29 de des. 2011

EL REY LEÓN

No sé si són els temps de crisi o les festes de Nadal que ens arrosseguen a la nostàlgia de tornar a modes antigues, a plaers passats, a reviure allò que ens va fer feliç en el seu dia i que ens ajuda a empènyer el moment actual. Em passa cada vegada que assisteixo a una nova sessió de Phenomena a veure films de temps anteriors i m’ha passat avui quan m’he assegut a una sala de cinema per tornar a veure El Rey León, amb l’afegit del 3D.
He sortit colpida, amb aquella emoció que només aconsegueixen deixar les pel·lícules de Disney. El Rey león ha estat un dels clàssics més exitosos de la factoria Disney i em pregunto per què. Potser per l’exquisida banda sonora que entra amb força al nostre cor i travessa tot el cos, com si fos un llamp. O potser per aquells petits moments simpàtics que ens donen els entranyables Timón i Pumba, els dos graciosos de la pel·lícula. O per la suma d’instants en què Mufassa ensenya els valors de la vida al seu fill i futur rei: la importància del respecte al cicle de la vida, només matant el necessari per viure, mai per avarícia; La responsabilitat d’ocupar el lloc que ens pertoca en aquest cicle.
Aquesta pel·lícula, basada en la història de Shakespeare Hamlet, és una carícia per tots els sentits. Els films actuals de Disney-Pixar són d’un nivell molt alt però a vegades els falta la dosi de sentiment i innocència que tenien els clàssics com El rey León. Si més no els falten les cançons que tant ens agrada cantar una i una altra vegada.
Alguns ens vam educar amb Disney i tornar a recordar els missatges que ens transmetien aquestes pel·lícules no està de més. Com dirien Timón i Pumba, Hakuna Matata, viu i deixa viure. 



  • El millor: tota la història. 
  • El pitjor: res, de res.


* Puntuació: 8'5


22 de des. 2011

BON NADAL I FELIÇ 2012



Des de Plaers de vida volem desitjar-vos unes bones festes plenes de regals, dinars familiars i tot el què toca aquests dies, però sobretot plenes d'objectius pel nou any i de moltes ganes d'anar al cine, teatre, de llegir i consumir molta cultura.
Disculpeu si el bloc no s'actualitza en les setmanes festives, haurem de dedicar-nos a moltes coses. 
         
         BON NADAL I FELIÇ ANY 2012!!

19 de des. 2011

PRIMER ANY DE PHENOMENA

La sessió de Phenomena de divendres 16 estava de celebració per partida doble. Per una banda es complia un any del seu inici i per això la millor manera de celebrar era repetir les dues pel·lícules amb que va néixer aquest fenomen: Tiburon i Alien. No va ser casual que aquell 16 de desembre de 2010 es triés Tiburon, doncs aquest film de Spielberg complia 35 anys des de la seva estrena al mateix Urgell. Així que aquest any en compleix 36. Moltes felicitats a Phenomena, i tots els què l’han creat, i a Tiburon, per seguir causant furor amb la seva banda sonora a cada visionat.
La sala era plena del tot, a pesar de ser una sessió repetida. El públic estava més entusiasmat que mai, si això és possible, per aquest primer aniversari, per formar-ne part i sentir-nos com una gran, immensa família. Tots vivim el cinema d’igual manera. 
Va haver discurs de Nacho (extraordinari i proper com sempre), bufada d’espelma, la promesa d’un regal a cadascú al final de la nit, aplaudiments a força escenes i cantada de Movierecord.
Considero que cada vegada hi ha més civisme entre els assistents. S’han anat eliminant els pesats que no mesuraven el seu entusiasme i els bruts que deixaven les deixalles per terra, fins i tot els fotògrafs que es dedicaven a retratar la pantalla. Això també és motiu de celebració per tots plegats.
Al final de la nit esperàvem amb candeletes el kit de supervivència que ens havien promès. La ment imaginava de tot: algun regal de les pel·lícules, merchandising de Phenomena etc. En obrir-lo ens va envair una barreja de decepció i riure. El regal era un tetrabric de consomé per cap. Una broma divertida que vam saber encaixar.
Auguro llarga vida a Phenomena. Tots ho esperem perquè gràcies a aquest projecte alguns tenim un motiu per somriure una nit al mes dins del mar de problemes que ens ofeguen. I això, val molt més que els  9 euros de l’entrada. Ara només esperem la propera sessió el dia de reis que serà sorpresa fins l'últim segon abans de la projecció. 


