INFIERNO BLANCO

Infierno blanco, dirigida per Joe Carnahan i protagonitzada per Liam Neeson és una pel·lícula que no compleix les expectatives creades. Molts la podríem considerar un homenatge a la gran obra Viven!. De fet, fins i tot, els personatges d’Infierno blanco en parlen. Tanmateix es queda a les portes de ser una bona pel·lícula del subgènere de supervivència. Falla la història, perquè és molt potent en alguns moments i massa fluixa i faltada de tensió en altres. S’allarguen massa les escenes de descans entre escenes d’acció i la trama es va desinflant de tal manera que deixa d’interessar com acabin aquests personatges, si viuen o moren. I fallen enormement els llops, que són l’eix central dels conflictes. Aquesta és una pel·lícula realista que demanava uns enemics realistes. Uns llops normals sumats als perills del fred i la neu serien suficients per donar tensió a la trama. No calien uns llops excessivament grans i ferotges, sortits de la saga Crepúsculo. Són massa falsos i acaben desconnectant l’espectador de la història perquè simplement no és creïble.

Liam Neeson interpreta força bé el seu paper perquè ell és bon actor, però els altres, que són pocs ja des de el començament, són força plans i poc interessants.

I no parlem del final. No sabem si el deixen obert per crear l’interès que no creen durant la pel·lícula o bé per falta d’idees. Però és d’aquells finals tramposos que posen de mal humor, com va passar a la sèrie Lost.

No és una mala pel·lícula però deixa molt que desitjar.

 *Puntuació: 6

• El millor: Liam Neeson.
• El pitjor: els llops.

WAR HORSE

Steven Spielberg no en tenia prou d’estar nominat amb Tintin i ens presenta War Horse (Caballo de batalla) amb 6 nominacions als Òscars. Aquesta pel·lícula és una suma de les dues vessants del director: la de films de guerra com El Imperio del sol o Salvar a Soldado Ryan i la d’E.T . És la suma de la tendresa i l’acció.

Joey és un cavall molt intel·ligent amb una connexió especial amb el seu amo, un jove que el cria i l’ensinistra. Les circumstàncies de la família porten a vendre el cavall a l’exercit durant la I guerra mundial i és llavors quan comença una dura aventura plena d'obstacles. L’animal anirà trobant diferents persones que el cuidaran durant un temps com si fossin els seus amos fins que torni a trobar-se amb el seu criador.

Spielberg és un gran manipulador, en el millor sentit de la paraula. És capaç d’aconseguir, com ningú, que l’espectador s’involucri a les seves històries, que s’emocioni amb cada pla, cada nota musical (del gran John Williams), amb cada paraula i amb cada seqüència. Alguns diran que la pel·lícula és un melodrama sense valor. Potser sí que hi ha moments que és excessivament ensucrada i dramàtica, però el guió està tan ben justificat i tan ben lligat, que aconsegueix un bon resultat. És impossible respirar, és un patir constant. Però això és gràcies a què aconsegueix que estimem el cavall, al seu amo i a la resta de personatges amb una intensitat màxima.

La idea de la trama no és novedosa. En recordo tres pràcticament iguals: Belleza negra,  Un caballo llamado Furia i Spirit. Però així com aquestes no queden en la memòria de la gent, estic convençuda que War Horse si que ho farà. Perquè Spielberg  sempre millora les idees que altres han fet abans.

Recomano sense dubte aquesta pel·lícula. Malgrat que hi ha moments de patiment sempre són superats i compensats de sobres pels moments bonics, sentits i pel bon sabor de boca que deixa en sortir de la sala.

Feia temps que no plorava i reia tan en en una sala de cine. I això és per mi l’art del cinema. La capacitat d’arrencar somriures, plors i reflexions a les persones a través d’un perfecte entramat d’imatges, música, paraules i idees.

• El millor: la trama, sobretot a un parell de seqüències brutals i el cavall.
• El pitjor: l’excés de melodrama.

