RELATOS SALVAJES

El cinema argentí està en alça i no es pot deslligar de l’actor de moda Ricardo Darín, protagonista de grans pel·lícules dels últims temps.

La nova proposta dirigida per Damián Szifron, Relatos Salvajes, no ha passat sense pena ni glòria per les sales de cinema. De fet ha estat escollida per representar Argentina com la millor pel·lícula estrangera dels premis Oscar. Relatos Salvajes s’arrisca amb el format de combinar històries diferents sense cap més nexe d’unió que el tema o concepte que el títol ja deixa entreveure: La venjança, la bogeria extrema, la injustícia. Són 6 històries explicades una rere l’altra plenes de personatges exagerats i bojos i alhora realistes que provoquen en l’espectador una barreja de riures i calfreds propis de l’humor negre. Recorda lleugerament els curtmetratges d’Alfred Hitchcock i pinzellades de Spielberg però explicades amb més contundència, violència i “mala bava”.

És sorprenent com aconsegueix que les sis històries estiguin al mateix nivell de qualitat tan estructural (guions completament rodons) com de contingut. Impossible triar-ne una, tot i que pot despuntar el relatat protagonitzat per Ricardo Darín, per la seva gran actuació.

El rerefons de Relatos salvajes ens fa reflexionar sobre la nostra societat actual. Caminem per la vida com autòmats deixant que les injustícies ens trepitgin sense reaccionar fins que tot això explota i surt el monstre que tots portem dins. I porta a pensar: què és més violent? Aguantar passius i alienats les injustícies o bé defensar-nos d’elles per sobreviure de la forma més instintiva i primitiva? Potser trobeu la resposta a la sala de cinema.


*Puntuació: 9

• El millor: L'estructura rodona dels guions, missatge, els actors etc.
• El pitjor: que les sis històries es fan curtes.

PHENOMENA ANY ZERO

Nacho Cerdà davant la façana de l'antic Nàpols. Foto de Pere Tordera.

Després de quatre anys omplint sales alienes de quelcom més que crispetes i coca coles Nacho Cerdà, director de Phenomena, ha donat un salt endavant i ha apostat per tenir sala pròpia. On? A l’antiga sala Nàpols de Barcelona (Sant Antoni Maria Claret 168). 

El nou cine, que ara mateix està en plenes reformes, preveu obrir a finals d’any i ho farà seguint el seu estil fins ara: reestrenes dels anys 70,80,90 en versió original i buscant sempre la còpia en millor estat de conservació.  I, per suposat, unirà les dues sales que tenia l’antic Nàpols en una sola amb un aforament de 415 persones. També milloraran els seients, el projector i la decoració del cinema serà art decó amb un toc vintage i amb doble cortina. Tot aquest projecte té com a objectiu recuperar l’experiència d’anar al cine com a ritual social, com als anys 70 o als cines de barri. Diu Nacho Cerdà. Els seguidors de Phenomena sabem que aconseguirà la seva fita doncs ho ha sabut fer fins ara.

Es faran sessions de dimecres a diumenge i tenen clar que no repetiran el mateix cicle o pel·lícula varis dies de la setmana. L’estrena de la sala l’encapçalaran, com no pot ser d’una altra manera, les mateixes pel·lícules amb què va néixer Phenomena: Tiburón i alien. Per això aquesta nova temporada porta com a nom ANY ZERO. I per celebrar-lo durant tota la primera setmana es projectaran alguns dels films més sonats dels quatre anys de Phenomena.  Els preus seguiran sent els mateixos, força correctes: 9 euros per les sessions dobles i 6 per les individuals.  

Segons Nacho Cerdà Estem construint un cinema perquè la gent hi vagi amb l’esperit amb què es va al teatre, a l’òpera o al Festival de Sitges. I aquest és el motiu pel qual alguns som addictes a l’estil de cinema Phenomena i formem part d’aquesta gran família que creix cada dia més. 

RENEIX EL CINEMA TEXAS A BARCELONA

Europa Press

Els cinemes no paren d'abaixar la persiana a tot arreu. Un a un els somnis dels cinèfils es van apagant a cada sala que tanca. És per això que, en els temps que corren, un cinema torni a obrir les portes és molt més que una bona noticia. És una esperança renovada pels que creiem encara en la fàbrica de somnis.

El cineasta Ventura Pons ha apostat per la cultura per damunt el negoci obrint de nou els Cinemes Texas al mateix local on un cinema amb aquest mateix nom va existir des del 1947 al 1995. Es pot dir que aquest local situat a Bailén 205 (Barcelona) està destinat a ser una sala de cinema doncs entre el 1995 i el 2013 va ser ocupat per Lauren Gràcia.

El nou Texas ha obert el passat 18 de setembre i és un cinema de reestrenes en versió original subtitulat en català que pretén retornar a la gent a les sales. La clau? Bon cinema i bons preus. Una sessió costa 3 euros tots els dies de la setmana.

Ventura Pons anirà acompanyat d’un equip immillorable per gestionar el cinema: El programador dels cines Verdi  Ricard Almazán i la també responsable dels Verdi Àngels Gelabert.

Està més que demostrat que les reestrenes són un èxit assegurat en els temps actuals. Phenomena ja fa temps que va apostar per el cinema dels anys 80, 90 i no ha parat de créixer en seguidors.

Pons assegura que no vol fer competència a les sales que exhibeixen estrenes i pretén donar una segona oportunitat als bons títols que passen volant.

Als cinèfils ens sembla una idea fantàstica i una esperança pel cine que sembla que desaparegui de les grans sales per acabar als nostres ordinadors a través de les descarregues d’internet.

Tots a veure bon cine!

Leticia Argilés a l'entrada del cinema Texas.

Hall del cinema Texas

MINDSCAPE

Què passaria si un professional entrés dins els nostres records per furgar en els nostres traumes i trobar la causa de totes les bogeries que ens envaeixen? 

Mindscape és d’aquelles pel·lícules de suspens que fan ballar el cap de l’espectador de principi a fi fent-lo dubtar constantment de qui és el dolent de la història. Els que estem molt habituats a thrillers d’aquest estil fàcilment deduïm els finals. És difícil enganyar-nos . Tanmateix en aquest cas el director juga amb astúcia les seves cartes per embolicar la troca i despistar. Aquesta estratègia  és una arma de doble fil doncs si no s’usa bé pot provocar cansament  i que el final no acabi de satisfer.

La pel·lícula té una introducció potent que situa les expectatives molt a munt; massa potser. Sap mantenir un bon ritme i un final simplement correcte. Considero que no tots els fils queden lligats i l’espectador ha donat tantes voltes pensant en qui és el dolent que totes les possibilitats estan contemplades, així que quan arriba la resolució no resulta sorprenent i original.

És interessant la idea d’entrar a la ment de les persones per trobar els traumes i solucionar-los. I està ben executada.

Hi ha critiques que troben similituds amb Origen. Discrepo. Només trobo en comú el poder entrar a la ment de la gent, doncs la resta de la trama va per camins completament diferents.

És un film recomanable i que val la pena analitzar. En conjunt és una bona pel·lícula dins el seu gènere.

*Puntuació: 7

• El millor: la seqüència inicial i els records.
• El pitjor: que quedin fils sense lligar i detalls sense acabar d'arrodonir.

ABOUT TIME

Les bones històries d’amor no abunden al cinema (com a la realitat?). La majoria estan carregades de tòpics i els falta profunditat. Per això no acostumo a anar al cine a veure’n. Tanmateix vaig decidir apostar per About time (Una cuestión de tiempo) perquè associava la protagonista Rachel Mcadams a la seva gran (i única) obra El diario de Noa. Gran error.

Aquesta pel·lícula té pretensions d’originalitat quan és una còpia que balla entre Atrapado en el tiempo i Efecto mariposa en versió romàntica. La trama arriba a avorrir i a perdre interès en alguns moments en què el personatge repeteix constantment la mateixa escena. Així com Atrapado en el tiempo es reia de si mateixa i per això funcionava en aquest cas fracassa estrepitosament.

La història d’amor no arriba, no posa la pell de gallina i no transmet res de res. Rachel Mcadams demostra que no és capaç de sortir del bucle on va entrar amb el Diario de Noa. A nivell interpretatiu toca sostre.

Això sí, la pel·lícula sabrà arribar als poc exigents perquè té el punt ensucrat suficient per deixar bon sabor de boca. Qui vulgui veure una pel·lícula romàntica mediocre amb final feliç se sentirà satisfet amb aquesta. 
La moralina del final: "gaudeix de cada dia com si fos l'últim" és absolutament previsible i és massa recurrent ja al cinema. 

El millor és la cançó i la seqüència del principi del film que passa dins el restaurant Dans le noir.

• El millor: la cançó principal
• El pitjor: la mediocritat de la història

*Puntuació: 6

GRAVITY

Gravity, d’Alfonso Cuarón, no és només una pel·lícula. És una experiència sensorial, un tast per imaginar el què pot arribar a ser ser a l’espai i veure la terra des de fora. I és de les poques ocasions en què trobo sentit al 3D, que a dia d’avui encara no està prou aconseguit tècnicament. Tanmateix Gravity guanya en qualitat i sensacions vista en tres dimensions. És tal la bellesa visual que acaba eclipsant el propi guió.

Només hi ha 3 actors en tota la pel·lícula (que acaben sent menys), tota ella passa a l’espai i l’atenció de l’espectador se centra en l’angoixa frenètica dels protagonistes. Sandra Bullock, considerada una actriu pèssima, se surt en aquest paper. Clooney no destaca gaire a nivell interpretatiu però és una peça que ajuda a avançar la trama.

Quan parlo d’experiència sensorial ho dic no només per la bellesa visual de les imatges, sinó també pel nivell d’angoixa i empatia que sent l’espectador. A qui no se li posa la pell de gallina quan s’imagina perdut a l’espai a la deriva donant voltes per la inèrcia en la negror infinita? Ha de ser una de les morts més horroroses i aterradores.

La trama és interessant, té un ritme correcte, a voltes s’accelera i d’altres s’alenteix, però mai arriba a causar avorriment ni, per contra, cansament per massa acció. El punt just. El guió no sorprèn, però funciona.

Imprescindible anar-la a veure. No cal ser amant del cine de l’espai ni dels actors que surten per veure-la. Pot agradar a  tothom i superar prejudicis previs sobradament.

*Puntuació: 8’5

• El millor: a nivell visual.
• El pitjor: el guió no sorprèn.

LA FESTA DEL CINE

Els dies 21,22 i 23 d'octubre arriba la Festa del cine a Barcelona i diverses ciutats de l'estat espanyol. Els cinèfils podem estar contents que hi hagi tres dies en què anar al cine no suposi deixar-se el sou sinó que per 2'90 podem anar a les sessions que volguem. 
Què cal fer?
Només heu d'entrar a la web: http://www.fiestadelcine.com/  i registrar-vos. Fet això rebreu un correu amb un enllaç per descarregar l'acreditació i imprimir-la. Amb ella podreu entrar il·limitadament al cine durant els tres dies ja esmentats. 
A quins cines?
No tots els cinemes participen de la festa del cine. Per saber quins són heu d'anar a la web on us posa el llistat complet per ciutats. 

I ara ja només us falta marcar els dies 21,22 i 23 d'octubre al calendari i pensar totes les pel·lícules que voleu veure. A gaudir cinèfils!

LLÉVAME A LA LUNA

Gràcies al carnet tresc i a l’abonament per un any als cinemes Girona estic descobrint pel·lícules que mai hauria triat pagant doncs són films que a priori semblen poc interessants i són molt més. Ahir vaig anar a veure Llévame a la Luna, comèdia romàntica francesa, i em vaig emportar una grata sorpresa.  Aparentment és una comèdia romàntica més d’aquestes que passen sense deixar res en l’espectador, tret de quatre riure’s estúpits. Però quan entres en ella té fons i diu moltes coses sota la disfressa de comèdia. Fa reflexionar sobre la rutina en les relacions de parella i en com a vegades qui sembla la parella de la teva vida només és algú a qui ens hem acostumat.

Isabel té una vida d’allò més ordenada i estructurada amb el seu nòvio de fa 10 anys. No només tenen absolutament programat cada dia de la seva vida en quan a feina o activitats. Sinó fins i tot el sexe té data a l’agenda. No hi ha lloc per a la improvisació o la novetat. Ella no és conscient que realment està farta d’aquesta vida fins que viatja a Àfrica i coneix un xicot esbojarrat, lliure, que la fa riure, li aporta aventura i novetat. Ella només té un objectiu amb aquest noi, trencar una maledicció que cau sobre la seva família en què el primer matrimoni no sol funcionar mai. Així que l’utilitza per casar-se i divorciar-se i així tenir un matrimoni feliç amb el seu xicot. Però un gir inesperat canvia la seva vida.

El film està ple de situacions exagerades i còmiques. No pretén ser més que una comèdia agradable. Tanmateix té la seva ironia i dóna un missatge interessant enmig de paisatges preciosos com Àfrica i Rússia.

Molt recomanable per passar una estona divertida i sortir del cine amb un somriure a la cara, per la bellesa de la història. Diane Krueger molt interessant en aquesta vessant còmica.

