17 de set. 2011

LA PIEL QUE HABITO

Hi ha pel·lícules que poden agradar o no, però que no deixen gens indiferent l’espectador. La piel que habito, el nou film de Pedro Almodóvar, és una d’aquestes. Es basa en la novel·la Taràntula de Thierry Jonquet i se surt de l'estil habitual del director espanyol.
Un metge cirurgià descobreix una pell transgènica que protegiria a les persones  de malalties, picades d’insectes i cremades. La seva obsessió el porta a investigar amb persones alhora que desenvolupa una venjança.
És complicat definir les sensacions que deixa Almodóvar amb aquesta història tan surrealista, que sembla en tot moment un somni per les exageracions, rareses i sense sentits. Té una bona atmosfera, una fotografia cuidada i interessant, un ritme pausat i que va in crescendo. La història és terrorífica, angoixant, paranoica i tan extrema a estones que porta l’espectador de la por al riure com una pilota de ping pong. Fins i tot frega la inversemblança i el grotesc.
Està dividida en tres parts clarament diferenciades per salts temporals. La primera part que introdueix els personatges és lenta però parteix d’una premissa lògica i coherent. La segona part es desvia del sentit inicial en alguns moments  i es dispersa. I la tercera ens ofereix un doble gir del tot sorprenent  que aixeca la pel·lícula.  Personalment m’ha atrapat més la tercera part, tot i la bogeria que envolta pràcticament tots els personatges i que provoca desconcert per aquesta barreja curiosa d’humor i terror.
Al principi tot sembla indicar que l’argument gira al voltant de l’obsessió del doctor en crear la pell que eviti les cremades causada per la pèrdua de la seva dona cremada en un accident. Després el ventall s’obre i s’acaba parlant de venjança tramada amb fredor, del cos i la sexualitat com a presó i de la bogeria i la paranoia que sembla que s’encomana.


  • El millor: els actors i la resolució final.
  • El pitjor: l’exageració extrema de la trama.
*Puntuació: 6’5