*Puntuació: 7’5

J.EDGAR

La informació és poder. Aquesta afirmació és la que envolcalla tota la trama de J.Edgar, el nou film de Clint Eastwood (que no ha rebut cap nominació als Òscars). I és que també és la frase que definia la personalitat del director del FBI John Edgar Hoover. Aquest home va tenir un paper decisiu en el què avui coneixem com FBI. Va aconseguir  posar ordre i fer neteja, tant a les oficines com als carrers, que en aquells temps estaven plagats de crim i corrupció. Va sobreviure a set presidents i malgrat no tenir la seva simpatia no el van poder treure del seu càrrec.

Leonardo Dicaprio ha sabut, una vegada més, endinsar-se en la personalitat complexa i un pel fosca del personatge( com ja va fer a El Aviador). Amb una interpretació impecable ha estat capaç de transmetre les peculiaritats d’un individu que va ser capaç de tenir arxius i fitxes de tothom, de fins i tot posar micròfons ocults a famosos. Volia saber-ho tot de tothom  en nom de la seguretat i l’ordre. Van ser uns bons o mals mètodes? Eastwood no el jutja, no el fa ni bo ni dolent, sinó que el mostra humà, ens ajuda a comprendre’l, sobretot mostrant la seva més íntima personalitat homosexual d’una forma discreta i cautelosa, molt a l’estiu Eastwood. Com sempre fa a les seves pel·lícules, prioritza les històries de personatges per davant de les trames, i en aquesta es veu especialment. La trama en sí és fluixa, massa lineal, no acaba d’avançar. L’estructura està agafada amb pinces amb uns salts endavant i enrere que creen més confusió que aclaració. Tanmateix les històries dels personatges, el tractament dels seus sentiments, converses i pensaments més profunds estan tractats amb tendresa, respecte i molta dignitat. Aquí é son es palpa la marca de Clint Eastwood.

Destaco especialment la història d’amor entre Hoover i la seva mà dreta, interpretat magníficament per Armie Hammer. Quan ni tan sols l’espectador sospita de l’homosexualitat d’ambos personatges (a menys que ho hagin llegit abans) els gests cuidats, les mirades subtils i la proximitat excessiva comencen a deixar entreveure quelcom. Si no estés ben treballat l’espectador no podria començar a pensar en homosexualitat. La relació acaba sent evident malgrat el control, la repressió i la contenció que tenen els personatges, especialment Hoover, causat pels prejudicis que li inculca la seva mare. Una mare que té un domini i un control sobre el protagonista impressionant.

Naomi Watts és correcta en el seu paper de secretaria de confiança de Hoover, però queda molt en segon pla i no permet destacar.

Potser no és la millor pel·lícula d’Eastwood. Hi ha qui diu que ja hauria de jubilar-se, després del seu fracàs en Mas allá de la vida. Jo penso que  J.Edgar és una bona pel·lícula, amb punts forts i altres no tan. Ara, les millors obres que ha fet són les que ell protagonitza, sense dubte; Com són Million Dollar Baby i Gran Torino.

• El millor: els dos personatges principals: Dicaprio i Hammer.
• El pitjor: la trama. Fluixa i lineal.

 *Puntuació: 7

UNA RUTA PER LA GRÀCIA PARANORMAL

Els fenòmens paranormals, les cases encantades, l’espiritisme i tot allò que està envoltat de misteri i de tot l' inexplicable racionalment atreu un gran nombre de persones. Personalment m’hi sento molt atreta, sense saber exactament perquè, des de ben petita. Per això sempre que puc m’escapo al cine a veure pel·lícules de terror o bé busco, llegeixo i xafardejo sobre tot el relacionat. I així vaig trobar el Cercle Català d’Història. Una Associació que es dedica a la recerca i difusió de tot el què tingui a veure amb història de Catalunya. Mirant la web vaig descobrir una ruta guiada pels carrers de Gràcia. Però no una ruta històrica qualsevol, sinó sobre fenòmens paranormals succeïts al barri. I tot plegat a mans d’una parapsicòloga molt interessant, Isabel Roig.

