.jpg)
La segona temporada d’El convidat va començar dilluns i ho va fer apostant fort amb el Quim Monzó com a protagonista. L’escriptor ens va obrir les portes de casa seva i dels seus pensaments, inquietuds i manies. És un home particular, amb una gran personalitat i carisma. Carregat de manies i obsessions, productes de la seva malaltia Síndrome de Tourette, i amb una vida ordenada fins l’extrem. Necessita uns cascs insonors per treballar, no és amant de parlar massa ni d’expressar sentiments, i és patidor de mena. Les seves obsessions arriben al punt de comprar un llit nou a l’habitació on dorm Albert Om perquè el vell fa soroll.
L’Albert el descriu com a “militant de l’escepticisme que no té il·lusions”. I és que darrere les manies, el perfeccionisme per la feina i el seu tarannà solitari trobem un tipus sincer, que fuig de les hipocresies, de les convencions, del quedar bé, de les paraules que es diuen perquè toca i no perquè se sentin, com un “t’estimo”; Un home irònic, amb sentit de l’humor molt propi, que quan expressa sentiments de seguida els dissimula amb una broma, i tot i així s’acaba acomiadant del seu únic convidat en tota la seva vida amb una càlida abraçada amigable.
Albert Om: “Tu quina diries que és la teva gran il·lusió’”.
Quim Monzó: “La meva? No em facis aquestes preguntes que no en tinc ni idea. El què més s’acosta al benestar és poder escriure, passar-me la vida escrivint.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada