Tot just t’he dit
adéu fa molt poc I ja sóc incapaç de pensar-te sense dolor, sense aquella
fiblada al cor que em buida la cisterna dels records de cop, a xorro, com si
acabés de tirar de la cadena.
Has estat amb mi
pràcticament des que vaig néixer. Els meus pares et van crear i et van fer
preciosa i elegant. Et deies, Leticia, com jo. M’has donat 30 anys de records,
vivències, caliu de llar. I ara ets allà sola, abandonada, buida i estripada
per dins. I a fora, mig morta i decadent. Quan hi penso sento com si el cor se’m
buidés amb una cullereta de cafè, lentament i agonitzant. Ja mai més jugaré entre les teves
parets, ni entre els teus arbres. Allà queden per sempre racons que només jo
coneixia, cabanes inventades i aventures de nena somiadora.
Potser algun dia
algú torna a obrir les teves portes i finestres i tornes a respirar vida dins
teu. I tornes a donar alegries i felicitat a les persones que hi siguin.
Per mi, sempre
seràs la meva CASA. No n’hi haurà cap altra com tu: majestuosa i plena de
color. Hi ha qui pensa que no es pot estimar allò inanimat i material. Però s’equivoquen. Per què allò
material té ànima; L’ànima que li donem les persones amb les nostres vivències.
Adéu, Leticia
segona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada