27 de maig 2011

SIN IDENTIDAD

Quan una persona perd tot el què té: dona, professió, memòria i identitat, queda exclòs del món, no és ningú. Jaume-Collet Serra (La Huerfana) parla d’aquesta angoixant situació al seu nou film Sin identidad, protagonitzat per Liam Neeson i Diane Krueger(Troya) i rodat a diferents ciutats europees.
Liam Neeson és Martin Harrys, un metge que arriba a Berlín amb la seva dona per motius professionals. Un accident desafortunat el manté en coma durant quatre dies, el temps suficient perquè algú altre li prengui la dona i, el més preuat, la seva identitat. Harrys haurà de trobar la resposta a totes les seves preguntes amb l'ajuda de la taxista que el salva de l'accident i d'un vell i intel·ligent detectiu. Tota la pel·lícula és tensió pura. L’espectador va traient l'entrellat de la complicada trama que viu el protagonista a la vegada que ell.
Un molt bon guió, molt ben dosificat, ben construït, coherent, sense trampes i amb un molt aconseguit gir final que no deixa indiferent. La idea no és del tot original doncs recorda a Plan de vuelo, de Robert Schwentke, i molt de lluny a The Game de David Fincher.
Un joc de confusions en què tothom sembla sospitós i que fins al final no ens desvetlla qui és qui dins la trama.

Puntuació: 8



22 de maig 2011

El MECANOSCRIT DEL SEGON ORIGEN




Manuel de Pedrolo té una destacada bibliografia, tanmateix, l’èxit li va donar la seva novel·la El mecanoscrit del segon origen, del 1974. Va ser tal la bona rebuda pels lectors que TV3 en va fer una minisèrie de 7 capítols anys després. Properament sortirà una pel·lícula basada en la novel·la dirigida per Bigas Luna.
La novel·la relata magistralment com dos nens( Alba de 14 anys i Dídac de 9), sobreviuen a una devastació mundial produïda pels extraterrestres. Aparentment no hi ha més supervivents que ells dos i això els obliga a créixer de cop, agafar les regnes de la seva vida i fer tot el possible per sobreviure sense electricitat, casa ni família. El món tal com el coneixien ha deixat d’existir i un de nou s’obre camí davant seu.

La novel·la toca temes prou profunds i interessants com el racisme, l’amor, la importància de la diferencia d’edat en una relació de parella, la força de la supervivència etc. I molt destacable el missatge que Pedrolo dóna als joves lectors respecte la importància del coneixement, d’aprendre i llegir per la pròpia vida. Els protagonistes, sobretot la noia, dediquen gran part del seu temps a llegir sobre medicina, farmàcia, mecànica, botànica i molts altres temes per la imperiosa necessitat que tenen de saber valdre’s per si mateixos. Sense coneixements serien incapaços de ser autònoms i sobreviure a qualsevol dificultat. No només volen aprendre sinó que s’adonen que en ser els únics supervivents han de guardar el coneixement del món que s’ha acabat per les posteriors èpoques i es dediquen a crear una bibliotèca pròpia amb els llibres que van salvant.
A pesar que l’obra no va ser escrita per joves, són aquests qui més l’han llegida. De fet és lectura de Batxillerat a moltes escoles. L’Alba i en Dídac podrien ser qualsevol dels adolescents que llegeixen el llibre i això és una de les Claus de l’èxit. És fàcil identificar-s’hi i fer-nos preguntes sobre què faríem en la mateixa situació, sobre si és correcte que s’enamorin sent tan petits i tinguin un fill,etc.
L’obra juga al suggeriment a través de les múltiples metàfores. Els noms dels protagonistes, per exemple, igual que la majoria d’elements de l’obra, són simbòlics: L’Alba es diu així perquè és una metàfora de la nova humanitat, la nova albada. Dídac ve de didàctica perquè ell és qui fa una evolució més gran, qui més ha d’aprendre i madurar i simbolitza el procés de creixement de qualsevol ésser humà.

Pedrolo, Manuel. El mecanoscrit del segon origen. Ed. 62. Barcelona. 256 pag. 9'95 €.


19 de maig 2011

CAPERUCITA ROJA

Caperucita roja, dirigida per Catherine Hardwicke i produïda per Leonardo Dicaprio, és un conte per adults al més estil de Crepúsculo i El Bosque. El film narra les complicacions d’una gent d’un poble muntanyenc que viu intimidada per la presència d’un llop que reclama que se li ofereixin animals cada lluna plena a canvi de vides humanes, fins que un dia se salta el pacte i mata la germana de Valerie (caputxeta). Amb l’arribada del pare Solomon (Gary Oldman) s’inicia la caça del llop tot sabent que aquest és més a prop del què sembla. Enmig de tot plegat Valerie es debat entre dos homes : el que estima i el què li convé, tot i la sospita que un d’ells podria ser l’home llop.
Tot i que al conte hi apareixen la caputxeta vermella, el llop, la mare i l’àvia, és lluny d’assemblar-se al dels Germans Grimm, tret d’alguna clucada d’ull concreta. El film havia posat el llistó molt alt i les expectatives no s’acaben de complir.
Tota la trama es dedica a crear pistes falses sobre quin dels personatges és l’home llop; Pistes massa evidents i direccionades cap alguns personatges concrets que fan sospitar que el llop serà el que menys ens esperem. Final sorprenent si no s’està avesat a pel·lícules en què es jugui a endevinar l’assassí, i previsible pels qui ja coneguin les regles del joc.
Destacable la interpretació de Gary Oldman, com sempre, bona la fotografia i interessant la trama a pesar de no ser una obra mestra.