Jo també vull que em portin a la lluna!

• El millor: la interessant barreja entre humor i missatge.
• El pitjor: No aporta novetat. És un tema molt tractat.

*Puntuació: 7

AVIONES

La última estrena de la millor parella d’animació Disney Pixar és Aviones, una pel·lícula que forma part del “mundo Cars” sense ser una tercera entrega de la saga. Tanmateix podríem dir que simplement han transferit gran part de la trama dels cotxes de carreres a uns avions.

A nivell tècnic i visual és espectacular. Grans imatges dels avions volant, fent giravoltes i travessant núvols I tempestes.  El guió és rodonet, ben construït i amb altes dosis de tendresa, sentiments I valors com la generositat, l’honradesa, la humilitat. Ara bé, tenint en compte l’alt nivell dels films Pixar en produccions com Toy Story, Monstruos S.A o Walle, Aviones no aconsegueix més mèrit que la mediocritat i la correcció. Sobretot quan de seguida es capta que és una simple còpia de Cars amb els mateixos personatges i situacions adaptat a l’aire. Els nens no ho perceben i la gaudeixen; Els adults passen una bona estona  i ja està.

El què és innegable és que els valors Disney em segueixen encantant i considero que són molt educatius pels nens. En aquest cas veure un personatge que sense ser ningú aconsegueix triomfar amb el treball i l’esforç dur, sense perjudicar els altres i ajudant-los crec que cala en ells positivament. Només per això i el nivell tècnic Aviones mereix el meu respecte.

• El millor: A nivell visual, estètic i tècnic.
• El pitjor: la falta d’originalitat en la trama.

*Puntuació: 6

ANTES DEL ANOCHECER

Diuen que “segundas partes nunca fueron buenas” i les terceres pitjor encara. Tanmateix no sempre es compleix aquesta dita. És més, en algunes ocasions les segones i terceres milloren les primeres. Ahir vaig anar a veure Antes del anochecer, la tercera entrega de Antes del amanecer i Después del atardecer i vaig sortir de la sala amb la mateixa o millor sensació i satisfacció que amb les anteriors. 10 anys després de l’anterior aquesta és més madura, menys romàntica i més real pel què fa al desgast i les dificultats d’una relació al cap dels anys. Jessie i Celine van acabar junts després de Después del atardecer i van acabar formant una família convencional amb dues filles. Aquesta entrega passa quan ja tenen 40 anys i estan de vacances a Grècia després de set anys de relació.  Sovint les pròpies insatisfaccions personals s’imposen i perjudiquen les relacions de parella. Els retrets, les renuncies, la falta de detalls i de romanticisme són cops de puny pel dia a dia.

La pel·lícula manté el seu esperit i essència aprofundint en els personatges, en converses llargues amb plans seqüència interminables però agradables que connecten amb l’espectador espectacularment pel seu realisme. Tots ens podem identificar perquè tots acabem caient en els mateixos errors. Els personatges intenten trobar-se enmig de discussions absurdes, acceptar-se i ser companys de camí. L’amor perfecte de les anteriors pel·lícules desapareix, però, qui vol un amor perfecte? La perfecció rau en la pròpia imperfecció.

Els diàlegs i el llenguatge no verbal no són tan potents com els de Después del atardecer, però s’hi acosten força. Si haig de filar prim i trobar algun defecte només seria l’excessivament llarga discussió a l’hotel. Acaba esgotant els que escoltem des de la sala. Fa l’efecte que tots estem dins aquella habitació discutint amb les nostres parelles o ex parelles i acabem de mal humor. El director devia contemplar això perquè el final, tot i no ser de conte de fades, deixa un sabor de boca esperançador i un somriure a la cara.

La recomano absolutament. Té moments d’humor, d’amor i de desamor. Una barreja molt suggestiva que crea molt debat en sortir de la sala i reflexionar sobre les relacions.

*Puntuació: 7’5

• El millor: El realisme dels diàlegs i la profunditat dels personatges
• El pitjor: l'escena de la discussió, massa llarga.

