ANTES DEL ANOCHECER

Diuen que “segundas partes nunca fueron buenas” i les terceres pitjor encara. Tanmateix no sempre es compleix aquesta dita. És més, en algunes ocasions les segones i terceres milloren les primeres. Ahir vaig anar a veure Antes del anochecer, la tercera entrega de Antes del amanecer i Después del atardecer i vaig sortir de la sala amb la mateixa o millor sensació i satisfacció que amb les anteriors. 10 anys després de l’anterior aquesta és més madura, menys romàntica i més real pel què fa al desgast i les dificultats d’una relació al cap dels anys. Jessie i Celine van acabar junts després de Después del atardecer i van acabar formant una família convencional amb dues filles. Aquesta entrega passa quan ja tenen 40 anys i estan de vacances a Grècia després de set anys de relació.  Sovint les pròpies insatisfaccions personals s’imposen i perjudiquen les relacions de parella. Els retrets, les renuncies, la falta de detalls i de romanticisme són cops de puny pel dia a dia.

La pel·lícula manté el seu esperit i essència aprofundint en els personatges, en converses llargues amb plans seqüència interminables però agradables que connecten amb l’espectador espectacularment pel seu realisme. Tots ens podem identificar perquè tots acabem caient en els mateixos errors. Els personatges intenten trobar-se enmig de discussions absurdes, acceptar-se i ser companys de camí. L’amor perfecte de les anteriors pel·lícules desapareix, però, qui vol un amor perfecte? La perfecció rau en la pròpia imperfecció.

Els diàlegs i el llenguatge no verbal no són tan potents com els de Después del atardecer, però s’hi acosten força. Si haig de filar prim i trobar algun defecte només seria l’excessivament llarga discussió a l’hotel. Acaba esgotant els que escoltem des de la sala. Fa l’efecte que tots estem dins aquella habitació discutint amb les nostres parelles o ex parelles i acabem de mal humor. El director devia contemplar això perquè el final, tot i no ser de conte de fades, deixa un sabor de boca esperançador i un somriure a la cara.

La recomano absolutament. Té moments d’humor, d’amor i de desamor. Una barreja molt suggestiva que crea molt debat en sortir de la sala i reflexionar sobre les relacions.

*Puntuació: 7’5

• El millor: El realisme dels diàlegs i la profunditat dels personatges
• El pitjor: l'escena de la discussió, massa llarga.