28 d’abr. 2011

PIRAÑA 3D

Les pel·lícules d’animals/monstres que ataquen s’han acabat convertint gairebé en un gènere en sí mateix gràcies a referents com Tiburon, Jurassik Park o Temblores, entre moltes d'altres. Aquestes concretament van saber trobar l’equilibri perfecte entre el suspens i la sang. Piraña 3D d’Alejandro Aja ha volgut fer un remake de Piraña (1978) i s’ha quedat en un film de sèrie B que s’oblida al minut de sortir de la sala de cinema.
A un poble coster se celebren les festes al llac on ja han començat a aparèixer cossos de persones mig destrossades. Un grup de joves , entre ells el protagonista, filmen una pel·lícula "porno"  en un iot enmig de les aigües del llac. Els atacs de les piranyes se succeeixen alhora a la festa multitudinària i al iot dels joves ocasionant una massacre.
La pel·lícula oblida el suspens per centrar-se pràcticament en el gore. Si unim l’excés innecessari de sang amb l'empatx de noies despullades que ensenyen pits dóna com a resultat una trama buida i que frega la comèdia. Gairebé es veuen més pits que piranyes en tot el film.
El final deixa les portes obertes a una segona part que esperem que no s’arribi a produir.


Puntuació: 5



26 d’abr. 2011

EL AMOR Y OTRAS COSAS IMPOSIBLES

El amor y otras cosas imposibles relata les dificultats que es troben algunes famílies d’avui en dia, amb segons matrimonis, fillastres, madrastres i ex dones. Ens explica la història des del punt de vista d’una jove advocada, Emilia (Natalie Portman), que en casar-se amb un home divorciat que té un nen de 9 anys, entra a formar part d’una nova família assumint un rol complicat des de tots els punts de vista possibles. Emilia ha de lidiar amb una ex dona paranoica i maniàtica, un fillastre repel·lent que només és el reflex de la seva mare i amb el seu propi trauma psicològic a causa de la recent pèrdua del seu bebè per mort súbita. Els traumes i la culpabilitat han calat en el caràcter d’Emilia i  l’han convertit en una noia insegura, obstaculitzant la seva capacitat de ser la madrastra que tots esperen que sigui.
La pel·lícula se centra en gran mesura en la relació de l’Emilia amb el nen, William, amb escenes molt ben aconseguides que mostren l’evolució. Al principi William no té gaire simpatia per Emilia, sobretot per la mala influència de la mare. Emilia se l’acaba guanyant traient-li la bombolla de protecció que la mare li havia posat i deixant-lo disfrutar de tot allò que un nen necessita: menjar dolç, patinar sobre gel sense evitar les caigudes, tan necessàries a la vida per aprendre a aixecar-se.
Combina bé el drama amb l’humor, sense excedir-se en cap dels dos. El drama és contingut.

Puntuació: 7


22 d’abr. 2011

GNOMEO Y JULIETA

Touchstone pictures converteix a dues figures de gnoms de jardí en els personatges del clàssic de Shakespeare Romeo y Julieta, i trasllada els enfrontaments entre els Capuleto i els Montesco a dos jardins dividits entre els Blaus i els Vermells. Enmig de les constants baralles entre ambdós grups de gnoms, el Gnomeo i la Julieta s’enamoren i es citen d’amagat a un jardí proper abandonat on només els espera un flamenc de ploma rosa solitari i vell com el propi jardí. L’amor prohibit nascut enmig dels odis de les seves famílies els fa adonar-se que no té cap sentit barallar-se per les diferències que tenen els uns amb els altres.
S’ha de reconèixer que és força interessant l’adaptació que han fet de Romeo y Julieta, amb escenes de l’obra original com la Julieta recitant damunt la torre i Gnomeo apareixent als seus peus. La major part del film, però, la trama agafa altres camins més adients per un públic infantil.
Potser no és de les millors pel·lícules d’animació, doncs la història és força simple i infantil, sense els diferents nivells de lectura que tenen les de Disney-Pixar, però tampoc ho pretén. Aconsegueix divertir, entendrir i deixar bon regust de boca als grans i petits. Té un to infantil, i una història d’amor tremendament simple però amb tocs d’humor que et fan passar una estona agradable, tot i no ser brillants. Està pensada sobretot pels més petits i per aquest motiu no seria lògic que fos una tragèdia com ho era el clàssic de Shakesperare. En aquest cas la història deriva en un final feliç  que justifiquen amb una escena en què una estàtua de Shakespeare parla amb Gnomeo sobre canviar el suposat final i així acabar transformant la tragèdia en una comèdia romàntica amb clucades d’ull a films com American Beauty(famosa escena dels pètals de rosa) i a Grease, amb el ball final.
Cal destacar les bandes sonores elegides pel film doncs són versions de Elton John, tret distintiu de les produccions de Shreck,  i és que el director és Kelly Asbury, director de Shreck 2.
A nivell tecnològic la pel·lícula està molt ben aconseguida, donant molt realisme al material de ceràmica de les figures dels gnoms.
Em quedo particularment amb una seqüència narrada tan sols amb imatges i molt ben aconseguida. L’escena en què Pluma rosa explica la seva història personal i la pèrdua del seu amor. Té una gran càrrega emocional.

