29 de març 2011

I LOVE KUTCHI



Barcelona té barris que amaguen botigues curioses, originals i amb una gran personalitat. Val la pena anar-les descobrint. A la Barceloneta trobem I love Kutchi, una botiga tan original com el seu nom, amb un aire de fantasia, de color rosa, on ofereixen objectes per regalar molt diversos i fets a mà per artistes autòctons i portuguesos. La propietària és una arquitecta portuguesa que un dia es va cansar de la seva professió i va decidir dedicar-se a treballar i dissenyar amb les seves mans, la seva gran afició. Crea roba per nens, bosses de tela molt divertides, moneders, anells i arracades creatius etc. La seva peculiaritat és com treballa amb tela i roba i en fa qualsevol cosa amb aquest material, fins i tot fundes de mòbils, de llibres, per entrepans etc.
Si voleu fer una visita a I love Kutchi la trobareu al carrer Andrea Dòria 41. I podeu visitar també la seva botiga online a  http://www.ilovekutchi.com/shop/

La revista Time out li ha dedicat un reportatge al seu número 158.




25 de març 2011

SAW VII

La saga de set pel·lícules de Saw conformen un puzle que s'ha d'anar ordenant mentalment per entendre la complexitat de la trama. Un puzle de seqüències que no estan ordenades cronològicament amb l'ordre que els films avancen i que obliguen a l'espectador a muntar mentalment cada peça on correspon. D'igual manera que John Kramer, o també dit Jigsaw (puzle), juga amb les seves víctimes a jocs macabres en què ells han de ser capaços de sobreviure per si mateixos.
Com la majoria de sagues que s’allarguen més del necessari, Saw va deixar el llistó molt alt a la primera pel·lícula, i el nivell va anar baixant progressivament a partir de la quarta. La importància de fer un bon guió i que es centrés en un espai concret va anar perdent força i quedant en segon pla, mentre que la sang i el gore es van anar imposant. Així, la setena pel·lícula acaba sent un empatx d’escenes gores i macabres al nivell de la cinquena i la sisena part. De fet, la trama central és gairebé calcada de la sisena. Aquests canvis d'estil no són estranys si tenim en compte que una successió de directors han anat circulant film a film. Només Darren Lyn Bousman ha repetit en tres de les sagues i Kevin Greutert en dues.
A favor de Saw VII podríem dir que el començament és potent i sorprenent, aportant dosis d’originalitat als començaments de les altres parts. I el final és rodó, culmina la saga amb elements del principi de Saw I, que tanquen completament el cercle. 
El millor dels 7 films és sense dubte el personatge que les enllaça totes, fins i tot després de morir a la tercera: Jigsaw(puzle), és un assassí en sèrie moralista. No és d’aquells que mata per plaer o per descontrol mental. Ell és tremendament racional, planificat i organitzat, i selecciona les seves víctimes per donar-les una lliçó i que aprenguin a valorar la vida, si sobreviuen al seu joc. Tria a persones que a la seva vida tenen conductes reprovables, immorals cap als altres, o que simplement no valoren  la seva pròpia vida (com el cas d'una drogodependent). Jigsaw els posa a prova exposant-los a les seves màquines complexes i donant-los la possibilitat de viure si són prou forts per superar-les. Com que el protagonista mor a la tercera, víctima d’un càncer que arrossega des del principi de la saga, la resta de films ens trobem amb altres assassins que el substitueixen per ordres seves. Malauradament aquests no sempre respecten la “moral” de John Kramer i sovint trenquen les normes del joc.
L’estil de crims moralistes recorda a Seven, el film de David Fincher en què un assassí mata a persones que cometen cadascun dels 7 pecats capitals.
Gran descoberta de Tobin Bell (Jigsaw), que s’ha fet popular amb la saga.

