29 de des. 2011

EL REY LEÓN

No sé si són els temps de crisi o les festes de Nadal que ens arrosseguen a la nostàlgia de tornar a modes antigues, a plaers passats, a reviure allò que ens va fer feliç en el seu dia i que ens ajuda a empènyer el moment actual. Em passa cada vegada que assisteixo a una nova sessió de Phenomena a veure films de temps anteriors i m’ha passat avui quan m’he assegut a una sala de cinema per tornar a veure El Rey León, amb l’afegit del 3D.
He sortit colpida, amb aquella emoció que només aconsegueixen deixar les pel·lícules de Disney. El Rey león ha estat un dels clàssics més exitosos de la factoria Disney i em pregunto per què. Potser per l’exquisida banda sonora que entra amb força al nostre cor i travessa tot el cos, com si fos un llamp. O potser per aquells petits moments simpàtics que ens donen els entranyables Timón i Pumba, els dos graciosos de la pel·lícula. O per la suma d’instants en què Mufassa ensenya els valors de la vida al seu fill i futur rei: la importància del respecte al cicle de la vida, només matant el necessari per viure, mai per avarícia; La responsabilitat d’ocupar el lloc que ens pertoca en aquest cicle.
Aquesta pel·lícula, basada en la història de Shakespeare Hamlet, és una carícia per tots els sentits. Els films actuals de Disney-Pixar són d’un nivell molt alt però a vegades els falta la dosi de sentiment i innocència que tenien els clàssics com El rey León. Si més no els falten les cançons que tant ens agrada cantar una i una altra vegada.
Alguns ens vam educar amb Disney i tornar a recordar els missatges que ens transmetien aquestes pel·lícules no està de més. Com dirien Timón i Pumba, Hakuna Matata, viu i deixa viure. 



  • El millor: tota la història. 
  • El pitjor: res, de res.


* Puntuació: 8'5


22 de des. 2011

BON NADAL I FELIÇ 2012



Des de Plaers de vida volem desitjar-vos unes bones festes plenes de regals, dinars familiars i tot el què toca aquests dies, però sobretot plenes d'objectius pel nou any i de moltes ganes d'anar al cine, teatre, de llegir i consumir molta cultura.
Disculpeu si el bloc no s'actualitza en les setmanes festives, haurem de dedicar-nos a moltes coses. 
         
         BON NADAL I FELIÇ ANY 2012!!

19 de des. 2011

PRIMER ANY DE PHENOMENA

La sessió de Phenomena de divendres 16 estava de celebració per partida doble. Per una banda es complia un any del seu inici i per això la millor manera de celebrar era repetir les dues pel·lícules amb que va néixer aquest fenomen: Tiburon i Alien. No va ser casual que aquell 16 de desembre de 2010 es triés Tiburon, doncs aquest film de Spielberg complia 35 anys des de la seva estrena al mateix Urgell. Així que aquest any en compleix 36. Moltes felicitats a Phenomena, i tots els què l’han creat, i a Tiburon, per seguir causant furor amb la seva banda sonora a cada visionat.
La sala era plena del tot, a pesar de ser una sessió repetida. El públic estava més entusiasmat que mai, si això és possible, per aquest primer aniversari, per formar-ne part i sentir-nos com una gran, immensa família. Tots vivim el cinema d’igual manera. 
Va haver discurs de Nacho (extraordinari i proper com sempre), bufada d’espelma, la promesa d’un regal a cadascú al final de la nit, aplaudiments a força escenes i cantada de Movierecord.
Considero que cada vegada hi ha més civisme entre els assistents. S’han anat eliminant els pesats que no mesuraven el seu entusiasme i els bruts que deixaven les deixalles per terra, fins i tot els fotògrafs que es dedicaven a retratar la pantalla. Això també és motiu de celebració per tots plegats.
Al final de la nit esperàvem amb candeletes el kit de supervivència que ens havien promès. La ment imaginava de tot: algun regal de les pel·lícules, merchandising de Phenomena etc. En obrir-lo ens va envair una barreja de decepció i riure. El regal era un tetrabric de consomé per cap. Una broma divertida que vam saber encaixar.
Auguro llarga vida a Phenomena. Tots ho esperem perquè gràcies a aquest projecte alguns tenim un motiu per somriure una nit al mes dins del mar de problemes que ens ofeguen. I això, val molt més que els  9 euros de l’entrada. Ara només esperem la propera sessió el dia de reis que serà sorpresa fins l'últim segon abans de la projecció. 


                                          Trailer de l'anunci de la segona temporada de Phenomena.

14 de des. 2011

EL GAT AMB BOTES

L’any  2001 Dreamworks va obrir la porta a una nova animació que ampliava el seu públic als adults barrejant personatges de contes populars amb noves històries amb un to irònic, a mode de trencar amb els tòpics dels contes i reinventar-se. Ho va fer amb Shrek tot aconseguint un gran èxit. Arrel d’aquest fenomen van sorgir altres parts de la mateixa temàtica no tan exitoses. Potser per això però volent continuar amb el mateix estil s’ha creat El gat amb botes, extraient d’Shrek un personatge que només era secundari per donar-li una pel·lícula sencera. El gat amb botes no està al nivell de Shrek 1, en el sentit que no és crítica ni irònica. Simplement juga a la barreja de contes i hi posa un toc d’humor, però un humor més infantil i innocent. Ara bé, com a tal funciona.
La història ens presenta un gat amb botes, barret i espasa que és un fugitiu de la justícia que s’acaba aliant amb una gateta valenta i astuta i amb un antic amic d’infància ,que resulta ser l’ou Humpty Dumpty*. Els tres van a la recerca de la gallina dels ous d’or , un conte popular prou conegut. Enmig de l’aventura hi ha una parella de dolents que també volen la gallina i els trepitgen els talons.
És una pel·lícula ben feta, divertida pels petits i pels grans encara que no sigui del nivell de Shrek o de les obres mestres de Pixar que tenen diferents nivells de lectura.