CROMOSOMA 5

Cromosoma 5 és un documental ple de matisos, conceptual i visualment molt cuidat  que se centra en Andrea, una nena que té la "Síndrome del maullido de gato". Una malaltia minoritària què consisteix en la carència d'un trosset de cromosoma i que porta problemes de retard mental i psicomotor. El documental mostra la mirada d'Andrea a través dels ulls de la seva mare, pare i germana petita amb una tendresa i alhora duresa i sinceritat que frapen l'espectador. Sobretot si es coneix les persones implicades, com és el meu cas. Andrea és una nena especial perquè la seva mirada traspassa la pantalla, té una capacitat d'observació i percepció d'elements que als altres ens passen desapercebuts increïble.
Us el recomano 100%.
Aquí teniu l'enllaç per entrar a la web on hi ha el documental i els extres.
http://www.rtve.es/cromosomacinco/

PHENOMENA SAN VALENTÍ

Molt aviat podrem gaudir d'aquesta sessió especial San Valentí al Palau de Congressos de Catalunya. El 15 de febrer a les 20h ens esperen els galans Patrick Swayze i Richard Gere, juntament amb les dames Julia Roberts i Jennifer Grey. 

Podeu comprar les entrades a Atrapalo  a 8 euros els seients no numerats i 9 euros els numerats. 

FIN

El cinema català segueix trepitjant fort apostant per produccions de forçá envergadura i  
alt pressupost al més estil Hollywood. I es pot dir que se’n surten prou bé. Jorge Torregrossa dirigeix FIN, un film apocalíptic molt apropiat tot just un mes abans de la fi del món.

Un grup d’amics es retroben després de 20 anys sense veure’s i ho fan a una casa a la muntanya on acostumaven a reunir-se en la seva joventut. L’actriu Clara Lago és la novia de Daniel Grao i és el primer cop que veurà els amics del seu xicot. Un cop es troben tots es respira un ambient inquietant en què s’amaguen misteris que la noia no entén i l’absència d’un dels amics porta a estranys successos i explicacions.

La pel·lícula té una magnífica construcció, ritme; Sap dosificar la informació que dóna, mantenir el suspens excel·lentment i domina els paràmetres del gènere perfectament. El defecte és que apunta cap a una direcció durant la primera mitja hora en què més que un relat apocalíptic sembla una novel·la d’Àgatha Christie com els Nou negritos i després canvia de direcció radicalement. I de fet hauria estat millor apostar per la primera direcció que la que acaba prenent després. La subtrama agafa protagonisme la primera part del film d’una forma que atrapa completament l’espectador. El retrobament dels amics de joventut està envoltat de misteris, mitges veritats, personatges absents, estranys passats que ni l’espectador ni algun dels personatges entén. Hi ha un moment d’inflexió en què la subtrama queda en segon terme i la trama principal (la fi del món) avança posicions. Tanmateix tot i que és interessant anar veient com els personatges van desapareixent misteriosament enmig d’un món que de cop i volta està deshabitat, la pel·lícula s’excedeix en la falta d’explicacions i desvetllar misteris. La subtrama, afortunadament, queda tancada. Però la trama principal es deixa absolutament oberta, plena de preguntes sense resposta, masses potser. Hi ha qui critica la pel·lícula d’estafar d’una forma similar a com ho va fer la sèrie Lost: obrint moltes portes que al final de la sèrie no es tanquen i centrant la resolució en els personatges, simplement. A Fin passa quelcom similar amb un final que suposa una presa de pèl. Massa preguntes sense resposta. Personalment, però, malgrat aquest defecte, considero que la subtrama és tan interessant i la pel·lícula està tan ben conduïda que aquesta “errada”, si és que ho és, queda en segon lloc i no arriba a entelar la resta.

Destacables un parell de seqüències aterradores i angoixants on apareixen gossos, en una, i cabres, en l'altra. 

• El millor: La trama dels personatges.
• El pitjor: el final i la falta de respostes.

*Puntuació: 7’5

SINISTER

Sinister comença com tantes pel·lícules de terror convencionals: Una casa a les afores, una família que es muda, un escriptor fracassat que busca la novel·la de la seva vida, fets estranys que transporten a crims d’antics inquilins….però a mida que avança aporta novetats interessants al gènere.

El poder visual de les imatges és molt potent, potser és el què més aterrador resulta de la pel·lícula, sense oblidar la banda sonora. Recorda força a The Ring en alguns aspectes. Hi ha seqüències que et deixen clavat al seient. Tanmateix hi ha una bona part del film que avança massa lentament.

El que no acaba de convèncer és l’explicació final. Ja passa en les pel·lícules paranormals, que moltes vegades s’encerta en la idea i en el procés i es fa malbé alhora de resoldre, d’explicar els per quès i les causes. I aquest és un d’aquests casos. 