Puntuació: 6




22 de març 2011

EL SECRET DEL MEU TURBANT

Diuen que quan una persona es troba en una situació extrema és capaç de fer qualsevol cosa per sobreviure i treure forces de sota les pedres. La Nadia Ghulam, una afganesa que sobreviu molt malferida a un bombardeig n’és un exemple. La seva vida ens deixa la pell de gallina a la novel·la El secret del meu turbant, escrit a quatre mans per Agnès Rodger i la pròpia protagonista de la història.
La Nadia es troba al límit quan, després que ella i la seva família sobrevisquin a la guerra que posa als Talibans al govern d’Afganistan, s’adona que si ella no posa remei tots ells estan destinats a morir de fam. El seu pare ha quedat trastocat, el germà ha mort i la mare, ella i les germanes són dones i no els està permès treballar amb el nou règim. La força de la noieta de 11 anys és colpidora quan pren la decisió de disfressar-se de noi i sortir al carrer a buscar feina per alimentar la seva família, amb el gran risc de ser enxampada i cruelment castigada. La Nadia les passa de tots colors, pateix la duresa de la feina, el rebuig i el menyspreu de la gent pel seu aspecte causat per les cremades de la bomba; La injustícia; Però també troba consol en persones que l’ajuden, que la valoren, en els estudis , els amics que va fent al llarg dels anys i del seu estrany primer amor, un noi de qui s’enamora mentre es fa passar per xicot. La Nadia és una lluitadora, valenta i intel·ligent que surt tota sola de la seva misèria i acaba arribant a la universitat i viatjant a Europa.
La periodista Agnès Rodger ha estat molt hàbil relatant la biografia de la Nadia i aconseguint posar-se tant en la seva pell que cada lletra de la novel·la ens impregna de sentiments i ens fa empatitzar completament amb la protagonista.
És d’aquelles històries trepidants que enganxen des de la primera línia i que, a pesar de les seves 300 pàgines, l’acabes en un respir. Ara bé, cal dir que el final és massa tallat, deixa el lector amb la sensació que s'ha posat el punt final a la història on no correspon. Potser hauria estat més adient un capítol on es parlés de la Nadia un any després, de com està adaptada a la seva nova vida.
La novel·la ha guanyat el premi Prudenci Bertrana 2010.Seria digne de convertir-se en el guió d’una pel·lícula, segur que algun productor ja li ha posat els ulls damunt a la novel·la.

Nadia Ghulam i Agnès Rodger



18 de març 2011

SIGUES SEMPRE FIDEL A TU MATEIX

La nit de dimarts 15 la sèrie catalana Infidels va arribar al seu final definitiu després de 3 temporades amb el capítol: Me’n vaig a casa a escriure un bolero. Infidels era la versió catalana de Sexo en Nueva York; Una sèrie trencadora, políticament incorrecte, que posava damunt la taula la infidelitat, no com a valor, sinó com una realitat que vivim a diari i de la qual no es parla obertament, i menys a la tele.
La trama se centrava en les vides de 5 dones, amigues entre elles de les estones de piscina juntes. Montse German, Montse Guallar, Sílvia Bel, Aina Clotet i Ingrid Rubio donaven vida a la Joana, la dona dels mil rols; A Lídia, la psiquiatre nimfòmana; Paula, l’escriptora lliberal; Arlet, la mestra d’escola que descobreix que és lesbiana; I Cruz, l’economista freda i que mai trenca els seus principis, suposadament; Totes tenen peculiaritats diferents i vides molt contraries però la seva amistat està per damunt de tot això.
El final de la sèrie ha estat agredolç pels seguidors per haver estat precipitat i totalment inesperat. A pesar d’això l’últim, els guionistes han aconseguit resoldre’l força dignament. Era una sèrie fresca, irònica, amb un alt sentit de l’humor, crítica, lliure de convencions socials  i que feia girar les trames i les protagonistes al voltant d’una premissa: Siguem sempre fidels a nosaltres mateixos, i a vegades això ens farà ser infidels als altres. No tracta el concepte infidelitat com quelcom exclusiu entre parelles, hi ha infidelitat entre amigues, feina, convencions socials: Ser infidel a allò que se suposa que és el correcte.
En definitiva, acaba una bona sèrie en què les dones eren les protagonistes i els homes només funcionaven com a secundaris. Excel·lent interpretació de les actrius i bon ritme de guions.

15 de març 2011

EL DISCURS DEL REI

El discurso del rey de Tom Hooper fa honor als 4 Òscars que ha guanyat recentment amb una interpretació magistral de Colin Firth, com a rei, i del nominat Georfrey Rush en el paper de doctor. La historia succeeix a la convulsa decada dels 30, en què El Duc de York es troba sense esperar-s'ho amb la renuncia al tro del seu germà gran, cosa que l'obliga a ell a assumir el rol de rei precipitadament i convertir-se en Jorge VI. La seva tartamudesa li complica considerablement les tasques pròpies de la seva condició, sobretot alhora de fer discursos. És llavors quan contracta els serveis d’un suposat doctor (Rush) perquè l’ajudi a curar la seva tartamudesa. Tot el film ens delecta amb les converses entre els dos personatges, en la seva evolució, tan a nivell personal com de la seva amistat. Ens aporta dosis d’humor molt interessants com quan el rei escup una paraulota darrere una altra cada vegada que s’encalla mentre llegeix un text. Les sessions i les converses entre ells li fan veure al rei que la tartamudesa no és una falla física, sinó un problema psicològic, una conseqüència d’alguns traumes de la infància que li han quedat incrustats al seu interior per no treure’ls fora. Rush l’ajuda a netejar-se per dins, alhora que li injecta dosis de confiança en sí mateix, l’acompanya en tots els actes públics i es converteix en el seu gran aliat. Tot culmina en un discurs final molt important pel rei en què supera perfectament el repte gràcies a les tècniques apreses i a la confiança que rep del doctor i la seva dona.
És una pel·lícula rica, profunda, que retrata perfectament els dos personatges i que aconsegueix empatitzar amb l’espectador.