                                          Trailer de l'anunci de la segona temporada de Phenomena.

14 de des. 2011

EL GAT AMB BOTES

L’any  2001 Dreamworks va obrir la porta a una nova animació que ampliava el seu públic als adults barrejant personatges de contes populars amb noves històries amb un to irònic, a mode de trencar amb els tòpics dels contes i reinventar-se. Ho va fer amb Shrek tot aconseguint un gran èxit. Arrel d’aquest fenomen van sorgir altres parts de la mateixa temàtica no tan exitoses. Potser per això però volent continuar amb el mateix estil s’ha creat El gat amb botes, extraient d’Shrek un personatge que només era secundari per donar-li una pel·lícula sencera. El gat amb botes no està al nivell de Shrek 1, en el sentit que no és crítica ni irònica. Simplement juga a la barreja de contes i hi posa un toc d’humor, però un humor més infantil i innocent. Ara bé, com a tal funciona.
La història ens presenta un gat amb botes, barret i espasa que és un fugitiu de la justícia que s’acaba aliant amb una gateta valenta i astuta i amb un antic amic d’infància ,que resulta ser l’ou Humpty Dumpty*. Els tres van a la recerca de la gallina dels ous d’or , un conte popular prou conegut. Enmig de l’aventura hi ha una parella de dolents que també volen la gallina i els trepitgen els talons.
És una pel·lícula ben feta, divertida pels petits i pels grans encara que no sigui del nivell de Shrek o de les obres mestres de Pixar que tenen diferents nivells de lectura.


  • El millor: la mirada tendre del gat que provoca un ooooh en el públic des de Shrek.
  • El pitjor: no passa de ser una pel·lícula més dins l’amplia oferta d’animació.

*Puntuació: 6’5

*Humpty Dumpty és un personatge que forma part d’una sèrie de contes explicats en forma de rimes angleses. 


9 de des. 2011

UN NOU CÉSAR MILLÁN A CUATRO



El conegut Encantador de perros, César Millán, no és gaire popular entre els professionals de la psicologia canina pels seus mètodes clàssics i a vegades massa durs per rehabilitar els gossos. Tot i que algunes de les teories que té són bones i vàlides no sempre són adequades les formes. Potser per aquesta impopularitat que s’ha guanyat entre alguns sectors, la cadena Cuatro ha volgut netejar la seva imatge i apropar-lo al públic amb el nou programa El líder de la manada (divendres a les 21’30). Aquest programa no és importat d’EEUU sinó de producció pròpia. César s’ha desplaçat a Espanya amb el seu inseparable Pit bull Junior per gravar el programa. Per fi sentim la seva veu original sense doblatge.
El líder de la manada és completament diferent de l’Encantador de perros, tan en el to com en la forma. Segueix una estructura de reality en el sentit que a cada programa hi ha un gos abandonat que busca família i hi ha tres candidats a adoptar. César haurà d’entrevistar a cada candidat i fer-los passar proves per averiguar quin és el més adient pel gos. Veiem un César força més ligth, amb una metodologia diferent de la que aplica a El encantador de perros. Tot i mantenir certs gests que són marques de la casa ha deixat de banda la part dominant i de sotmetre els gossos per apropar-se a l’ensinistrament en positiu i, fins i tot, canviar alguna opinió de les que tenia abans. És sorprenent el canvi. Per això reiterem que sembla un rentat d’imatge.
La segona part del programa ens mostra algun famós amb el seu gos i com el César el rehabilita i li dona instruccions. Al primer programa apareixia la Tita Cervera que ajudava el César amb uns Llebrers de Galgos 112. Molt emotiu com finalment l’encantador mexicà decideix adoptar a Chocolate, un Llebrer molt traumatitzat i terriblement desconfiat que miraculosament s’acosta al César i es deixa acariciar.
Creiem que aquest nou format té potencial. 