Ahir al matí em dirigia al punt de trobada abrigada de cap a peus (literalment) i completament pelada de fred però immensament entusiasmada per les descobertes que faria. M’acompanyava una bona amiga que també tenia una enorme curiositat. No érem les úniques. Un grupet d’unes 15 persones més esperaven sorprendre's i buscar respostes a tants dubtes. La ruta començava a Passeig de Gràcia amb Rosselló i acabava al carrer Laforja. El preu era d’allò més correcte, 10 euros, si valorem la durada de la ruta (3 hores) i la cultura i la vàlua de la guia. Ens va mostrar 5 llocs diferents, cadascun amb diferents successos paranormals. Una Església amb aparicions d’un esperit (no hem vist l’esperit); Una casa on hi va haver poltergeist (objectes que volen i es mouen sols com a la famosa pel·lícula); Una altra casa on el seu amo va demanar ajuda al diable i a canvi de concedir-li li va esculpir gàrgoles a la façana com hem pogut veure; Una plaça on es feia espiritisme, i un lloc on hi va haver un cementiri i en edificar al damunt hi ha hagut molts casos de fantasmes a les vivendes.

Anys 30. La casa de Francesc Giner  on va haver fenòmens
 poltergeist.

La casa de Francesc Giner avui en dia

Tot plegat ens va engrescar. Vam fer milers de preguntes. Ens va explicar conceptes propis de la parapsicologia que desconeixíem, i ens va obrir una mica més la ment. Aquests estudis encara estan mal considerats al nostre país. Però en canvi a molts altres països del món la parapsicologia és una carrera universitària.

Ens vam acomiadat amb la promesa de tornar-nos a veure en una excursió que es prepara per la primavera-estiu en què anirem a zones rurals una tarda/nit per experimentar molt més a prop fenòmens paranormals a llocs on hi ha sorolls i aparicions.

Si esteu interessants en la ruta per Gràcia o en altres excursions històriques que proposa  el Cercle Català d’Història entreu al seu web i consulteu.

Aprofito per esmentar altres webs que també proposen curioses sortides per Barcelona. Algunes molt més cares com una visita als terrats de la ciutat per 150 euros o una ruta fantasmagòrica pel Gòtic de nit per 14( www.iconoserveis.com).

•          http://es.barcelona.com/tours
•           www.iconoserveis.com
•           www.biodiversitat.org
•           www.cbsa.es/rutesculturals.asp
•           www.itbcn.estudi.sp.es
•           www.bicicletabarcelona.com
•           www.barcelonaturisme.com
•           www.itineraplus.com
•           www.barcelonatoytravel.com
•           www.barcelonaphtographer.com

BAJO AMENAZA

Obrir la porta de casa a uns suposats policies pot ser l’error més gran que es pot cometre. Que el racó més privat i segur que és la nostra llar es vegi envaït per uns lladres violents probablement és una por que tots tenim a dins. I per això és un tema recurrent al cinema. Recordem clàssics com Funny games de Haneke, Los extraños o la més recent Secuestrados. Totes elles juguen a horroritzar l’espectador amb la violència i la tortura més cruel. Bajo Amenaza, protagonitzada per Nicole Kidman i Nicolas Cage, no ens sorprèn ni ens aporta res de nou després d’haver vist tantes pel·lícules del gènere de segrests. Potser per aquesta falta d’idees noves han decidit usar els noms d’aquests dos actors oscaritzats com a ganxo per atrapar els espectadors dubtosos. Hi ha tensió, violència (però no al nivell d’altres com Funny games) i angoixa. La meva sensació mentre l’estava veient era d’uns segrestadors indefinits, que no deixaven clars del tot els seus propòsits, si venien per diners, per un ronyó, o per temes personals. Quelcom no acaba de lligar en la trama i és difícil saber què és. Tanmateix resulta eficaç alhora de provocar nervis i mantenir l’espectador clavat al seient els 91 minuts que dura.

En definitiva, sense ser una pel·lícula mereixedora de premis, és recomanable per passar una bona estona.

• El millor: Els dos actors principals.
• El pitjor: els segrestadors. No són creïbles els personatges. 

*Puntuació: 6’5

GRAN HERMANO 12+1 ES SUPERA A SÍ MATEIX

L’època del boom dels reality shows ja ha passat. Molts han mort, altres es mantenen com poden, i enmig de tant naufragi en neixen de nous amb gran èxit (Acorralados, per exemple) i altres es reinventen cada any amb tècniques exitoses. El públic és exigent i no menteix. Quan un reality cansa, té els dies comptats. Cal estar innovant i sorprenent constantment. Gran Hermano, el pare de tots els realitys, ho sap fer magistralment. Cada edició conté elements nous, inesperats i molt treballats. Aquest any però, en la seva 13a edició (anomenada 12+1 per un tema de superstició de la presentadora) el format s’ha superat a si mateix. Els espectadors ens hem topat amb una casa amb habitacions anormalment disposades: una saleta completament girada, en què els mobles estan al sostre; Una cuina amb una inclinació d’un 35%, que obligava els concursants que acabaven d'entrar a fer esforços per caminar-hi; Una habitació reduïda en que els que van entrar semblaven Gulliver al país de Liliput. Fins i tot hi havia una enorme Arca de Noé amb tot  d’animals desaparellats que els concursants havien de emparellar. Després de la sorpresa i por (d’alguns) inicial van descobrir que a banda d’aquestes sales hi havia una enorme casa plena de comoditats, amb un disseny a tot color, un jardí de 300 metres quadrats amb una piscina que té un llit al mig i una dutxa de vidre en què suposadament deixaran veure les seves vergonyes.

Els concursants semblen gent més “normal” que altres anys, tot i que amb grans personalitats, gustos i caràcters molt interessants. Potser el més sorprenent va ser el mossèn moter (que a hores d’ara sembla que l’Església ja ha excomulgat per entrar al concurs).

Mercedes Milà va estar al seu nivell habitual: canyera, divertida, passional i sincera. Sense oblidar els seus escots cada vegada més comuns.

La primera gala ens va deixar un sabor de boca magnífic als espectadors més fidels. L’expectació és alta i esperem que es compleixi.

El 12+1 no és només un tema de superstició davant el 13, sinó que té un sentit afegit. Aquest any entrarà a la casa una persona del carrer cada setmana. Serà una persona que no hagi anat als càstings i que hi podrà optar a través de subhasta a Ebay. Sí, si, encara que sembli increïble és cert. La gent que tingui molts diners per gastar podrà comprar la seva entrada al concurs. I els diners que es recaudin cada setmana seran per Creu Roja. Una idea rodona: solidària per totes bandes.  Cal dir que la mateixa nit de la gala el preu ja estava en 10.300 euros. Una barbaritat. I asseieu-vos un moment abans de llegir com estar ara la "puja": 150.100 euros. Això demostra com tot i la crisi encara hi ha bojos rics que poden gastar els diners per un capritx com aquest.

Si voleu seguir la subhasta aquí teniu l’adreça: http://www.ebay.es/itm/SUBASTA-PLAZA-Gran-Hermano-12-1-/220936257423?pt=LH_DefaultDomain_186&hash=item3370d3bf8f

Només queda tornar-nos a enganxar una vegada més als personatges de la Casa de Guadalix i deixar-nos sorprendre nit a nit per l’excel·lent equip de guionistes.

Les portes de Gran Hermano s’obren per rebre a…..

FLOQUET DE NEU

Floquet de neu és una producció catalana dirigida per Andrés  G. Shraer, director de Ratoncito perez, pel·lícula que també combina l’animació amb la imatge real.

El Floquet de neu s’ha convertit en una icona mundial de la ciutat de Barcelona, com ho és la Sagrada família o el Parc Güell(que per cert apareix al film) i per això és interessant un producte que acosta els nens a l’únic goril·la albí que ha existit i que no han arribat a conèixer.

A la pel·lícula en Floquet no és acceptat al zoo per algun dels seus congèneres, concretament el pare dels dos goril·les petits que de seguida es fan amics seus. Per això decideix creuar la ciutat per trobar una bruixa que el transformi en un goril·la negre juntament amb un panda roig que vol ser una pantera. Mentrestant els segueix un malvat i dos nens que els volen ajudar.