Puntuació: 6’5




13 de maig 2011

EL MÓN D'ESPINOSA

 El món groc, d’Albert Espinosa, ens mostra les reflexions i l’aprenentatge que ell mateix ha adquirit del què va viure en la seva adolescència a l’hospital. No pretén fer un llibre d’autoajuda, per bé que en molts moments ho sembla, sinó impregnar-nos de tot allò que el càncer li va ensenyar, tot allò que l’ha ajudat a caminar per la vida amb una saviesa superior a qualsevol de nosaltres. Parla d’un món que ell ha creat en què tots els què hi pertanyen són de color groc, perquè donen vida, alegria i són especials, com el sol. Els grocs són persones que apareixen a la nostra vida en un moment donat i amb qui establim  uns lligams superiors a l’amistat o a la parella. Són persones que potser no tornarem a veure, però que sempre seran els nostres grocs. Com els seus companys d’hospital.
El llibre es divideix en capítols per lliçons de vida o consignes que ell anomena descobriments. La lectura és fàcil, còmode i fins i tot divertida pel seguit d’anècdotes que explica. Alhora ens envolta d’emoció i humanitat seguint el mateix estil que la sèrie Polseres Vermelles, doncs està basada en el Món groc.
No hi ha dubte que Albert Espinosa ha trobat la seva marca, el seu producte, la fórmula de l’èxit tot explicant històries de nens, similars a la que ell va viure de petit a l’hospital. Ha fet el salt al cine dos cops amb els guions dels films Planta 4(Antonio Mercero) el 2003 i Herois el 2010 amb Pau Freixa com a director; el mateix amb qui aquest any s’ha estrenat a la televisió amb la sèrie Polseres vermelles. Ha donat vida a 6 nens d’hospital amb diferents malalties que junts formen un grup que usen les polseres vermelles de les operacions com a lligam. La sèrie va acabar després de 13 capítols i amb la promesa d'una segona temporada. L’èxit rotund que ha tingut és el resultar d’un conjunt d’ingredients en la seva justa mesura que combinen perfectament: personatges propers, rics, que tot i la seva desgràcia intenten sobreviure al seu dia a dia amb optimisme. Els nens que viuen a l’hospital no són diferents de la resta i per això es busquen els seus jocs i aventures allà dins.
Molt recomanables tots els missatges de força, lluita i amistat que Espinosa transmet en cadascuna de les seves obres.
Equip d'actors de Polseres Vermelles amb Pau Freixa i Albert Espinosa


9 de maig 2011

SCREAM 4

Ens trobem en l’època en què mítiques sagues del cinema es llencen a fer una nova part uns quanta anys després. Recentment hem trobat casos com Indiana Jones, Rocky, Rambo, Jungla de Cristal etc. Wes Craven no es queda enrere i  ens porta la 4a part de Scream, la famosa trilogia de Ghostface, l’assassí que truca les seves víctimes per telèfon i les repta a contestar preguntes sobre cine abans de matar-les.
Scream 4 succeeix 10 anys després de l’anterior amb el retorn de la protagonista. Coincidint amb l’aniversari anual  dels crims de Woodsboro, poble natal de Sidney Prescot (Neve Campbell), uns joves organitzen una marató de les pel·lícules Puñalada. Sidney ha estat en silenci durant els últims anys i s’ha dedicat a escriure un llibre sobre les seves experiències. Amb el seu retorn els crims comencen de nou. Sidney es retroba amb personatges imprescindibles com el policia Dewey i la seva esposa, la periodista, Gale. I n’apareixen de nous a l’institut, entre ells la cosina de Sidney.
El film és allò que diriem “mas de lo mismo”.  És una barreja entre  terror i humor no gaire convincent i una successió de crims ràpids en què el suspens s’ha oblidat completament. Serà que el cinema de terror pensat per adolescents considera que el suspens ha mort deixant pas al gore.Gran error. Scream 1 no deixava de ser un film de sèrie B per adolescents però que era capaç d’espantar l’espectador perquè allargava les escenes d’assassinats el temps suficient.
Cal destacar l’inici de la pel·lícula que superposa una sèrie de principis fent-nos creure que són reals quan en realitat són pel·lícules que els personatges están mirant. Aquest metallenguatge dóna molt de joc.
El desenllaç no és diferent de la resta de la saga, amb assassins propers als personatrges principals, que busquen fama i gloria i que solen ser els menys esperats.
És un film entretingut i que no avorreix però que no aporta res de nou. Això sí, l’argument s’adapta als temps actuals amb uns personatges que filmen tot el què passa i ho penjen a la seva web.
És interessant com Scream 4 fa paròdia de la pròpia saga i posa sobre la taula i qüestiona continuament les regles de les pelis de terror i les canvia amb converses entre personatges.

Puntuació: 6



DE QUINZE EN QUINZE I EM TANCO PERQUÈ TOCA

Dia 15 de quarentena.   Avui s'hauria acabat la confinació després de 15 dies dintre la nostra gàbia daurada. Avui podriem tornar a...