7 de des. 2011

THE GUARRY MEN SHOW

Avui en dia l’oci és car, tot i que potser tenim aquest concepte perquè la cultura al nostre país està molt infravalorada. En realitat anar al teatre val el preu que es mereix. Aquest concepte de pagar en funció del merescut l’han explotat i molt al seu favor els actors de The Guarry men show, un espectacle dirigit per Pau Roca (actor de Ventdelplà) que podem veure al Teatre Capitol fins el 18 de desembre. L’equip d’aquesta obra ha decidit que el públic pagui el què cregui convenient un cop acabada la funció, ja que per ells l’ordre importa i no és el mateix “que a la meta llegue el primero o que el primero que llegue te la meta”. Per tant creuen que el valor li ha de donar l’espectador en funció de si surt més o menys satisfet. Sembla ser que aquesta modalitat de pagament ha tingut èxit i que la gent surt contenta. Cal reservar però les entrades no son numerades.
Hi ha funció tots els dies a les 22’30h i els diumenges a les 20’30h.
The guarry men show, com el nom indica, és un show per no parar de riure composat de 10 gags i moments musicals.
Pot ser molt interessant valorar aquesta nova manera d’entendre el teatre. Tal vegada si tots fessin el mateix aquest art tornaria a atreure col·lectius que ara queden fora per no arribar econòmicament. 

1 de des. 2011

PUBLICITAT A CATALUNYA 1857-1957


El Palau Robert ofereix fins el  gener una exposició anomenada La publicitat a Catalunya entre 1857 i 1957, Roldós i pioners, organitzada per la Generaliat de Catalunya i la Facultat de Comunicació Blanquerna.  Ens mostra l’origen i el desenvolupament de la publicitat moderna al nostre país tot destacant el publicista Rafael Roldós com a pioner de l’època . Ell va convertir el què fins llavors era una activitat de poca importància i rudimentària en una professió tècnica de nivell. Alhora va aconseguir que Barcelona es convertís en una ciutat de primera fila en publicitat tot creant les primeres agències. 
És interessant el recorregut històric que es fa a través d’anuncis tan coneguts com el d’Anís del Mono, de Freixenet o Codorniu  i poder comprovar la creativitat amb què estaven dibuixats, la gran expressivitat que tenien per cridar l’atenció i com van anar evolucionant. També veiem portades de diaris com La Vanguardia i Las noticias. L’exposició és breu, sorprèn l’escassetat del material tenint en compte que parlem de 100 anys. Tanmateix és molt amena i recomanable.






28 de nov. 2011

PHENOMENA: LA JUNGLA DE CRISTAL I INDIANA JONES


No ens cansem de veure cines buits, que han perdut l’ànima, i de sentir notícies d'altres que tanquen. El sector fa massa temps que està en crisi i pels que estimem el cinema són notícies molt tristes. Per això el fenomen Phenomena expirience és un esdeveniment tan sonat i increïble. Ha donat vida a un cine com l’Urgell que estava morint. L’ha ressuscitat i ha aconseguit que una sala torni a tenir cues que donen la volta a la mançana i que la gent sigui capaç de pagar una entrada per uns films que tenim a casa.
Les nits de divendres i dissabte es van projectar dos grans mites del cine dels anys 80: Indiana Jones y la última cruzada i La Jungla de Cristal. L’èxit de convocatòria va ser impressionant, esgotant entrades pel divendres en cinc dies. Tan és així que es va convocar la segona tanda pèl dia següent.
Novament va ser una experiència gairebé mística assistir-hi. Aquell color vermell que rebossa les parets, els seients i les cortines del Urgell. Aquell ambient, cada vegada més cívic, d’enamorats del cinema que respiràvem el mateix sentiment. Aquelles bandes sonores que tots a una cantàvem i aplaudíem. Tot plegat posava la pell de gallina.
Recomano la gent que encara no hagi provat un Phenomena que ho faci aprofitant l’aniversari d’un anyet de vida que se celebra el mes que ve amb la projecció de Tiburon i Alien, les pel·lícules que ja es van projectar fa un any i que molta gent no vam veure.
Nacho Cerdà, director de Phenomena, ens va avançar que es prepara una sessió de reis pel 6 de gener que serà totalment sorpresa. No sabrem les pel·lícules que veurem fins que estem asseguts als seients. Talment com un regalet de reis.
Enhorabona una vegada més pels èxits d’aquest projecte fantàstic que omple d’il·lusions a tanta gent. Llarga vida!