El relat és infantil i va dirigit als més petits. Pels adults no resulta tan interessant, tanmateix és tendre i emotiu veure les aventures d’aquest petit goril·la. Transmet un missatge similar al del conte de l’aneguet lleig, molt adequat per ensenyar als nens el valor que té ser diferent. El Floquet vol canviar de color per ser acceptat pels altres però aprèn que l’important és ser un mateix, que ser diferent és quelcom positiu i que és així com el vol la gent que l’estima de debò.

Cal destacar el personatge del panda que li agrada fer meditació perquè aporta la part còmica de la pel·lícula.

• El millor: Les escenes dels personatges animats: Floquet, panda i altres goril·les.
• El pitjor: la simplesa de la història.

*Puntuació: 6

EL MEU BLOC ÉS CO2 NEUTRAL

Des d’avui el meu bloc és CO2 Neutral. Com s’elimina el CO2 (diòxid de carboni)? A través dels arbres. Per això Geniale.es ha ideat una iniciativa molt interessant que he descobert a través del bloc www.aquestaetstu.blogspot.com . Geniale.es planta un arbre amb el nom d’aquells bloggers que pengin una entrada al seu bloc parlant d’aquesta iniciativa. Aquests arbres els planten a Alemanya i són roures, uns arbres forts i majestuosos.

Com que jo també sóc partidària de fer el possible per cuidar el planeta al màxim m’uneixo a la causa amb la il·lusió que si algun dia viatjo a Alemanya podré veure el meu arbre.

Us deixo l'adreça de la web per si voleu unir-vos a la causa:
http://www.geniale.es/co2neutral/

UN LUGAR PARA SOÑAR

El cinema és una gran fàbrica de somnis. Ens endinsa en mons, històries i vides diferents a les nostres, millors o pitjors, però diferents. Té el poder de ficar-se de ple dins el nostre cor i burxar-lo fins aconseguir treure’n les emocions que vol: terror, riure, plorar o somiar.

Hi ha pel·lícules que tenen l’habilitat de provocar emocions de tot tipus amb històries de conte, boniques, properes i  tendres.

Un lugar para soñar, com el seu nom indica, és una d’aquestes pel·lícules. És una història plena de sentiment que provoca un somriure en sortir de la sala; Potser el secret està en el fet que sigui un fet real.

Benjamin Mee(Matt Damon) és un periodista aventurer que s’ha quedat vidu amb dos fills, una nena petita i un adolescent complicat. Les seves vides no avancen, són incapaços de passar pàgina i trobar una motivació a les seves vides. Per això Ben decideix fer un canvi radical i es traslladen a viure a una casa que està a 14 km de la ciutat i que es troba dins un zoo abandonat. L’empenta i la necessitat de tornar a somiar el porta a implicar-se en aixecar de nou aquest zoo juntament amb uns treballadors entregats i entranyables amb  la  inversió econòmica que suposa tot plegat i les males cares del fill gran.

Els films familiars amb nens i animals sempre funcionen. Ens agrada veure histories de nens complicats que troben la seva motivació de vida en els animals i de persones que aprenen a passar pàgina gràcies a la seva empenta. Suposo que d’alguna manera ens dóna força i esperança .

No és una obra mestra, ni té un guió potent ple de girs. Només és una història senzilla que sap treure partit dels elements que té i combina correctament l’humor, el drama i l’aventura.

Cal destacar el cada vegada millor Matt Damon, tot I tenir un paper modest, I la subtil però realista història d’amor amb Scarlett Johanson que és una de les treballadores del zoo.

• El millor: la fotografia i el relat en sí.
• El pitjor: que és poc original. Segueix el patró de moltes altres pel·lícules familiars.