Puntuació: 6’5



19 d’abr. 2011

1ER CICLE TEMÀTIC DE PHENOMENA: NIT ZOMBI

Els amants del terror vam assistir divendres 15 d’abril al temple del cinema dels 70, 80 i 90: el cinema Urgell per veure el primer cicle temàtic de Phenomena expirience que va voler sumar-se a la proposta del Saló del còmic de vestir-se de zombis amb La nit zombi. Enlloc de dijous aquest cop va ser en divendres a les 21’30 i amb una bona dosi de monstres en tres pel·lícules: El dia de los muertos (Romero), Posesión Infernal (Reimi) i una novetat d’aquest any: La horda (Yannik Dahan). En aquesta ocasió el Phenomena no va esgotar entrades i es va quedar en unes 1300 persones, que ja és un nombre força elevat per ser una nit temàtica.
Independentment de la qualitat de les pel·lícules els assistents vam disfrutar fins l’extrem. La cua de dues hores que alguns vam fer no ens va fer minvar ni una gota de la il·lusió que teníem d’entrar i gaudir de l’espectacle. Un cop dins, aquesta vegada vaig triar el pis de dalt de la sala per seure, el què antigament s’anomenava "galliner". I l’experiència va ser realment espectacular. Des de la primera fila del club, la visió és molt millor que des de platea.
Abans de començar la successió de films Nacho Cerdà (director de Phenomena) va presentar l’acte i als convidats que excepcionalment portava: Jaume Balagueró (Rec), Charlie Adlard( creador del còmic Walking dead), Jorge Grau (No profanar el sueño de los muertos).

El dia de los muertos, una de les varies pel·lícules de zombis de George Romero va ser la gran sorpresa de la nit. No segueix l’esquema típic d’aquest tipus de films i això li dóna un toc especial. Potser una mica lenta i falta d’acció en la primera part però interessant la segona, destacant sobretot, les escenes del zombi Bub amb el doctor que l’ha ensinistrat per fer-lo dòcil. Bub resulta ser un zombi amb una capacitat que en principi els altres no tenen, i és que conserva records de quan era humà. Les escenes on intervenen ells dos són les millors i aconsegueixen fins i tot entendrir l’espectador.

Posesión infernal és d’aquelles pel·lícules que no deixen indiferent. No avorreix, és molt entretinguda, té uns bons efectes especials i de caracterització però alhora no pot amagar que és un film de sèrie B. Creua constantment la línia del terror a l’humor negre aconseguint que la sala es passés els 90 minuts que durava rient sense parar pels diàlegs innocents i inversemblants i per l’exageració dels zombis en alguns moments. Cal destacar alguns plans de càmera força interessants i ben aconseguits, com el del joc de mirades entre una parella.
LA Horda és la que menys em va agradar de les tres. Tot i que podria ser perquè la son m’estava guanyant i no vaig ser capaç de posar els cinc sentits en la pel·lícula. Ara, em va semblar poc treballada a nivell de guió, en què no es justificava la presencia dels zombis a la història, simplement hi eren. La pel·lícula és escassa en argument i molt centrada en l’acció i la matança de zombis. No s’empatitza amb els personatges i falten moments de suspens. Tot i així destaco l'escena del policía damunt un cotxe lluitant amb milers de zombis als seus peus (la del cartell). Molt impactant i ben resolta.

La nit va acabar a les 3h amb un bon regust i una sensació agradable d’haver compartit una afició amb tanta gent que la viu d’igual manera.
Fins el proper Phenomena!




15 d’abr. 2011

INVASIÓN A LA TIERRA


Si heu vist La guerra de los mundos i Independence day, us podeu estalviar de veure Invasión a la tierra doncs és una mala còpia de les dues. És un film mediocre, que no aporta res al subgènere d’alienígenes de ciència ficció. Un argument simple, una estructura pèssima en què pràcticament no hi ha presentació de personatges i de cop i volta ja apareixen els extraterrestres. Això dificulta la connexió amb l’espectador. La pel·lícula és desmesurada en escenes d’acció i batalla contra els extraterrestres i falten moments en què els personatges conversin, connectin amb el públic i planifiquin estratègies.
Un grup de soldats de Los Angeles han de salvar el món d’una invasió alienígena. Quan sembla que els humans perden, la història fa un gir i s’aconsegueix destruïr els invasors. L’argument és calcat a Independence day . No hi ha cap originalitat en la trama ni en les naus espacials ni en els aliens.
En resum, un film que ens podem estalviar, que deixa indiferent als amants del gènere però que resulta entretingut per les escenes d’acció i perill. També s’ha de destacar l’actor Aaron Eckhart, que protagonitza la pel·lícula amb una correcta interpretació.
Puntuació: 5'5


12 d’abr. 2011

LA MÀGIA DE SER UN POLSERA



La nit de Sant Joan és tan especial que ningú sap amb qui acabarà.
Uneix persones tan diferents que a l'ajuntar-se provoquen una reacció màgica.
La màgia de connectar amb qui menys s'assembla a tu.
La màgia de rebre ajuda de qui menys t'ho esperes.
La màgia de crear un nou record quan només oblides.
O la màgia de saber què et depararà el futur.
I és que la màgia de sant Joan fa que tot sigui possible, fins i tot dins l'hospital.
Potser la nostra nit de sant Joan no havia tingut ni fogueres ni petards, però dalt d'aquell tren sentíem que no hi havia un lloc millor on passar la revetlla.
Per un instant, aquell tren, ens va retornar la nostra infància robada on els cors bateguen d'emoció, els pulmons s'omplen d'alegria i els ulls brillen de felicitat. Era tanta la sensació de benestar que fins i tot teníem forces per perdonar.
Aquella nit de sant Joan potser no acabava com volíem, no havíem aconseguit les respostes que buscàvem o el petó que esperàvem.
Però aquella nit màgica ens havia deixat altres coses i, sobretot, ens havia ensenyat que el més important era tenir-nos els uns als altres.
I és que aquella nit ens havia ensenyat que la veritable màgia és ser un polsera.

Polseres Vermelles-Capítol 7

8 d’abr. 2011

EL RITO

Mikael Hafstrom, director del film de terror 1408, s’endinsa en el món dels exorcismes a El Rito, amb Antony Hopkins com a co protagonista, juntament amb el jove Colin O’Donhogue. El subgènere d’exorcismes està força de moda en els últims temps. Tenim títols propers com El exorcismo de Emily rose i d’altres que encara no s’han estrenat com El exorcismo de Emma Evans o El último exorcismo; Sense oblidar el gran film de terror que va obrir la veda al gènere als anys 70: El exorcista.  
És obvi que les possessions és un tema que atrau perquè suposadament no és ficció, sinó que succeeix de debò. De fet, El Rito es basa en un llibre que relata una historia real viscuda en primera persona: The rite: The making of a modern exorcist, de Matt Baglio.
Mikael Hafstrom sap trobar el punt d’equilibri en el tractament dels exorcismes a la seva pel·lícula, donant-li una versemblança que d’altres no tenen.
El jove seminarista Mikael Kovak s’adona que no té prou fe com per dedicar-se al sacerdoci i decideix renunciar-hi. És llavors quan un mossèn l’envia a Roma a fer un curs sobre exorcismes perquè considera que aquest noi té una vocació encara no descoberta i confia que se li desperti  allà. El jove és totalment escèptic al tema i és enviat a casa del pare Lucas, un mossèn que porta llargs anys dedicant-se a curar possessions. El Pare Lucas li mostra diverses sessions amb persones posseïdes mentre el noi no acaba de creure el què veu i busca sempre explicacions lògiques i científiques. La falta de fe en Déu també es tradueix en la falta de fe en el dimoni. Són dualitats contraposades. Sense un no existeix l’altre. No hi ha Déu sense dimoni, ni dimoni sense Déu, com no existeix el bé sense el mal. És just la reflexió que fa el noi en un moment de clímax quan li diu al dimoni: “crec en tu….i per tant també crec en Déu”. Mikael evoluciona i pateix un procés de conversió a mida que veu coses impossibles d’explicar fins que es troba en la situació d’haver de fer ell mateix un exorcisme i és on ha de posar a prova la seva fe renovada. L’escena és una de les millors del film, per la seva intensitat, la complexitat del personatge que dona passos endavant i enrere per les seves pors i inseguretats personals, mentre el dimoni l’intenta enfonsar psicològicament.
L’Antony Hopkins està brillant en el seu paper, com sol ser habitual. El personatge és una mescla de místic i terrenal interessant. Un home que fa exorcismes amb la tranquil·litat i la facilitat com que despatxa a una botiga tot acabant-los dient: “ya está” i el noi: “ eso es todo?”, “que esperabas, puré de guisantes y cabezas que dan vueltas?”.
Podriem resumir dient que és un film que encantarà als amants del gènere, per la seva insinuació més que la sang, i el seu realisme, i que agradarà persones no aficionades als exorcismes.

