deixi amb la boca oberta. 

• El millor: Claudia Vega i a creativitat gairebé artística d'algunes escenes. 
• El pitjor: Que es vengui com una pel·lícula en català i després sigui bilingüe. 

*Puntuació: 7