Exposició d'objectes d'Indiana Jones





25 de nov. 2011

PARANORMAL ACTIVITY 3

Paranormal activity 3 és la continuació d’una saga que va començar sent molt potent i acaba molt fluixa, com també va passar amb les set pel·lícules de Saw.
La tercera és un pròleg en què ens expliquen els orígens de la maledicció que arrosseguen les dues germanes de les anteriors pel·lícules. Ens remunta a la infància de Katie i Cristie quan ja comencen a tenir visions i encontres nocturns amb l’esperit diabòlic que acaba amb elles anys després.
Tot i que el terror és gradual i va in crescendo no és tan progressiu com ho va ser, sobretot, la primera part de la saga. Es fa pesada a estones i  hi ha massa ensurts falsos, dels que en realitat són per sobresaltar enganyant l’espectador. Un recurs usat a les pel·lícules de terror de sèrie B.
El començament de la pel·lícula és del tot sobrant i “patiller”. Ens mostren unes cintes de vídeo que una germana dóna a l’altra en què hi ha gravacions de les nenes de petites. Un temps després algú entra a robar a la casa i només han desaparegut les cintes. Llavors veiem imatges de les cintes. És l’excusa per saltar en el temps i començar la pel·lícula quan les germanes eren petites. Si tenia un altre sentit usar aquesta escena, que no ho dubto, no queda gens clar.
El final és gairebé calcat a El proyecto de la Bruja de Blair. No està malament el desenllaç, on ens donen l'explicació de les tres pel·lícules. Tanmateix crec que hauria estat millor no donar un perquè i deixar les explicacions en la imaginació de l’espectador. En aquest tipus de films amb un aire misteriós i sobrenatural és una opció plausible. 
Hi ha un parell d’escenes potents i esgarrifants (la de la cuina quan tots els estris cauen  i la del bany), la resta recorden més a l’atracció de les fires el tren de la bruixa que no pas un relat de terror al nivell de Paranormal activity I i II.
No és dolenta i té moments de pànic però serveix més per fer gresca als adolescents que no pas per deixar l’espectador mut de por com passa a les altres. A més no aporta gairebé res de nou. Potser una de les causes de fracassos en les sagues de terror, com també va passar amb Saw és que cadascuna té directors i guionistes diferents.




  • El millor: les dues escenes esmentades.
  • El pitjor: com ja va passar a la segona part, les millors seqüències les eliminen de la pel·lícula però les inclouen al tràiler. 

*Puntuació: 6'5





22 de nov. 2011

UN MÓN DE XOCOLATA AL BORN


Barcelona està farcida de llocs per visitar i per divertir-se. Una bona opció quan tenim temps lliure és agafar la llista de museus que hi ha, que en són uns quants, i anar-los visitant.  N’hi ha alguns que es presta portar-hi els nens perquè a part d’aprendre s’ho passen d’allò més bé. Un exemple seria el Museu de la Xocolata.  L’edifici  va obrir les portes el 2000 i és propietat del gremi de pastissers de Barcelona. Anteriorment era l’antic convent de sant Agustí vell.
Només travessar la porta ens trobem una botiga plena de xocolata en totes les seves possibles formes (tableta, ninots, líquid) i gustos (blanca, amb llet i negra). L’olor fa salivar i la vista s’enganxa de seguida a la magnífica font de xocolata que hi ha darrere el taulell. Un cop a la sala seguim la ruta de com es fabrica la xocolata i la seva història, sense oblidar el mostrari de màquines de fabricació, motlles antics i tot l’instrumental usat all llarg dels segles.
Ara bé, no ens enganyem, el que atrapa més al personal, i especialment els nens que se

solen saltar la resta, és l’exposició de figures de xocolata de diferents personatges o escenes a una mida considerable. Podem trobar Tintin, Astèrix, Luky luke, monuments com la Sagrada família o l’Arc de Triomf.
Al final de la visita la sortida és, com no, passant per la botiga per acabar d’atrapar els visitants que sortim tan impregnats de xocolata, a la vista i al nas, que anem com autòmats a comprar. Tanmateix els desorbitats preus ens acaben de despertar d’aquest estat hipnòtic i tornem a la realitat. Ens hem de conformar amb la petita tauleta de xocolata que ens regalen en comprar l’entrada.
El preu de d'aquesta no és en absolut excessiu (4’30) i menys amb l’àmplia oferta de descomptes que hi ha. A més a més hi ha un gran nombre d’activitats pels nens que s’han de reservar prèviament i pagar a part. Són tallers on aprenen a fer coses amb la xocolata.
Una visita que pot durar entre una hora i dues molt recomanable per tothom. En sortir sempre es pot seure a la petita cafeteria de la botiga i fer una xocolata calenta amb xurros i acabar de passar el matí o la tarda. 




