LOS AMOS DE BROOKLYN

El director de Training day, Antoine Fucua ,s’ha atrevit amb el risc de fer un film d’històries creuades amb Los amos de Brooklyn. Aquesta forma de teixir trames sempre comporta un ritme lent i una dificultat afegida per fer-les avançar. Los amos de Brooklyn compta amb un repartiment excel·lent, això és innegable: Richard Gere, Ethan Hawke, Don Cheadle i Weasley Snipes. De fet ells són el millor de la pel·lícula.

Tres històries. Tres policies que treballen a Brooklyn i que es troben a diari amb problemes de drogues, criminalitat i prostitució. Cadascú afronta la seva feina i la seva vida com pot, amb més o menys honestedat. Els tres personatges estan molt esquerdats de viure en un món tan miserable, depriment i fosc. Les històries es creuen  en algun moment però bàsicament es troben totes en un mateix punt al final.

La pel·lícula ens mostra tres històries reals, sense maquillar. Uns personatges amb unes vides depriments, plenes de foscor, de conflictes en la seva feina i sobretot amb sí mateixos. Els tres protagonistes saben donar al seu personatge la profunditat que correspon amb les seves contradiccions internes.

Tanmateix la lentitud amb que es van desenvolupant les trames fa que l’espectador es pregunti sovint cap on va la pel·lícula, què ens vol explicar més enllà de mostrar com funciona el negoci de la droga.

El final és interessant tot i que  ens deixa amb un sabor amarg i una sensació interna de misèria.

• El millor: la interpretació dels actors, especialment Richard Gere.
• El pitjor: El desenvolupament de la trama.

 *Puntuació: 6

LA CARA OCULTA

El director colombià Andres Baíz, amb només un llargmetratge a les esquenes (Satanás), fa una clucada d’ull al cinema de Hitchcock amb La cara oculta. És un thriller de suspens protagonitzat per Quim Gutierrez i Clara Lago, dos actors que es superen a cada film que participen.

Adrián es un mestre d’orquestra que viatja a Colòmbia per dirigir l'Orquestra filharmònica de Bogotà acompanyat de la seva parella. Les coses no surten bé i ella desapareix sense deixar rastre. Una altra noia ocupa el cor d’Adrián i s’instal·la a viure amb ell descobrint que passen coses estranyes a aquella casa.

La pel·lícula té una narració extraordinària, desordenant els successos de manera que l’espectador es sorprengui, imagini coses que no són i acabi sabent més que els personatges. Panys amagats, Claus perdudes, portes que mai s’haurien d’obrir (o tancar), coses que aparenten ser d’una manera i resulten ser tot el contrari, i fins i tot lliçons que s’acaben tornant en contra d’un mateix.  La pel·lícula juga en tot moment amb l’espectador i ho fa amb habilitat. Hi ha dues parts ben diferenciades en el film que són la cara i la creu de la mateixa moneda. Primer veiem la cara, la part evident i objectiva, i després ens ensenyen la part oculta. Al principi ens trobem les peces d’un puzle desordenades sobre la taula que donen a entendre una successió de fets. Quan ordenem les peces tot adquireix un nou sentit. Un sentit inesperat que sorprèn gratament l’espectador.

Destacable el moment de clímax brutal en què arribes al punt de voler participar activament i ajudar els personatges en la situació en què es troben.

La cara oculta és del tot original a pesar de recordar lleument a Lo que la verdad esconde i al Orfanato.

Malgrat tantes virtuts hi ha un punt molt negatiu: El tràiler comercial es carrega del tot la sorpresa de la pel·lícula tot desvetllant coses que desmunten la primera part de la trama. Convé no veure’l i llegir el menys possible. Recomano anar "verge" a veure-la.

• El millor: Com està teixida la trama.
• El pitjor: El tràiler.

*Puntuació: 8

EL CONVIDAT AMB QUIM MONZÓ

La segona temporada d’El convidat va començar dilluns i ho va fer apostant  fort amb el Quim Monzó com a protagonista. L’escriptor ens va obrir les portes de casa seva i dels seus pensaments, inquietuds i manies. És un home particular, amb una gran personalitat i carisma. Carregat de manies i obsessions, productes de la seva malaltia Síndrome de Tourette, i amb una vida ordenada fins l’extrem. Necessita uns cascs insonors per treballar, no és amant de parlar massa ni d’expressar sentiments, i és patidor de mena. Les seves obsessions arriben al punt de comprar un llit nou a l’habitació on dorm Albert Om perquè el vell fa soroll.

L’Albert el descriu com a “militant de l’escepticisme que no té il·lusions”. I és que darrere les manies, el perfeccionisme per la feina i el seu tarannà solitari trobem un tipus sincer, que fuig de les hipocresies, de les convencions, del quedar bé, de les paraules que es diuen perquè toca i no perquè se sentin, com un “t’estimo”; Un home irònic, amb sentit de l’humor molt propi, que quan expressa sentiments de seguida els dissimula amb una broma, i tot i així s’acaba acomiadant del seu únic convidat en tota la seva vida amb una càlida abraçada amigable.

Albert Om: “Tu quina diries que és la teva gran il·lusió’”.

Quim Monzó: “La meva? No em facis aquestes preguntes que no en tinc ni idea. El què més s’acosta al benestar és poder escriure, passar-me la vida escrivint.”

*El convidat. Els dilluns a les 22’25 a tv3.

LA PIEL QUE HABITO

Hi ha pel·lícules que poden agradar o no, però que no deixen gens indiferent l’espectador. La piel que habito, el nou film de Pedro Almodóvar, és una d’aquestes. Es basa en la novel·la Taràntula de Thierry Jonquet i se surt de l'estil habitual del director espanyol.

