FESTIVAL DE SITGES 2011

Com cada any Sitges es vesteix de catifa vermella durant 10 dies (del 6 al 16) amb un festival de cinema que creix cada any en nombre d’assistents.  Quan ets enfront l’entrada de l’auditori la sensació és ben bé la de la nit dels Oscars, amb les estrelles desfilant per la catifa vermella però a petita escala i amb olor de mar.

L’ambient és magnífic ple de cinèfils amb posat i estil similar al de Santiago Segura  i amants del cinema de ciència ficció i terror.

El Festival d'aquest any gira entorn al tema dels robots i les intel·ligències artificials en homenatge als 10 anys que fa que Spielberg va crear Inteligencia Artificial. Per això, en l'apartat de clàssics es torna a visionar aquesta pel·lícula i altres de temàtica similar com Westworld de Michael Crigthon, sense oblidar l'estrena d'Eva, que inagura el festival.

Jo hi he anat dos dies i he vist tres pel·lícules força interessants: Intruders, The divide i Mientras duermes. A les tres vam poder gaudir de la presencia de membres de l’equip com directors, guionistes o actors.

És sorprenent la quantitat de gent que ha assistit al festival d'enguany i com fins i tot en alguna sessió (Mientras duermes) hi havia més gent que seients. Aprofito la benentès per fer crítica sobre aquesta situació. Com és possible que un nombre elevat de gent es quedés dreta a la part de darrera durant tota la sessió? O bé asseguda als passadissos, incomodant la sortida als que estàvem asseguts i convertint l’anada al lavabo en una carrera d’obstacles? En 4 anys és el primer cop que em trobo amb això.

També és precària l’organització dels seients numerats i no numerats. L’espectador es fa un embolic perquè no està ben senyalitzat on comencen unes i on les altres.

Tret d’aquest incident s’ha de destacar la magnífica sala de l’auditori, amb un so immillorable i una gran comoditat.

Si algú no ha anat mai al festival és del tot obligat fer-ho alguna vegada. Tenir la possibilitat de veure els actors o el director i poder visionar la pel·lícula a la mateixa sala que ells és molt gratificant; Sense contar si tens la sort de poder-te fer una foto al seu costat. 

El cinema és realment una fàbrica de somnis que en els temps que corren es fa indispensable per sobreviure i, sobretot, viure. 

PHENOMENA: LA ESPÍA QUE ME AMÓ + SUPERMAN

La Sala Urgell de Barcelona va dedicar dos dies (dijous 29 i divendres 30) a la doble sessió de Phenomena amb La espía que me amó y Superman. En repartir-se en dos dies la sala no va omplir totalment, com és normal. Ara bé, els que hi vam ser vam viure intensament les dues pel·lícules, molt especialment Superman. Tot i el cansament que ja tens al damunt quan comença la segona pel·lícula, quan vam sentir la sintonia de John Williams ens vam recuperar de cop i tots els presents ens vam emocionar profundament. Fins i tot un noi va cridar “gallina de piel” i en senyal d’estar d’acord el vam aplaudir.

El valor afegit de la nit va ser la presencia de Pierre Spengler, productor de Superman I i Superman II, que va voler veure de nou la pel·lícula en una sala amb públic després de 30 anys. Al final de la sessió va tenir el detall de contestar a preguntes i dialogar amb els assistents i fins i tot va haver foto de família final. Un gran record sense dubte pels qui van tenir la paciència d’esperar. Alguns que estàvem massa cansats i al dia següent havíem de matinar ens ho vam perdre.

La espía que me amó és un film de James Bond de la sèrie de Roger Moore. Podríem dir que és una bona pel·lícula d’espies, amb una bona trama, uns bons actors i un toc d’humor.

Superman és un film extens, contingut, que es recrea en les escenes però ho fa amb tanta categoria que no cansa l’espectador ni resulta lent. Combina les escenes de diàleg i explicació amb escenes d’una acció trepidant. Tot i l’antiguitat del film (78) i no tenir  la tecnologia actual per fer efectes especials les seqüències d’acció estan molt ben aconseguides.