Si voleu saber més coses del museu visiteu la web:
http://www.pastisseria.com/es/PortadaMuseu












16 de nov. 2011

MARATÓ DE LA SAGA CREPÚSCULO


Els cinemes Balañà ofereixen avui dia 16 i demà dia 17 una marató de la saga de Crepúsculo a un preu de 20 euros pels quatre films. Concretament són els cines Arenes, Bosque, Gran Sarrià i Palau balañà qui projecten avui a les 19'30 les dues primeres de la saga: Crepúsculo i Luna Nueva; I demà a la mateixa hora Eclipse i la preestrena d'Amanecer Part I. Pot ser una forma molt interessant de passar dues tardes rodejada de vampirs i homes llop. 
Es poden comprar les entrades al Servicaixa i a les taquilles dels cines esmentats.



15 de nov. 2011

LA GRAN AVENTURA DE WINTER EL DELFÍN

Les pel·lícules amb nens i animals com a protagonistes sempre tenen un públic assegurat. Qui no recorda Flipper o la trilogia Liberad a Willy? Podríem dir que la recent estrenada La gran aventura de Winter, el delfín és una barreja d’aquestes dues grans històries d’animals amb nens.
La pel·lícula ens presenta un nen desmotivat pels estudis, retret i solitari que troba la seva passió i la seva causa en salvar un dofí que ha de sobreviure sense cua. El nen ajudat per un equip de l’aquari, una nena i un metge especialista en pròtesis han de trobar una solució al problema del dofí abans que mori. La pel·lícula està basada en un fet absolutament real. La gran fita de la història d’aquest dofí, q tan bé es retrata a la pel·lícula, va ser la idea de fer-li una pròtesi de cua per a què pogués nadar i sobreviure. I gràcies a aquest tret característic que tenia va atraure la mirada de persones de tot el món. Avui en dia té les seves instal·lacions a Florida.
La pel·lícula busca l’emoció tal i com ho va fer Liberad a Willy en el seu dia (les dues són gairebé clons). És un film familiar, que té un bon missatge, amb tocs de comèdia, d’aventura i gran tendresa, sobretot per qui sent empatia cap els animals. Tanmateix no aporta res de nou al gènere. És calcada a Liberad a Willy. Això sí, dóna testimoni d’un cas real que es revela al final del film, just als crèdits. Allà veiem imatges reals de Winter i ens donen la web on podem accedir per veure’l: http://seewinter.com/
L’aparició de dos actors prou coneguts com són Ashley Judd i Morgan Freeman és clarament per atrapar els espectadors dubtosos de veure una pel·lícula d’aquest tipus. Les seves interpretacions no destaquen especialment.
No sempre cal fer obres mestres, pel·lícules complexes o grans drames per fer un cine que deixi satisfet l’espectador i la butxaca dels productors. Aquests films familiars donen molt de sí, potser perquè la conjunció nen/animal és la ideal si tenim en compte que ambdós són innocents, purs, sense malicia, que estimen i es deixen estimar. La relació d'amistat que s'estableix entre ells és molt emotiva i tendra. 


  • El millor: El dofí Winter, que s’interpreta a sí mateix.
  • El pitjor: La falta d'originalitat. No aporta res de nou. Segueix al peu de la lletra l’estructura del gènere.

*Puntuació: 6'5


7 de nov. 2011

LES AVENTURES DE TINTIN I EL SECRET DE L'UNICORN

La tan esperada pel·lícula de Les aventures de Tintin i el secret de l’Unicorn per fi ha arribat a les grans pantalles de la mà de Steven Spielberg a la direcció i Peter Jackson a la producció. Hergè, autor del famós personatge de còmic belga, ja va donar permís a Spielberg per rodar el film el 1986, abans de morir. Tanmateix hi ha hagut moltes complicacions per arribar a fer el projecte.
Finalment han optat pel sistema d’animació que ja es va fer a Polar express i a Avatar, millorat fins i tot. Aquest sistema es diu Motion capture, i consisteix a crear animació a partir de la captura de moviments en 3D dels actors de carn i os.  
La trama de la pel·lícula és la barreja de tres de les històries del còmic: El secret de l’Unicorn, El cranc de les pinces d’or i El tresor de Rackham el roig.
Reconec que tenia temor d’anar a veure aquesta pel·lícula perquè en ser una lectora dels còmics de Tintin pensava que em seria molt fàcil endur-me una decepció. Tintin és un mite, un personatge que ha traspassat el còmic, que ha sabut sortir-se del seu temps. Era fàcil desmuntar el valor que li va donar Hergé, sobretot tenint en compte que es barregen tres històries en una. Perillós. Però una vegada més Steven Spielberg m’ha tornat a sorprendre i a demostrar la seva categoria alhora de fer films.
El resultat de tants anys de lluita per fer la pel·lícula ha estat una brillant suma de coses ben fetes: una tecnologia magnífica, una trama trepidant, escenes d’acció estil Spielberg que deixen l’espectador sense respiració i fidelitat absoluta als personatges creats per Hergé, als seus valors i a la seva essència.
No es pot deixar d’anomenar la col·laboració de John Williams (company inseparable de Spielberg) en la banda sonora, que se surt absolutament del seu registre habitual  en ser  menys simfònica i senzilla.
Destaco l’estètica artística dels crèdits inicials i en especial algunes de les transicions entre escenes.
Una pel·lícula molt recomanable pels tintinèfils però també pels que no han conegut d'aprop Tintin. Ambdós tipus d’espectadors s’enduran una gran impressió en sortir de la sala.



  • El millor: el conjunt.
  • El pitjor: És molt americana i poc belga, tenint en compte el seu origen.


*Puntuació: 8


31 d’oct. 2011

EVA


El cinema espanyol cada vegada s’atreveix amb projectes i gèneres més ambiciosos com és el cas d'Eva, una opera prima de ciència ficció del director Kike Maíllo.
La pel·lícula ens mostra un món futurista (2040) en què els robots i els humans conviuen amb tota naturalitat. Àlex, protagonitzat per Daniel Brühl, és un enginyer cibernètic que torna al poble natal després de 10 anys per treballar en un nou projecte de robot més avançat. Allà es retroba amb el seu antic amor que ara conviu amb el seu germà i tenen una filla molt carismàtica, tant que la tria com a model del seu nou robot.
Certament el tema i el missatge no són del tot novedosos, hi ha infinitat de films que parlen sobre robots i humans: fins a quin punt és ètic fer que les màquines s’assemblin tant a les persones i els riscos que això comporta. Tanmateix , l’ambientació de la pel·lícula és molt més creïble i realista. La majoria de films de robots ens mostren un món extremadament futurista i allunyat de la realitat. Eva toca de peus a terra en aquest sentit i obre les portes a una ciència ficció diferent.
Veient com avança la història ens adonem que com més intentem que les màquines siguin perfectes  tot introduïnt-los emocions humanes, més imperfectes són. Com més volem que s’assemblin als humans, ja imperfectes de per sí, més ens arrisquem a què les emocions negatives es disparin i cometin errors insalvables.
La trama és interessant i està ben construïda però no acaba de connectar emocionalment amb l’espectador. Els personatges no acaben de fer-se estimar i és per això que no pateixes pel què els passa. El final és sorprenent i coherent amb la premissa de la història.
Els actors no destaquen en la seva interpretació, especialment Daniel Brühl que ens deixa bastant freds. Ara, Claudia Vega, la nena que interpreta a Eva, té un gran potencial i tan carisma com el seu personatge.
Personalment el què més m’ha agradat és la imaginació i la creativitat d’algunes escenes en què veiem  una projecció del cervell dels robots i de les experiències que va creant. Recorda directament a Minority report.
La pel·lícula és recomanable i tenint en compte que és de casa nostra cal donar-li el valor que mereix, tot i no ser una obra mestra que ens deixi amb la boca oberta. 


  • El millor: Claudia Vega i a creativitat gairebé artística d'algunes escenes. 
  • El pitjor: Que es vengui com una pel·lícula en català i després sigui bilingüe. 
*Puntuació: 7


27 d’oct. 2011

CAPITÁN TRUENO

El cinema està apostant fort per les adaptacions de còmic. En els últims anys hem pogut veure a la gran pantalla superherois com Capitán America, Iron man, Ghost Ryder, Linterna verde etc. I ben aviat arriba Tintin. Ho podem atribuir a la falta d’idees a Hollywood o al simple fet que el còmic té molts seguidors assegurats. Sigui com sigui, a Espanya ens hem apuntat al carro amb Capitán trueno, un heroi del còmic molt popular entre les generacions dels 50-60 que seguia els patrons de les novel·les de cavalleries, per l’època en què succeïa (medieval), i pels personatges: cavaller (Capitán trueno), escuder (Crispin), amic forçut (Goliat) i dama (Sigrid).
La pel·lícula es basa en una de les primeres historietes del còmic, en què els protagonistes han de protegir el Sant Grial de no caure en les mans del villà durant l’època de les creuades. Una especie de barreja entre Indiana Jones i Temblores (per un cuc subterrani que apareix a la pel·lícula)
La història és senzilla, no passa de ser un relat d’aventuretes sense més pretensions. Pot atraure els antics lectors del còmic, tanmateix dubto molt que la vegin generacions més joves. El film denota que el temps del Capitán trueno ha quedat molt enrere, que és d’una simplicitat aclaparadora. Sense parlar de les males interpretacions dels actors. Només admet disculpa Adrián Lamana perquè no és actor professional. Es fa evident que els actors han estat elegits per semblança física amb els personatges del còmic i no per vàlua  interpretativa.
En definitiva, desconec la qualitat del còmic (i no la poso en dubte per l’època en què es llegia) però la pel·lícula deixa molt que desitjar a tots els nivells.