*Puntuació: 7’5

ELS REIS ARRIBEN A PHENOMENA

El dia 6 de gener els reis no es van oblidar de passar pel cine Urgell i deixar un regal (o dos) per tots els qui vam assistir-hi totalment a cegues. Ningú sabia quines pel·lícules es projectarien i tanmateix tothom va comprar les entrades sense dubtar-ho. Entrades esgotades una o dues setmanes abans. Aquest any de magnifiques sessions dobles han creat una confiança cega en els espectadors en Phenomena. No hi havia lloc per la decepció.

És inexplicable narrar l’experiència de seure a un cine sense conèixer les pel·lícules. L’emoció continguda durant setmanes estava a flor de pell minuts abans de les 20h. Tothom mirava el rellotge perquè comencés. Hi havia moltes apostes fetes per un dia màgic com el de reis: Gremlins, Eduardo manostijeras, Solo en casa, Cazafantasmas, Willow, Goonies….entre d’altres. Qualsevol d’elles podia ser i hauria estat una magnífica aposta.

Després dels genials anuncis d’època i dels tràilers va aparèixer en pantalla el logotip de la Warner Bross. Recordo haver comentat que Gremlins era de la Warner. I efectivament. Al primer segon (i no exagero) de la primera imatge de la pel·lícula la sala va explotar en crits i exclamacions. Vam tenir una pujada d’adrenalina superior a pujar al Dragon Khan. En aquell precís instant em vaig sentir una nena altra vegada. Aquella petita que vivia amb la mateixa intensitat cada paquet que obria per reis, i sobretot, quan veia pel·lícules com Gremlins.

La mitja part va servir per anar al lavabo, sopar i esperar amb ganes la sorpresa que venia. Igual que va passar anteriorment tothom sabia de quina pel·lícula es tractava al primer segon. Reconec que, personalment, no ho vaig saber perquè mai l’havia vist: Caça fantasmes. Aquesta no formava part del meu llistat de records infantils però em va agradar veure-la per fi, malgrat que no em va fer el pes.

La nit va acabar amb un regust dolç i bonic d’un dia de reis inoblidable amb els millors regals que poden tenir uns cinèfils com nosaltres. Ja som una gran família de 1800 persones que ens trobem a la nostra sala d’estar particular al cine Urgell. Fins la propera reunió familiar del 27 de gener!

XP (PARANORMAL EXPIRIENCE)

Al cinema de terror cada vegada li costa més inventar històries aterradores i alhora originals que no caiguin en els tòpics i en els ensurts fàcils. Si a la industria de Hollywood se li acaben les idees que passarà al cinema català i espanyol en aquest gènere concret?

XP(Paranormal expirience), la primera pel·lícula rodada en 3D a Catalunya, és un exemple de la falta de idees i de manca de pretensions que no va més enllà d’atraure els típics adolescents que van a la sala a cridar i riure o a veure els guapos que surten a les series d’antena tres. La trama arrenca amb força i sorprenent a l’espectador amb una escena  que recorda als de la saga Saw. Veiem un grup de joves estudiants de psiquiatria (la majoria actors de series d’antena 3 com Los Protegidos) asseguts i lligats a  unes cadires  formant un cercle. Han accedit a fer una prova amb el professor a canvi d’aprovar l’assignatura. Una prova suposadament psicològica. El professor treu una navalla i fa un tall mortal al canell d’un dels nois assegurant que la força de la ment és capaç de fer que deixi de sagnar.  Passada l’angoixa inicial els joves han de fer un projecte per la carrera per demostrar que no existeixen els fenòmens paranormals, que només són projeccions de la ment. Per això se’n van a un poble fantasma on hi va haver una sèrie de crims anys enrere.  Als joves els acompanya la germana de la protagonista, una noia carregada de traumes infantils que també involucren la protagonista i que anirem descobrint a mida que avança la història. Un cop al poble, molt previsiblement, van morint un a un.

És d’aquelles pel·lícules que pugen l’adrenalina i provoquen certa por  però que a penes tenen suspens i que són absolutament previsibles. És fàcil identificar l’assassí i saber com acabarà des dels primers 20 minuts.

• El millor: la seqüència inicial i els escenaris coneguts (Barcelona, entre d’altres)
• El pitjor: una trama pobre i repetitiva.

*Puntuació: 5'5