LOS AMOS DE BROOKLYN

El director de Training day, Antoine Fucua ,s’ha atrevit amb el risc de fer un film d’històries creuades amb Los amos de Brooklyn. Aquesta forma de teixir trames sempre comporta un ritme lent i una dificultat afegida per fer-les avançar. Los amos de Brooklyn compta amb un repartiment excel·lent, això és innegable: Richard Gere, Ethan Hawke, Don Cheadle i Weasley Snipes. De fet ells són el millor de la pel·lícula.

Tres històries. Tres policies que treballen a Brooklyn i que es troben a diari amb problemes de drogues, criminalitat i prostitució. Cadascú afronta la seva feina i la seva vida com pot, amb més o menys honestedat. Els tres personatges estan molt esquerdats de viure en un món tan miserable, depriment i fosc. Les històries es creuen  en algun moment però bàsicament es troben totes en un mateix punt al final.

La pel·lícula ens mostra tres històries reals, sense maquillar. Uns personatges amb unes vides depriments, plenes de foscor, de conflictes en la seva feina i sobretot amb sí mateixos. Els tres protagonistes saben donar al seu personatge la profunditat que correspon amb les seves contradiccions internes.

Tanmateix la lentitud amb que es van desenvolupant les trames fa que l’espectador es pregunti sovint cap on va la pel·lícula, què ens vol explicar més enllà de mostrar com funciona el negoci de la droga.

El final és interessant tot i que  ens deixa amb un sabor amarg i una sensació interna de misèria.

• El millor: la interpretació dels actors, especialment Richard Gere.
• El pitjor: El desenvolupament de la trama.

 *Puntuació: 6

LA CARA OCULTA

El director colombià Andres Baíz, amb només un llargmetratge a les esquenes (Satanás), fa una clucada d’ull al cinema de Hitchcock amb La cara oculta. És un thriller de suspens protagonitzat per Quim Gutierrez i Clara Lago, dos actors que es superen a cada film que participen.

Adrián es un mestre d’orquestra que viatja a Colòmbia per dirigir l'Orquestra filharmònica de Bogotà acompanyat de la seva parella. Les coses no surten bé i ella desapareix sense deixar rastre. Una altra noia ocupa el cor d’Adrián i s’instal·la a viure amb ell descobrint que passen coses estranyes a aquella casa.

La pel·lícula té una narració extraordinària, desordenant els successos de manera que l’espectador es sorprengui, imagini coses que no són i acabi sabent més que els personatges. Panys amagats, Claus perdudes, portes que mai s’haurien d’obrir (o tancar), coses que aparenten ser d’una manera i resulten ser tot el contrari, i fins i tot lliçons que s’acaben tornant en contra d’un mateix.  La pel·lícula juga en tot moment amb l’espectador i ho fa amb habilitat. Hi ha dues parts ben diferenciades en el film que són la cara i la creu de la mateixa moneda. Primer veiem la cara, la part evident i objectiva, i després ens ensenyen la part oculta. Al principi ens trobem les peces d’un puzle desordenades sobre la taula que donen a entendre una successió de fets. Quan ordenem les peces tot adquireix un nou sentit. Un sentit inesperat que sorprèn gratament l’espectador.

Destacable el moment de clímax brutal en què arribes al punt de voler participar activament i ajudar els personatges en la situació en què es troben.

La cara oculta és del tot original a pesar de recordar lleument a Lo que la verdad esconde i al Orfanato.

Malgrat tantes virtuts hi ha un punt molt negatiu: El tràiler comercial es carrega del tot la sorpresa de la pel·lícula tot desvetllant coses que desmunten la primera part de la trama. Convé no veure’l i llegir el menys possible. Recomano anar "verge" a veure-la.

• El millor: Com està teixida la trama.
• El pitjor: El tràiler.

*Puntuació: 8

EL CONVIDAT AMB QUIM MONZÓ

La segona temporada d’El convidat va començar dilluns i ho va fer apostant  fort amb el Quim Monzó com a protagonista. L’escriptor ens va obrir les portes de casa seva i dels seus pensaments, inquietuds i manies. És un home particular, amb una gran personalitat i carisma. Carregat de manies i obsessions, productes de la seva malaltia Síndrome de Tourette, i amb una vida ordenada fins l’extrem. Necessita uns cascs insonors per treballar, no és amant de parlar massa ni d’expressar sentiments, i és patidor de mena. Les seves obsessions arriben al punt de comprar un llit nou a l’habitació on dorm Albert Om perquè el vell fa soroll.