  • El millor: la caracterització dels personatges per assemblar-se als del còmic.
  • El pitjor: els actors i com és d’infantil i passada de moda.


*Puntuació: 5



24 d’oct. 2011

LARRY CROWNE

Si teniu un moment trist i necessiteu una pel·lícula que us injecti una dosi d’optimisme, bon rotllo i un gran somriure, no dubteu de veure Larry Crowne, nunca es tarde, dirigida i protagonitzada pel mateix Tom Hanks. Mai és tard per començar de nou, i això és el missatge que la pel·lícula transmet des del primer minut fins l'últim.
Larry Crowne és acomiadat de l’empresa on treballa a pesar de ser un treballador entregat i eficient, amb l’excusa que no té estudis universitaris i que li impedeixen prosperar a l’empresa. El daltabaix que pateix no l’enfonsa, al contrari, l’empeny a decidir estudiar una carrera universitària. Allà la seva vida fa un gir: coneix una colla de joves moters que l’acullen, descobreix uns estudis que se li donen especialment bé, i s’enlluerna per una professora Tainot (Júlia Roberts). Larry és feliç amb el què té i tanmateix ho perd.  En canvi ella té un marit, una bona feina i no està gens satisfeta amb res de la seva vida. Les actituds dels dos personatges es contraposen i es complementen . Tots dos demostren que sempre es pot tornar a començar, per difícil que sigui.
El film no passa de ser una comèdia romàntica a l’estil de Pretty woman o Notting Hill i que la seva gran crida és amb els dos actors protagonistes. No té més pretensions que l’humor i l’amor fàcils. Ara bé, aquest tipus de pel·lícules poden ser una birria o guanyar-se el respecte del públic, com aquesta. No es pot negar que et fa esbossar un somriure des del moment que comença fins que acaba, tant per les situacions còmiques, com per la tendresa dels personatges (uns secundaris que es fan estimar) com pel bon rotllo que genera en general.  Per tant, aconsegueix el què pretén.


  •  El millor: sense ser una obra mestra transmet sensacions molt positives.
  •  El pitjor: Està carregada de tòpics i és molt simple.


*Puntuació: 6'5



20 d’oct. 2011

INTRUDERS (INTRUSOS)

Intruders (intrusos) s’endinsa en una de les pors més amagades i generalitzades de l’ésser humà, que són els monstres que temem quan som petits. No hi ha races ni estats que ens diferenciïn en aquest aspecte; Per això el director Juan Carlos Fresnillo ha volgut que les dues històries de la pel·lícula passin a dos països diferents i amb dos idiomes diferents. La primera se situa a Espanya, parlada en espanyol i la segona a Londres en anglès.
Fresnillo ens explica la història de dos nens separats per uns quants quilòmetres que comparteixen els mateixos malsons sobre un “home” sense cara anomenat Carahueca, que busca la cara d’un nen per robar-li. En un moment determinat en què la nena troba el conte de Carahueca i el llegeix el monstre traspassa la línia que separa el món dels malsons amb el de la realitat i comença el terror.
Pel·lícula amb intriga, bones dosis de terror psicològic i algun gir final interessant. Tanmateix a l’espectador li costa empatitzar amb les pors dels personatges, tot i ser les que tots tenim a la infància. Personalment vaig perdent l’interès del film a mida que aquest avança fins el punt que hi ha moments d’avorriment. És interessant el gir final perquè dóna realisme i humanisme a la història. Carahueca passa a tenir una explicació real, més enllà del malson.
Podríem dir que no és una mala pel·lícula, que té bons moments i que té molt bones intencions però que no destaca ni et deixa un regust especial en sortir de la sala.
Això sí, Clive Owen i Pilar López de Ayala estan magnífics en els seus papers.


  • El millor: els actors i l’atmosfera que es crea.
  • El pitjor: la trama no acaba de connectar amb l’espectador.