Un metge cirurgià descobreix una pell transgènica que protegiria a les persones  de malalties, picades d’insectes i cremades. La seva obsessió el porta a investigar amb persones alhora que desenvolupa una venjança.

És complicat definir les sensacions que deixa Almodóvar amb aquesta història tan surrealista, que sembla en tot moment un somni per les exageracions, rareses i sense sentits. Té una bona atmosfera, una fotografia cuidada i interessant, un ritme pausat i que va in crescendo. La història és terrorífica, angoixant, paranoica i tan extrema a estones que porta l’espectador de la por al riure com una pilota de ping pong. Fins i tot frega la inversemblança i el grotesc.

Està dividida en tres parts clarament diferenciades per salts temporals. La primera part que introdueix els personatges és lenta però parteix d’una premissa lògica i coherent. La segona part es desvia del sentit inicial en alguns moments  i es dispersa. I la tercera ens ofereix un doble gir del tot sorprenent  que aixeca la pel·lícula.  Personalment m’ha atrapat més la tercera part, tot i la bogeria que envolta pràcticament tots els personatges i que provoca desconcert per aquesta barreja curiosa d’humor i terror.

Al principi tot sembla indicar que l’argument gira al voltant de l’obsessió del doctor en crear la pell que eviti les cremades causada per la pèrdua de la seva dona cremada en un accident. Després el ventall s’obre i s’acaba parlant de venjança tramada amb fredor, del cos i la sexualitat com a presó i de la bogeria i la paranoia que sembla que s’encomana.

• El millor: els actors i la resolució final.
• El pitjor: l’exageració extrema de la trama.

*Puntuació: 6’5

PHENOMENA: JURÀSSIC PARC I TERMINATOR 2

 Una pujada d’adrenalina superior al dragon khan ens va envair a 1800 persones al Phenomena de divendres passat. Entrades esgotades dies abans; cues que donaven la volta a la mançana amb gent que portava hores allà; Samarretes de Juràssic parc (i una gorra que jo portava de l’època de l’estrena), samarretes de Phenomena i alguna de Terminator 2; Fins i tot alguns que es van entretenir a fabricar disfresses de dinosaures per la gran nit. Tot de demostracions de l’emoció que vibrava dins nostre. Dins la sala vaig notar un especial civisme, un sentit comú no sempre imperant, i tots a una alhora d’aplaudir escenes i personatges memorables o ja la tradicional banda sonora de Movie record.

De tots els Phenomena, Juràssic Parc és la única pel·lícula que vaig arribar a veure al cinema amb 11 anys. Recordo com em va impactar en aquell moment i que em va obrir l’interès pels dinosaures. L’he vist més de vint vegades, segur; He llegit la fantàstica novel·la de Michael Crighton i tot i així no puc descriure la il·lusió que vaig sentir en veure-la de nou a l’Urgell. Suposo que tots portem un nen a dins, i com ells fan quan volen repetir una i altra vegada un conte perquè ja se’l saben de memòria i poden anar repetint-ne les frases, així ens sentíem els que érem allà. Terminator 2 és un film d’acció molt ben resolt  i amb uns notables efectes especials per l’època. La vaig disfrutar molt, però no li tenia aquell carinyo que tinc a Juràssic Parc. Hi ha pel·lícules que ens agraden i d’altres a les que estimem.

La propera sessió serà els dies 29, 30. El 29 amb sessions no numerades i el 30 numerades. Posaran La espia que me amó (James Bond) i la gran Superman. Serà una nit espectacular, segur. "Señores, bienvenidos a Phenomena, no hemos reparado en gastos".

SUPER 8

Super 8 és un retorn als anys 80, al cinema de ciència ficció de la marca Spielberg que tant va captivar als nens i joves d’aquella dècada. De la mà de dos grans del moment: JJ Abrams com a guionista i director, i Spielberg com a productor, el film és un homenatge clar a E.T, Els Goonies i tantes pel·lícules que van protagonitzar colles de nens i extraterrestres.

L’any 79 Un grup de nens d’uns 13 anys roda un curt de zombis per participar a un concurs. Mentre roden a una via de tren la càmera i els nens presencien un terrible i estrany accident. Els nens fan un pacte de silenci respecte el què han vist i alhora investiguen la causa de l’accident.

Aquests dos grans pesos pesats del cinema de ciència ficció no defrauden els espectadors. Proposen una història suggerent, un desenvolupament carregat de misteris a resoldre, bons efectes especials, emoció i humor.

Té moments destacats, com l’escena del xoc del tren mentre els nens roden el seu curtmetratge sobre zombis, o quan l’extraterrestre marxa amb la seva nau, moment que recorda directament a E.T o Encuentros en la tercera fase. Sense oblidar el regal dels crèdits (animo la gent a no marxar pitant un cop la pel·lícula acaba) en què veiem per fi el resultat del curtmetratge dels nens.

Cal destacar la interpretació dels 5 adolescents. Són sense dubte el millor de la pel·lícula.

Davant tanta perfecció, què li falla a la pel·lícula? Potser l’extraterrestre? Massa agressiu, carent d’emotivitat i molt semblant al fauno del Laberinto del Fauno? Potser alguna “patillada” buscada per tenir el gran moment d’emoció típic de Spielberg?

El millor:  les escenes dels nens, sense dubte. Destacant el curtmetratge del final.

El pitjor: El monstre. Li falta ànima.

Puntuació: 7'5