L’Albert el descriu com a “militant de l’escepticisme que no té il·lusions”. I és que darrere les manies, el perfeccionisme per la feina i el seu tarannà solitari trobem un tipus sincer, que fuig de les hipocresies, de les convencions, del quedar bé, de les paraules que es diuen perquè toca i no perquè se sentin, com un “t’estimo”; Un home irònic, amb sentit de l’humor molt propi, que quan expressa sentiments de seguida els dissimula amb una broma, i tot i així s’acaba acomiadant del seu únic convidat en tota la seva vida amb una càlida abraçada amigable.

Albert Om: “Tu quina diries que és la teva gran il·lusió’”.

Quim Monzó: “La meva? No em facis aquestes preguntes que no en tinc ni idea. El què més s’acosta al benestar és poder escriure, passar-me la vida escrivint.”

*El convidat. Els dilluns a les 22’25 a tv3.

LA PIEL QUE HABITO

Hi ha pel·lícules que poden agradar o no, però que no deixen gens indiferent l’espectador. La piel que habito, el nou film de Pedro Almodóvar, és una d’aquestes. Es basa en la novel·la Taràntula de Thierry Jonquet i se surt de l'estil habitual del director espanyol.

Un metge cirurgià descobreix una pell transgènica que protegiria a les persones  de malalties, picades d’insectes i cremades. La seva obsessió el porta a investigar amb persones alhora que desenvolupa una venjança.

És complicat definir les sensacions que deixa Almodóvar amb aquesta història tan surrealista, que sembla en tot moment un somni per les exageracions, rareses i sense sentits. Té una bona atmosfera, una fotografia cuidada i interessant, un ritme pausat i que va in crescendo. La història és terrorífica, angoixant, paranoica i tan extrema a estones que porta l’espectador de la por al riure com una pilota de ping pong. Fins i tot frega la inversemblança i el grotesc.

Està dividida en tres parts clarament diferenciades per salts temporals. La primera part que introdueix els personatges és lenta però parteix d’una premissa lògica i coherent. La segona part es desvia del sentit inicial en alguns moments  i es dispersa. I la tercera ens ofereix un doble gir del tot sorprenent  que aixeca la pel·lícula.  Personalment m’ha atrapat més la tercera part, tot i la bogeria que envolta pràcticament tots els personatges i que provoca desconcert per aquesta barreja curiosa d’humor i terror.

Al principi tot sembla indicar que l’argument gira al voltant de l’obsessió del doctor en crear la pell que eviti les cremades causada per la pèrdua de la seva dona cremada en un accident. Després el ventall s’obre i s’acaba parlant de venjança tramada amb fredor, del cos i la sexualitat com a presó i de la bogeria i la paranoia que sembla que s’encomana.

• El millor: els actors i la resolució final.
• El pitjor: l’exageració extrema de la trama.

*Puntuació: 6’5

PHENOMENA: JURÀSSIC PARC I TERMINATOR 2

 Una pujada d’adrenalina superior al dragon khan ens va envair a 1800 persones al Phenomena de divendres passat. Entrades esgotades dies abans; cues que donaven la volta a la mançana amb gent que portava hores allà; Samarretes de Juràssic parc (i una gorra que jo portava de l’època de l’estrena), samarretes de Phenomena i alguna de Terminator 2; Fins i tot alguns que es van entretenir a fabricar disfresses de dinosaures per la gran nit. Tot de demostracions de l’emoció que vibrava dins nostre. Dins la sala vaig notar un especial civisme, un sentit comú no sempre imperant, i tots a una alhora d’aplaudir escenes i personatges memorables o ja la tradicional banda sonora de Movie record.

De tots els Phenomena, Juràssic Parc és la única pel·lícula que vaig arribar a veure al cinema amb 11 anys. Recordo com em va impactar en aquell moment i que em va obrir l’interès pels dinosaures. L’he vist més de vint vegades, segur; He llegit la fantàstica novel·la de Michael Crighton i tot i així no puc descriure la il·lusió que vaig sentir en veure-la de nou a l’Urgell. Suposo que tots portem un nen a dins, i com ells fan quan volen repetir una i altra vegada un conte perquè ja se’l saben de memòria i poden anar repetint-ne les frases, així ens sentíem els que érem allà. Terminator 2 és un film d’acció molt ben resolt  i amb uns notables efectes especials per l’època. La vaig disfrutar molt, però no li tenia aquell carinyo que tinc a Juràssic Parc. Hi ha pel·lícules que ens agraden i d’altres a les que estimem.

