UNA CINÈFILA A LA SEVA SALSA

Assistir al Festival de Sitges és festa grossa pels amants del cine, i especialment els del gènere de terror, misteri i ciència ficció.

No té preu passejar-se pels voltants de l’Hotel Melià, fotografiar-se juntament amb el cartell del festival, la catifa vermella, buscar alguna celebritat entre les multituds. I tampoc té preu sortir-se de l’espai cinèfil per gaudir de les vistes de Sitges, els seus carrers, les seves cafeteries. 

Diuen que els ingressos i els guanys augmenten cada any, malgrat la crisi, i això només pot ser perquè són uns dies impagables per gaudir del cine a un preu tampoc exagerat a canvi de grans experiències. Hi ha qui estalviem només per aquest esdeveniment al llarg del mes d’octubre, i hi ha qui tenim la sort de complir anys sempre per les dates del Festival. Així que el regal és doble.

El dilluns 8 d’octubre dues amigues i jo vam anar a passar el dia al Festival de Sitges i vam triar per l’ocasió dues pel·lícules: Headshot i The cabin in the Woods. Les dues tenien un argument suculent i unes critiques favorables, especialment la segona.

Headshot la projectaven a l’Auditori, sala imprescindible per algú que vulgui gaudir del Festival al 100%, per les seves dimensions, comoditat, pantalla i so. Les ganes i la predisposició de disfrutar eren totals però ni així va ser possible enganxar-nos a la pel·lícula. Tal vegada que fos un film tailandès pot haver influït per ser un cine molt més fred i inexpressiu que el nostre. Però les tres vam estar d’acord en què era avorrit, lent, amb uns salts enrere i endavant difícils d’entendre, un argument fluix, que creava distància amb l’espectador i algunes escenes ridícules i inversemblants. Tan és així que ens vam acabar prenent el film com una comèdia per riure. El relat parla d’un policia que passa a ser sicari per culpa d’un polític que li fa xantatge. Una sèrie de successos li fan canviar el sentit de la vida i  el porten a acabar sent budista i monjo.

*Puntuació: 4

The Cabin in the Woods va ser una gran sorpresa. Anàvem a veure una pel·lícula de terror que semblava interessant però carregada de tòpics del gènere. Tanmateix la pel·lícula trenca tots els esquemes i es riu del propi gènere amb elegància i sabent trobar el punt d’equilibri exacte entre humor i terror que moltes pel·lícules no saben portar o bé es passen de mida (com Scary Movie).  Està molt ben construïda, té moments gore, altres de tensió i tots ells barrejats amb un humor molt interessant. No pretén fer passar por el públic però si que crea moments tensos. Podria ser una bona barreja entre Las Colinas tienen ojos, El show de Truman, Habitación sin salida i Scary movie.

El final potser és l’únic defecte que podríem trobar perquè pretén buscar espectacularitat i perd una mica la perfecció i la coherència que té fins aleshores, però se li perdona pel gran nivell de la resta.

*Puntuació: 8’5

EL CUERPO

Ja fa 45 anys que Sitges és la seu de la setmana de cine fantàstic i de terror,  i aquest any ho és entre el 4 i el 14 d’octubre. La gala inaugural va triar novament una pel·lícula espanyola amb El Cuerpo, protagonitzada per José Coronado, Belén Rueda i Hugo Silva. El film és l’Opera prima de Oriol Paulo i està produïda pels mateixos que el Orfanato i Los ojos de Júlia.

Sense dubte el cinema espanyol i el català estan en un moment positiu. L’auditori de l’Hotel Melià ple a vessar no movia una pestanya enmig d’una trama tan ben construïda, plena de tensió, suspens i misteri en què tot allò que sembla no és i el què és no ho sembla. Com va dir José Coronado a la presentació: “ las coses no son lo que parecen”.

A una morgue desapareix el cadàver d’una dona. El policia que interpreta José Coronado, un home amargat, investiga el misteri juntament amb el vidu del cadàver desaparegut.

Amb un inici impactant i un final sorprenent la història està plena de flasbacks en què anem coneixent la vida de la dona morta i el seu marit mentre resta a la morgue per ser sospitós del succés. La tesi que se sosté des del principi és que algú ha robat el cadàver tanmateix el marit està convençut que la dona no estava morta i que li va deixant pistes per turmentar-lo.

El gir final és impossible de desxifrar fins i tot pels més avispats perquè cal una informació clau que només sabem els últims cinc minuts de pel·lícula. El director es guarda l’as sota la màniga al llarg del film fins que ens el mostra magistralment. S’agraeix sortir del cine i que la trama hagi lligat sense “cabos sueltos”.

A nivell interpretatiu el rei és José Coronado amb un paper complexe, envellit i amargat. Belén sempre està a l’alçada però en aquest cas el seu paper és secundari. Hugo Silva no és sant de la meva devoció per la seva falta d’expressivitat i de transmetre tot i que és un actor que està força de moda.

En resum, absolutament recomanable.

• El millor: L’inici impactant i el gir final sorprenent.
• El pitjor: Que Belén Rueda tingui un paper tan secundari.

*Puntuació: 8

FESTIVAL DE SITGES 2011

Com cada any Sitges es vesteix de catifa vermella durant 10 dies (del 6 al 16) amb un festival de cinema que creix cada any en nombre d’assistents.  Quan ets enfront l’entrada de l’auditori la sensació és ben bé la de la nit dels Oscars, amb les estrelles desfilant per la catifa vermella però a petita escala i amb olor de mar.

L’ambient és magnífic ple de cinèfils amb posat i estil similar al de Santiago Segura  i amants del cinema de ciència ficció i terror.

El Festival d'aquest any gira entorn al tema dels robots i les intel·ligències artificials en homenatge als 10 anys que fa que Spielberg va crear Inteligencia Artificial. Per això, en l'apartat de clàssics es torna a visionar aquesta pel·lícula i altres de temàtica similar com Westworld de Michael Crigthon, sense oblidar l'estrena d'Eva, que inagura el festival.

Jo hi he anat dos dies i he vist tres pel·lícules força interessants: Intruders, The divide i Mientras duermes. A les tres vam poder gaudir de la presencia de membres de l’equip com directors, guionistes o actors.

És sorprenent la quantitat de gent que ha assistit al festival d'enguany i com fins i tot en alguna sessió (Mientras duermes) hi havia més gent que seients. Aprofito la benentès per fer crítica sobre aquesta situació. Com és possible que un nombre elevat de gent es quedés dreta a la part de darrera durant tota la sessió? O bé asseguda als passadissos, incomodant la sortida als que estàvem asseguts i convertint l’anada al lavabo en una carrera d’obstacles? En 4 anys és el primer cop que em trobo amb això.

També és precària l’organització dels seients numerats i no numerats. L’espectador es fa un embolic perquè no està ben senyalitzat on comencen unes i on les altres.

Tret d’aquest incident s’ha de destacar la magnífica sala de l’auditori, amb un so immillorable i una gran comoditat.

Si algú no ha anat mai al festival és del tot obligat fer-ho alguna vegada. Tenir la possibilitat de veure els actors o el director i poder visionar la pel·lícula a la mateixa sala que ells és molt gratificant; Sense contar si tens la sort de poder-te fer una foto al seu costat. 

El cinema és realment una fàbrica de somnis que en els temps que corren es fa indispensable per sobreviure i, sobretot, viure.