Ethan Hawke és un escriptor que persegueix històries de crims reals per novel·lar-los i busca el best seller que el faci sortir de la vida miserable que té. Per això es trasllada amb la seva família a una casa a les afores on, suposadament, hi ha hagut uns crims. A les golfes de la casa troba unes cintes de super 8 velles en què hi ha imatges dels inquilins anteriors. Les pel·lícules són força macabres i a mida que les va visualitzant van succeint successos estranys a la casa.

Sinister, dirigida per Scott Derrikson, és una pel·lícula correcta amb la qual es passa una bona estona. Personalment considero El Exorcismo de Emily Rose, també del mateix director, força millor a tots els nivells.

• El millor: Algunes seqüències que posen els pels de punta
• El pitjor: la lentitud amb què avança.

*Puntuació: 7

NOVA TEMPORADA PHENOMENA

Després de mesos esperant i desitjant la nova temporada de Phenomena expirience per fi va arribar dijous 22 de novembre a Barcelona. Per causes que desconeixem el “senyor” Balanyà va decidir que el seu interès econòmic estava per damunt del gran projecte que es feia al cine Urgell i que el mantenia viu. I va tancar les portes a Phenomena amb pany i clau. I no només a  l'Urgell, sinó a qualsevol dels cines Balanyà. Això va suposar una desil·lusió molt gran per molts de nosaltres que  li donem un valor quasi transcendental a aquest esdeveniment cinematogràfic.

Tanmateix, gràcies a la lluita de Nacho Cerdà finalment hem aconseguit continuar aquest somni en una nova ubicació: el cinema Comèdia. Un cine que no té les dimensions de l’Urgell però que també és mític a Barcelona. No podem més que donar-li les gràcies per deixar-nos ser-hi.

Així doncs amb més il·lusió que mai els phenomeneros ens vam retrobar amb dos grans pel·lícules: el Western de Sergio Leone i Clint Eastwood Por un puñado de dólares i El planeta de los Simios amb Chalton Heston.

L’ambient fester que habitualment es troba a Phenomena va ser escàs en aquesta ocasió, tot i que no va faltar ja la tradició de cantar el Movierecord a ple pulmó i tots a una. Alguns diuen que la falta d'ambient va ser perquè les pel·lícules no portaven a cridar o a aplaudir, altres que era per la notable diferencia de quantitat de gent (670 al Comèdia enfront 1830 al Urgell). Esperem que aquesta timidesa aparent desaparegui en properes sessions perquè un dels plaers de Phenomena és que un es pugui expressar de forma oberta com no es pot fer a un cine normal.

En Nacho ens va donar la benvinguda abans de començar amb la seva passió, entusiasme, humilitat i sinceritat característics que el fan estimat entre nosaltres perquè demostra que més que un negoci per guanyar diners ell veu el Phenomena com un somni. I això el fa el millor líder que podíem tenir.

Es prepara una sessió apocalíptica pel desembre en motiu del suposat final del món (segons el calendari Maya) i es proposarà un concurs en què els espectadors votarem les pel·lícules.

Ja només em queda dir: Endavant amb la nova temporada i llarga vida al Phenomena!

PARANORMAL ACTIVITY 4

La saga Paranormal activity ha tingut una progressió força similar a la de Saw. Va començar molt potent, va continuar de forma correcta i acaba caient en picat.

Les tres anteriors pel·lícules tenien sentit entre elles doncs cadascuna ens explicava la història d’un membre de la mateixa família, i en principi, la tercera tancava el cercle donant les claus i explicacions pertinents dels Per quès que l’espectador esperava. Tanmateix han volgut fer una quarta i no s’han molestat ni ha dissimular que només la feien per estirar l’èxit i els beneficis de les anteriors. L’excusa que fa d’enllaç amb les històries anteriors s’agafa en pinces absolutament. Els protagonistes en aquesta ocasió són uns adolescents, cosa que acaba convertint la pel·lícula en una de sèrie B per jovenets que no esperen un bon guió ni una bona resolució, sinó ensurts fàcils, i por gratuïta.

Aquest cop les càmeres domèstiques que caracteritzen la saga són webs cam de portàtils repartits per la casa amb motius poc versemblants. La protagonista és una noia d’uns 13 anys que viu amb els pares i el germà petit fins que un bon dia han d’acollir temporalment un nen de l’edat del germà perquè la seva mare ha estat ingressada a l’hospital. Aquesta incorporació a la família coincideix amb estranys successos que comencen a espantar la família.

Si a Paranormal activity 1 el terror i el pànic s’apoderaven de l’espectador per la seva exquisida progressió in crescendo aquesta vegada no hi és i acaba provocant indiferència i avorriment, tret d’algun ensurt concret.

