GRAVITY

Gravity, d’Alfonso Cuarón, no és només una pel·lícula. És una experiència sensorial, un tast per imaginar el què pot arribar a ser ser a l’espai i veure la terra des de fora. I és de les poques ocasions en què trobo sentit al 3D, que a dia d’avui encara no està prou aconseguit tècnicament. Tanmateix Gravity guanya en qualitat i sensacions vista en tres dimensions. És tal la bellesa visual que acaba eclipsant el propi guió.

Només hi ha 3 actors en tota la pel·lícula (que acaben sent menys), tota ella passa a l’espai i l’atenció de l’espectador se centra en l’angoixa frenètica dels protagonistes. Sandra Bullock, considerada una actriu pèssima, se surt en aquest paper. Clooney no destaca gaire a nivell interpretatiu però és una peça que ajuda a avançar la trama.

Quan parlo d’experiència sensorial ho dic no només per la bellesa visual de les imatges, sinó també pel nivell d’angoixa i empatia que sent l’espectador. A qui no se li posa la pell de gallina quan s’imagina perdut a l’espai a la deriva donant voltes per la inèrcia en la negror infinita? Ha de ser una de les morts més horroroses i aterradores.

La trama és interessant, té un ritme correcte, a voltes s’accelera i d’altres s’alenteix, però mai arriba a causar avorriment ni, per contra, cansament per massa acció. El punt just. El guió no sorprèn, però funciona.

Imprescindible anar-la a veure. No cal ser amant del cine de l’espai ni dels actors que surten per veure-la. Pot agradar a  tothom i superar prejudicis previs sobradament.

*Puntuació: 8’5

• El millor: a nivell visual.
• El pitjor: el guió no sorprèn.