Puntuació: 8



12 de març 2011

ELS ÈXITS DE GRAN HERMANO

Les nits dels dijous Gran hermano 12 ha concentrat un elevat nombre de seguidors en l’edició més llarga dels 10 anys que porta en emissió: 5 mesos. Dijous passat Mercedes Milà va posar punt final a l’última edició de Gran Hermano amb una gala plena d’espectacle, d’emocions i connexió amb el públic, que aconsegueix mantenir any rere any un interès i una fidelitat que la majoria de realitys han anat perdent a mesura que han passat els anys. La majoria s’han anat morint pel camí deixant només en peu a dos dels iniciats fa deu anys, fins que la caiguda d'Operación Triunfo ha deixat GH com a únic supervivent. 
La majoria de gent nega veure'l perquè no és políticament correcte, però  les grans  audiències ho contradeixen. En canvi els que reconeixem obertament que ens agrada ho fem perquè entenem que la gran atracció d’aquest programa va més enllà de veure determinades persones tancades discutint, o fent sexe.  Aquest concurs  ens dóna moments molt còmics, connexió amb les situacions quotidianes dels concursants, empatia i emoció amb els sentiments i la transparència d’aquests.  Gran Hermano ha sabut mantenir any rere any la seva essència i alhora innovar per evitar l’avorriment. La intriga de veure qui seran i com seran els concursants, de les nominacions i les expulsions, l’emoció d’anar-los coneixent i seguint cada setmana, la creativitat de les proves setmanals; Tots aquests ingredients són els que aporten als espectadors la il·lusió per seguir veient aquest programa.

Yago, Laura, Marcelo
La gala final va donar com a guanyadora a Laura, a una persona sincera, transparent i amb un gran fons, a pesar de ser ordinària i ignorant. És aquest el perfil de guanyador que el pública acostuma a votar tot deixant el segon i tercer lloc a Yago i Marcelo. Va ser una nit espectacular, amb un muntatge molt ben fet i unes entrevistes dignes de Mercedes Milà, una gran comunicadora. Entre tots ens van oferir moments màgics al llarg de les 4 hores i mitja que va donar la nit.
És per aquests èxits i pel fracàs d’Operación triunfo que ha deixat la graella de tele 5 amb un forat, que s’ha decidit que dijous vinent comenci un nou reality que farà historia per ser un homenatge a tots els realities que van començar a existir fa 10 anys. S’anomenarà El Reencuentro : 10 años después, i consistirà en un rencontre de concursants de diferents realities de la cadena: Operación triunfo, Supervivientes, Gran hermano, Hotel Glam, la casa de tu vida…etc.  Serà presentat per Jordi Gonzalez que fins ara portava els Debats de GH dels diumenges, mentre Mercedes Milà tornarà amb una nova edició de Diario de.

9 de març 2011

RUTES GUIADES DE LA RIERA


Masia Can Ribot (Fonda Riera a la ficció)
 La mostra del creixent èxit de la serie catalana de tardes La Riera es demostra amb la iniciativa del Consell Comarcal del Maresme i el Consorci de Promoció Turística Costa del Maresme d'organitzar unes rutes guiades pels exteriors de la serie. A la telenovel·la, la Riera és una fonda familiar que se situa a la població fictícia de Sant Climent. Aquest poble no és altra cosa que la conjunció de carrers, places i edificis de diversos pobles del Maresme com Arenys de mar, Sant Pol, Mataró i d'altres. Les rutes guiades pretenen mostrar al públic on se situa cada exterior que ells coneixen i muntar les diferents peces que formen Sant Climent. Les rutes es faran tots els dissabtes a partir del dia 19 de març i consistiran en una jornada complerta de visites per Arenys de mar, Mataró, Sant Pol i Teià més una demostració de cuina d'un plat de la fonda, un dinar a l'Escola Universitària d'Hosteleria i Turisme de Sant Pol de mar  i un tast de vins al Centre d'Acollida Turística (CAT) de Teià. Tot això pel fet que la gastronomia també és part essencial d'una serie que transcorre entre fogons d'una fonda. El preu de l'excursió és de 36 euros i inclou les visites, el dinar, la demostració de cuina, el tast de vins i els trasllats en autobús. El punt de sortida anirà variant setmanalment entre Barcelona i Mataró.
L'itinerari és el següent:
  • 8'30h. Trobada de grup al punt d'inici.
  • Arenys de mar: visita al port i la llotja i el cementiri.
  • Sant Pol de mar: Estació de tren, Ermita de Sant Pau i les seves vistes.
  • Escola d'hostelers: demostració de cuina en directe “show cooking” on s'elaborarà un plat del llibre La Riera a l'escola universitària d'hoteleria. Allà mateix es dinarà.
  • Visita a la Masia Can Ribot, la fonda de la Riera a la serie.
  • Mataró: visita dels carrers i racons del casc antic de Mataró.
  • I ja per finalitzar el dia s'anirà al Centre d'Acollida Turística de Teià on es farà un tast de vins.
  • 19h es començarà la tornada al punt d'origen.