*Puntuació: 6’5

16 d’oct. 2011

THE DIVIDE

The divide, thriller apocalíptic dirigit per Xavier Gens i estrenat al Festival de Sitges, ens posa sobre la taula la coneguda frase de Hobbes homo homini lupus: l’home és un llop per l’home; Tot demostrant que per terrible que sigui una situació els éssers humans som els nostres pitjors enemics.
Nova York és devastada per una explosió radioactiva i un grup de supervivents es refugia a un búnquer subterrani que per sort té un bon abastament d’aliments.
La situació exterior és deseperançora, sobretot, quan es veuen atacats per uns homes amb vestits antiradiacions. Els dies que passen tancats al búnquer i les situacions dures que han de patir els acaben pertorbant la ment terriblement fins el punt de convertir-se en salvatges els uns amb els altres.
La pel·lícula té un alt nivell de violència,no tan pel que mostra com pel que suggereix. Hi ha poca sang i és poc gore, però psicològicament resulta molt dura per l’espectador.
És un film d’actors en què són ells importants i no tan la trama. Grans actors i grans interpretacions. A mida que la peli avança la paranoia de la majoria de personatges augmenta arribant a una bogeria extrema. A fora el món està destruït, a dins s’estan autodestruint ells mateixos. Es demostra que hi ha actes terribles que ja no ens deixen fer marxa enrere, que ens impedeixen tornar a ser les persones que erem i ens transformen per sempre. Aquells refugiats acaben sent monstres, sense gota de sentiments humans, a pesar que la majoria havien estat bones persones amb dones i fills.
L’espectador s’acaba preguntant si és pitjor la devastació exterior o l’infern que es viu al búnquer.
Segons el director la pel·lícula es va rodar de forma cronològica, quelcom força atípic. Sembla ser que el que pretenia era deixar llibertat d’improvisació als actors i aconseguir un major realisme en els personatges. Realment s’ha aconseguit l’objectiu.
Tot i el patiment i l'angoixa que produeix, la pel·lícula és altament recomenable.



  • El millor: els actors.
  • El pitjor: la violència d'algunes escenes.


*Puntuació: 7'5





11 d’oct. 2011

MIENTRAS DUERMES

Jaume Balagueró és un dels directors de moda del cinema de terror català/espanyol. Motiu pel qual el Festival de Sitges ofereix cada any la última estrena del director. Aquest any  li ha tocat el torn a la seva última producció Mientras duermes.
Un porter d’un edifici de vivendes no troba sentit a la seva vida gris i mediocre i les ganes de suïcidar-se el porten a estar a punt de llençar-se del terrat una i una altra vegada. L’obsessió per una noia que irradia felicitat i que viu al mateix bloc el condueix a envair la intimitat d’aquesta d’una forma cada vegada més aterradora i angoixant.
La pel·lícula conjuga perfectament la tensió pròpia del thriller, en que ens va donant la informació amb comptagotes, i l’aprofundiment de la personalitat i la feblesa del protagonista. S’aconsegueix que en alguns moments l’espectador, tot i sentir repugnància pels actes de César, es posi de la seva part i no vulgui que l’enxampin. Potser és perquè aquest és un personatge gris, que darrera la seva actitud amaga una baixa autoestima i una infelicitat crònica. El seu objectiu és fer infeliç a tot el qui és feliç al seu voltant per no sentir-se tan miserable.
Considero que l’èxit rotund del film es troba en diversos factors: Una trama ben teixida que manté la tensió durant tota la pel·lícula, un personatge profund i interessant perfectament interpretat per Luis Tosar i una connexió directa amb el públic perquè toca una de les pors més lligades a les persones que és la invasió de la intimitat.  
Potser hi ha alguns elements de la trama que sobren o que no acaben de tenir una explicació clara com quan injecta un líquid a les cremes corporals d’ella per provocar-li al·lèrgies visibles a la pell.
Moment estel·lar l’escena del triangle al pis i un final esgarrifant que deixa portes obertes a interpretacions diverses.
Destacable el paper que juga la nena dins la història. Dóna un plus de neguit i desconcert molt interessant, sobretot en la primera escena que apareix en què l’espectador no entén res. L’actriu està molt ben triada.


  • El millor: Luis Tosar, la nena i la trama.
  • El pitjor: Que s’assembli tant a la Víctima perfecta, estrenada fa poc.


*Puntuació: 8


DE QUINZE EN QUINZE I EM TANCO PERQUÈ TOCA

Dia 15 de quarentena.   Avui s'hauria acabat la confinació després de 15 dies dintre la nostra gàbia daurada. Avui podriem tornar a...