El final és desastrós perquè no resol incògnites, sinó que en crea de noves. Suposo que amb intencions clarament comercials i econòmiques de fer una cinquena part.

Sort que l’entrada em va sortir gratis.

• El millor: Els records que genera de les anteriors.
• El pitjor: una mala trama i un mal desenvolupament.

*Puntuació: 5

LOOPER

Paradoxes temporals, viatges en el temps i assassins a sou del present contractats per matar persones del futur  que els són enviats a través de màquines del temps per a fer-los desaparèixer. Aquests són els Loopers, uns sicaris que maten persones del futur i que en algun moment els toca matar-se a sí mateixos, als seus propis bucles amb uns quants anys de més. Looper, dirigida per Rian Johnson, es posa a la cua del subgènere de viatges en el temps d’una forma força original i enginyosa, tot i que ens pot sonar a altres com Minority Report o Frequency.

La idea és molt bona i complexa. Les històries sobre paradoxes temporals solen ser difícils perquè o bé costen d’entendre o és fàcil que deixin "cabos sueltos". Valorant això Looper és interessant i està ben portada. Aconsegueix enganxar i la trama avança més que correctament. El protagonista (Joseph Gordon-Levitt) és un Looper que un bon dia ha de matar el seu jo futur (Bruce Willis) i aquest se li escapa. El gir porta al protagonista a perseguir al llarg de la pel·lícula al seu bucle mentre aquest busca desesperadament un nen que en el futur serà qui portarà la seva vida al desastre.

Els punts negatius del film són un parell de seqüències mal resoltes a nivell de guió que creen confusió i incomprensió en l’espectador i un final que aparenta tancar el cercle perfectament i resulta espectacular  però que si ens parem a pensar una mica és estúpid i il·lògic.

En definitiva, Looper és una bona pel·lícula però no especialment destacable dins la quantitat que n’hi ha sobre el gènere.

• El millor: la idea és enginyosa i interessant.
• El pitjor: algunes errades de construcció de guió.

*Puntuació: 7

EL FRAUDE

El Fraude és un frau en sí mateixa. Promet molt més del què acaba donant. És d’aquelles pel·lícules que tenen una bona estructura, un guió sòlid, una trama d’intriga que va in crescendo i que s’acaba convertint en fum perquè queda tallada, amb un final que estafa l’espectador. Els finals oberts són lícits en segons quin tipus d’històries, però considero que en un thriller d’aquestes característiques és una burla per l'espectador. Sobretot perquè el protagonista s’està debatent fins l’últim moment en si pren la decisió correcta moralment o la més beneficiosa per sí mateix, i això mereix una resposta clara. Realment sembla que davant no saber acabar la pel·lícula en condicions han optat pel final obert.

Richard Gere és Robert Miller, un magnat milionari que té tot el què qualsevol pot somiar: una família perfecta i una gran empresa que aporta molts beneficis. Però tot són aparences. Ni la família és tan perfecte ni els negocis van tan bé doncs està a punt de ser descobert per frau financer. Llavors un succés inesperat capgira tota la situació obligant Miller a replantejar-se la seva forma d’actuar.

Tot i que la trama té un punt d’inflexió passada la primera mitja hora de film en què passa de ser un thriller financer a un thriller policíac i això és quelcom interessant, no acaba d’enganxar. Falta connexió amb l’espectador, és una història buïda.

Això sí, és destacable la interpretació de Richard Gere com a protagonista absolut de la pel·lícula (crec que no hi ha ni una sola seqüència sense ell) amb un personatge que malgrat tenir actituds poc ètiques i morals aconsegueix posar-se l’espectador del seu cantó, si més no aconsegueix ser comprès. Susan Sarandon no queda enrere a nivell interpretatiu tot i que el seu paper és força secundari com a esposa de Gere.

És una pel·lícula bona però que podria haver estat excel·lent. Es queda a les portes del què promet.

• El millor: Richard Gere.
• El pitjor: El final tallat.

*Puntuació: 7

LO IMPOSIBLE

Lo imposible, nova superproducció de Bayona amb l’actriu Naomi Watts i Ewan McGregor , ha creat unes expectatives molt altes amb els constants i contundents tràilers per televisió. És d’aquelles pel·lícules que agrada a les masses per la seva espectacularitat, efectes especials, drama i tensió. Totes aquestes qualitats les té i són innegables. El problema rau, potser, en la falta absoluta de suspens, doncs saps com acaba des del primer minut. Una pel·lícula de supervivència no té cap sentit si no hi ha el misteri darrere de si sobreviuran o no els protagonistes.  Si el propi cartell de l’estrena ja mostra el final!