Puntuació: 7'5




5 d’abr. 2011

PHENOMENA 5: DESAFÍO TOTAL + ALIENS


Si hi ha un lloc on els amants del cine de ciència ficció se senten en la seva salsa és a Phenomena expirience, el cicle de cinema dels 70, 80 i 90 que es fa cada mes la sala Urgell.
Dijous 31 de març tenia lloc la cinquena edició de Phenomena amb la doble sessió dels films Desafío total (total recall) i Aliens, el regreso. L’èxit de convocatòria va ser tal que es van esgotar entrades dos dies abans a una sala de 1830 seients, la més gran d’Espanya.
Mai hauria pensat que seria capaç de fer dues hores de cua però les vaig fer perquè valia la pena poder triar bon lloc. Les sensacions que es viuen en aquest esdeveniment són difícils d’expressar:a l’ambient es respira passió i emoció amb els aplaudiments a les escenes mítiques de les pel·lícules, amb el tara reig de tota la sala de les bandes sonores com si d’un cor es tractés ja des dels primers minuts de projecció quan zona el famós Movierecord; tot plegat confereix aquest regust dolç que els que estimem el cinema sentim al llarg de les 5 hores que passem plegats a la sala. Ara bé, sempre hi ha la nota discordant a tota melodia i en aquest cas no pot ser menys. Sovint hi ha persones que no tenen sentit comú i no saben trobar els límits. Phenomena es caracteritza per la llibertat que tenim els espectadors d’expressar-nos aplaudint i cantant, tanmateix tampoc es tracta de muntar shows a cada escena o llençar bosses de plàstic als altres (com em van fer a mi).


Nacho Cerdà, director de Phenomena, va presentar l’acte tot fent un sorteig amb les entrades. Van regalar un pòster d’Aliens firmat per la pròpia Sigourney weaber que aquests dies estava rodant per aquí. Posteriorment l’actriu ens va dedicar unes paraules en un vídeo gravat feia pocs dies on ens desitjava disfrutar del film.
Donat l’èxit creixent de l’esdeveniment, Phenomena no només ens ofereix una doble sessió mensual sinó que es va combinant amb sessions extres. Així, divendres 15 d’abril tornarem a l’Urgell per gaudir de la nit Z: Phenomena zombies. En aquesta ocasió no ens trobarem en dijous, sino en divendres, i enlloc de dues, gaudirem de 3 pel·lícules de zombies: El dia de los muertos (Romero), Posesión Infernal i La Horde. La projecció serà a les 21’30 i valdrà 12 euros.





* Fotografies de Gerard Muñoz Pleguezuelo.

1 d’abr. 2011

DESTINO OCULTO

Destino oculto és un film que no es defineix clarament en un gènere concret, sinó que més aviat navega entre el thriller polític, el drama romàntic i la ciència ficció. Per alguns aquesta infefinició pot ser un defecte i per altres una virtut. Sigui com sigui és una pel·lícula interessant, amb bon ritme, dosis d’intriga i un missatge que atrapa.
Qui no s’ha preguntat fins a quin punt les persones elegim el nostre destí amb absoluta llibertat i així anem dibuixant la nostra vida o si està marcat i curosament planificat com si d’un mapa es tractés i les persones només som  fitxes que algú mou?
George Nolfi convida a la reflexió sobre el destí en un film que recorda significativament a Origen (Inception) de Nolan. Mat Damon és un polític aspirant a senador condemnat al fracàs fins que l’atzar posa al seu camí una ballarina de la qual s’enamora des del primer instant. La casualitat els torna a retrobar i és llavors quan uns personatges que treballen per mantenir intactes els plans de vida de cada persona inicien una persecució contra la parella perquè, suposadament, no estava en el pla que es coneguin. Tota la pel·lícula és una batalla entre l’atzar i el destí en què es posa sobre la taula la idea que encara que el destí estigui escrit i les persones no tinguem la llibertat d’elegir, l’atzar i la casualitat poden canviar aquest destí.
El final és previsible i massa estil Hollywood. Acaba convertint el llargmetratge en un simple drama romàntic quan la resta combinava força bé el thriller, la ficció i la història d’amor.
Puntuació: 7


DE QUINZE EN QUINZE I EM TANCO PERQUÈ TOCA

Dia 15 de quarentena.   Avui s'hauria acabat la confinació després de 15 dies dintre la nostra gàbia daurada. Avui podriem tornar a...