Port d'Arenys de mar
Pot ser una jornada realment interessant pels seguidors de la serie.
Per inscriure-us podeu visitar la web i allà trobareu el telèfon i el correu electrònic, a més de tota la informació pertinent: http://www.maresme.cat/ca/larutadelariera.html
Al facebook s'ha creat un esdeveniment anomenat Rierencs a veure els exteriors de la Riera! per acollir un grup de rierencs que vulguin assistir tots junts a l'excursió el dia 9 d'abril. Apunteu-vos-hi i us ho passareu millor que anant-hi pel vostre compte!

Estació de Sant Pol de Mar.

6 de març 2011

LA TRAMPA DEL MAL

 5 persones atrapades a un ascensor espatllat. Un policia alcohòlic intentant superar el trauma de la mort de la seva dona i el seu fill. Una càmera dins l'ascensor que permet al policia anar veient com, inexplicablement, van morint un a un els que estan atrapats. Un fenomen paranormal o un assassí que ha premeditat un assassinat?
Nigth Shyamalan torna a dirigir un film que segueix la seva línia de fenòmens paranormals a La trampa del mal; Una pel·lícula que manté l'espectador en tensió, que juga a despistar respecte quin personatge serà l'assassí, com va fer Agatha Cristie amb Los diez negritos. El guió està molt ben construït, no queden caps sense lligar, tot quadra perfectament i la història és coherent. Podriem dir que és una barreja entre Saw i buried. La trama fa ballar el cap a l'espectador donant com a possibles hipòtesis dues opcions que es van combinant al llarg de la pel·lícula: Serà tot obra del diable que vol fer justícia matant un grup de persones que han tingut actituds immorals a la seva vida? O simplement és algú que vol assassinar una d'aquelles persones i es "carrega" les altres per despistar? Les morts succeeixen cada vegada que les llums de l'ascensor s'apaguen i sembla massa estrany que algun d'ells hagi pogut matar els altres per la brevetat d'aquests instants i el la complicació dels crims.
Resulta molt interessant la primera imatge de la pel·lícula en què veiem una ciutat americana cap per avall mentre avança en travelling. Ens està donant una pista respecte la història del film? Podria ser el símbol de Satanàs, com ho és la creu al revés?
Final sorprenent i satisfactori que no deixa indiferent.

Puntuació: 7





3 de març 2011

CHICO I RITA

Chico y Rita es un homenatge a la música, als boleros, a l'amor, i a ciutats com l'Havana, Nova York, Barcelona o París. Els protagonistes són dos joves cubans dels anys 40 que es coneixen a l'Havana enmig de boleros. Chico, un pianista de jazz, queda hipnotitzat de Rita, una bella i sensual cantant d'ulls blaus al so de Bésame mucho. Enmig de la confusió de l'època i de les inseguretats del jove neix un amor que transcendeix al pas dels anys, a les distàncies geogràfiques, als malentesos i a les trobades i desencontres. Només un amor que ha quedat ofegat per la pròpia vida abans fins i tot de començar, que no ha arribat a erosionar-se excessivament, és capaç de sobreviure intacte a més de 40 anys. És una història d'amor clàssica d'aquelles que arriben a tots els cors.
El film d'animació de Fernando Trueba relata amb tendresa i molt de ritme com l'èxit pot convertir-se en un gran fracàs, com els luxes poden ser la més gran de les pobreses, com la música és buida si no ha estat composada per algú que ha estimat de debò, com la cançó que Chico composa per Rita.
Fernando Trueba, Javier Mariscal i Bebo Valdés aposten per un tipus de cinema molt poc vist i valorat, com és l'animació per adults, tot unint una bona història (Trueba) amb un dibuix personal i molt proper al còmic (Mariscal) i una música electritzant (Valdés), que ha donat com a resultat un premi Goya. És d'aquelles pel·lícules que deixen un bon sabor de boca en sortir de la sala, que provoquen que l'espectador surti del cinema tararejant Sabor a mi.

Puntuació: 8





DE QUINZE EN QUINZE I EM TANCO PERQUÈ TOCA

Dia 15 de quarentena.   Avui s'hauria acabat la confinació després de 15 dies dintre la nostra gàbia daurada. Avui podriem tornar a...