La història ens narra la lluita per sobreviure d’una família que arriba a Tailàndia de vacances i es topa de front amb el Tsunami. El relat se centra, sobretot, en la mare i el fill gran i com busquen desesperadament la resta de la família. Està basada en el cas real de la família a qui representen i com van sobreviure a la devastació.

L’excés de melodrama acaba convertint escenes boniques en cartró pedra, irreals, que no dissimulen que l’únic que busquen és la llàgrima fàcil, com el moment del retrobament familiar amb la banda sonora acompanyant (molt bona per cert).  Fins i tot és excessiva alguna seqüència en què es recreen en el patiment de Watts. Un bon guió es caracteritza per saber trobar els punts d’equilibri, ni quedar-se curt ni passar-se, tan en drama, comèdia, terror , suspens o la barreja d’aquests. I aquí és on falla Bayona.

Destacaria la interpretació de Naomi Watts i del fill gran i la seqüència inicial quan arriba el tsunami. És una seqüència que sí que sap trobar el punt, amb una progressió perfectament calculada en què veiem els personatges a la piscina de l’hotel. 

• El millor: L'escena de la piscina quan arriba el Tsunami.
• El pitjor: L'evidència que la pel·lícula busca agradar al gran públic amb la llàgrima fàcil.

*Puntuació: 7'5

UNA CINÈFILA A LA SEVA SALSA

Assistir al Festival de Sitges és festa grossa pels amants del cine, i especialment els del gènere de terror, misteri i ciència ficció.

No té preu passejar-se pels voltants de l’Hotel Melià, fotografiar-se juntament amb el cartell del festival, la catifa vermella, buscar alguna celebritat entre les multituds. I tampoc té preu sortir-se de l’espai cinèfil per gaudir de les vistes de Sitges, els seus carrers, les seves cafeteries. 

Diuen que els ingressos i els guanys augmenten cada any, malgrat la crisi, i això només pot ser perquè són uns dies impagables per gaudir del cine a un preu tampoc exagerat a canvi de grans experiències. Hi ha qui estalviem només per aquest esdeveniment al llarg del mes d’octubre, i hi ha qui tenim la sort de complir anys sempre per les dates del Festival. Així que el regal és doble.

El dilluns 8 d’octubre dues amigues i jo vam anar a passar el dia al Festival de Sitges i vam triar per l’ocasió dues pel·lícules: Headshot i The cabin in the Woods. Les dues tenien un argument suculent i unes critiques favorables, especialment la segona.

Headshot la projectaven a l’Auditori, sala imprescindible per algú que vulgui gaudir del Festival al 100%, per les seves dimensions, comoditat, pantalla i so. Les ganes i la predisposició de disfrutar eren totals però ni així va ser possible enganxar-nos a la pel·lícula. Tal vegada que fos un film tailandès pot haver influït per ser un cine molt més fred i inexpressiu que el nostre. Però les tres vam estar d’acord en què era avorrit, lent, amb uns salts enrere i endavant difícils d’entendre, un argument fluix, que creava distància amb l’espectador i algunes escenes ridícules i inversemblants. Tan és així que ens vam acabar prenent el film com una comèdia per riure. El relat parla d’un policia que passa a ser sicari per culpa d’un polític que li fa xantatge. Una sèrie de successos li fan canviar el sentit de la vida i  el porten a acabar sent budista i monjo.

*Puntuació: 4

The Cabin in the Woods va ser una gran sorpresa. Anàvem a veure una pel·lícula de terror que semblava interessant però carregada de tòpics del gènere. Tanmateix la pel·lícula trenca tots els esquemes i es riu del propi gènere amb elegància i sabent trobar el punt d’equilibri exacte entre humor i terror que moltes pel·lícules no saben portar o bé es passen de mida (com Scary Movie).  Està molt ben construïda, té moments gore, altres de tensió i tots ells barrejats amb un humor molt interessant. No pretén fer passar por el públic però si que crea moments tensos. Podria ser una bona barreja entre Las Colinas tienen ojos, El show de Truman, Habitación sin salida i Scary movie.

El final potser és l’únic defecte que podríem trobar perquè pretén buscar espectacularitat i perd una mica la perfecció i la coherència que té fins aleshores, però se li perdona pel gran nivell de la resta.

*Puntuació: 8’5