  • El millor: la mirada tendre del gat que provoca un ooooh en el públic des de Shrek.
  • El pitjor: no passa de ser una pel·lícula més dins l’amplia oferta d’animació.

*Puntuació: 6’5

*Humpty Dumpty és un personatge que forma part d’una sèrie de contes explicats en forma de rimes angleses. 


9 de des. 2011

UN NOU CÉSAR MILLÁN A CUATRO



El conegut Encantador de perros, César Millán, no és gaire popular entre els professionals de la psicologia canina pels seus mètodes clàssics i a vegades massa durs per rehabilitar els gossos. Tot i que algunes de les teories que té són bones i vàlides no sempre són adequades les formes. Potser per aquesta impopularitat que s’ha guanyat entre alguns sectors, la cadena Cuatro ha volgut netejar la seva imatge i apropar-lo al públic amb el nou programa El líder de la manada (divendres a les 21’30). Aquest programa no és importat d’EEUU sinó de producció pròpia. César s’ha desplaçat a Espanya amb el seu inseparable Pit bull Junior per gravar el programa. Per fi sentim la seva veu original sense doblatge.
El líder de la manada és completament diferent de l’Encantador de perros, tan en el to com en la forma. Segueix una estructura de reality en el sentit que a cada programa hi ha un gos abandonat que busca família i hi ha tres candidats a adoptar. César haurà d’entrevistar a cada candidat i fer-los passar proves per averiguar quin és el més adient pel gos. Veiem un César força més ligth, amb una metodologia diferent de la que aplica a El encantador de perros. Tot i mantenir certs gests que són marques de la casa ha deixat de banda la part dominant i de sotmetre els gossos per apropar-se a l’ensinistrament en positiu i, fins i tot, canviar alguna opinió de les que tenia abans. És sorprenent el canvi. Per això reiterem que sembla un rentat d’imatge.
La segona part del programa ens mostra algun famós amb el seu gos i com el César el rehabilita i li dona instruccions. Al primer programa apareixia la Tita Cervera que ajudava el César amb uns Llebrers de Galgos 112. Molt emotiu com finalment l’encantador mexicà decideix adoptar a Chocolate, un Llebrer molt traumatitzat i terriblement desconfiat que miraculosament s’acosta al César i es deixa acariciar.
Creiem que aquest nou format té potencial. 



7 de des. 2011

THE GUARRY MEN SHOW

Avui en dia l’oci és car, tot i que potser tenim aquest concepte perquè la cultura al nostre país està molt infravalorada. En realitat anar al teatre val el preu que es mereix. Aquest concepte de pagar en funció del merescut l’han explotat i molt al seu favor els actors de The Guarry men show, un espectacle dirigit per Pau Roca (actor de Ventdelplà) que podem veure al Teatre Capitol fins el 18 de desembre. L’equip d’aquesta obra ha decidit que el públic pagui el què cregui convenient un cop acabada la funció, ja que per ells l’ordre importa i no és el mateix “que a la meta llegue el primero o que el primero que llegue te la meta”. Per tant creuen que el valor li ha de donar l’espectador en funció de si surt més o menys satisfet. Sembla ser que aquesta modalitat de pagament ha tingut èxit i que la gent surt contenta. Cal reservar però les entrades no son numerades.
Hi ha funció tots els dies a les 22’30h i els diumenges a les 20’30h.
The guarry men show, com el nom indica, és un show per no parar de riure composat de 10 gags i moments musicals.
Pot ser molt interessant valorar aquesta nova manera d’entendre el teatre. Tal vegada si tots fessin el mateix aquest art tornaria a atreure col·lectius que ara queden fora per no arribar econòmicament. 

1 de des. 2011

PUBLICITAT A CATALUNYA 1857-1957


El Palau Robert ofereix fins el  gener una exposició anomenada La publicitat a Catalunya entre 1857 i 1957, Roldós i pioners, organitzada per la Generaliat de Catalunya i la Facultat de Comunicació Blanquerna.  Ens mostra l’origen i el desenvolupament de la publicitat moderna al nostre país tot destacant el publicista Rafael Roldós com a pioner de l’època . Ell va convertir el què fins llavors era una activitat de poca importància i rudimentària en una professió tècnica de nivell. Alhora va aconseguir que Barcelona es convertís en una ciutat de primera fila en publicitat tot creant les primeres agències. 
És interessant el recorregut històric que es fa a través d’anuncis tan coneguts com el d’Anís del Mono, de Freixenet o Codorniu  i poder comprovar la creativitat amb què estaven dibuixats, la gran expressivitat que tenien per cridar l’atenció i com van anar evolucionant. També veiem portades de diaris com La Vanguardia i Las noticias. L’exposició és breu, sorprèn l’escassetat del material tenint en compte que parlem de 100 anys. Tanmateix és molt amena i recomanable.






DE QUINZE EN QUINZE I EM TANCO PERQUÈ TOCA

Dia 15 de quarentena.   Avui s'hauria acabat la confinació després de 15 dies dintre la nostra gàbia daurada. Avui podriem tornar a...