La propera sessió serà els dies 29, 30. El 29 amb sessions no numerades i el 30 numerades. Posaran La espia que me amó (James Bond) i la gran Superman. Serà una nit espectacular, segur. "Señores, bienvenidos a Phenomena, no hemos reparado en gastos".

SUPER 8

Super 8 és un retorn als anys 80, al cinema de ciència ficció de la marca Spielberg que tant va captivar als nens i joves d’aquella dècada. De la mà de dos grans del moment: JJ Abrams com a guionista i director, i Spielberg com a productor, el film és un homenatge clar a E.T, Els Goonies i tantes pel·lícules que van protagonitzar colles de nens i extraterrestres.

L’any 79 Un grup de nens d’uns 13 anys roda un curt de zombis per participar a un concurs. Mentre roden a una via de tren la càmera i els nens presencien un terrible i estrany accident. Els nens fan un pacte de silenci respecte el què han vist i alhora investiguen la causa de l’accident.

Aquests dos grans pesos pesats del cinema de ciència ficció no defrauden els espectadors. Proposen una història suggerent, un desenvolupament carregat de misteris a resoldre, bons efectes especials, emoció i humor.

Té moments destacats, com l’escena del xoc del tren mentre els nens roden el seu curtmetratge sobre zombis, o quan l’extraterrestre marxa amb la seva nau, moment que recorda directament a E.T o Encuentros en la tercera fase. Sense oblidar el regal dels crèdits (animo la gent a no marxar pitant un cop la pel·lícula acaba) en què veiem per fi el resultat del curtmetratge dels nens.

Cal destacar la interpretació dels 5 adolescents. Són sense dubte el millor de la pel·lícula.

Davant tanta perfecció, què li falla a la pel·lícula? Potser l’extraterrestre? Massa agressiu, carent d’emotivitat i molt semblant al fauno del Laberinto del Fauno? Potser alguna “patillada” buscada per tenir el gran moment d’emoció típic de Spielberg?

El millor:  les escenes dels nens, sense dubte. Destacant el curtmetratge del final.

El pitjor: El monstre. Li falta ànima.

Puntuació: 7'5

DESTINO FINAL 5

Destino final 5 posa punt i final a la saga de terror que va iniciar l’actor Devon Sawa el 2000 amb un producte gairebé idèntic als anteriors però amb alguna petita innovació en la trama.

Aquest cop el protagonista té la visió d’un accident que hi haurà en un pont amb el suficient temps d’antelació com per salvar alguns dels seus companys, una colla de joves que treballen a la mateixa empresa i que fan una sortida de treball en autobús. A partir d’aquí la mort persegueix els supervivents en el mateix ordre en què haurien d’haver mort al pont.

L’estructura de la trama és exactament el mateix en les 5 pel·lícules, només varia l’accident inicial, els personatges, i les morts. Fins i tot els finals són gairebé iguals. Per què doncs han tingut tan èxit? Personalment li dono valor a com es desenvolupen lentament i progressivament els petits incidents o circumstàncies que acaben desencadenant cada mort.  La qualitat de les escenes li dona suspens i emoció. Òbviament l’excés de gore que hi ha en les morts li resta qualitat als films i es demostra que el públic a qui es dirigeixen bàsicament és l’adolescent.

Cal destacar com es tanca aquesta última pel·lícula doncs el final acaba enllaçant directament amb la primera mostrant-nos l’accident d’avió en què Devon Sawa tenia la primera visió.

Els crèdits ens fan un homenatge a tots els films de la saga mostrant seqüències de cadascun.

• El millor: com s’encadenen una a una la suma de successos que porten a cadascuna de les morts. Són escenes molt ben detallades.
• El pitjor: Excés de gore.

Puntuació: 6’5

A LA RECERCA DELS TRESORS PERDUTS

L’intrèpid arqueòleg més famós del món, Indiana Jones ,compleix 30 anys i a Barcelona celebren l’aniversari amb una exposició al Museu d’Arqueologia . Ara, no és una exposició qualsevol, doncs els objectes del personatge de Spielberg estan camuflats entre els objectes reals del museu amb l’objectiu de convertir l’exposició en un joc: els visitants han de recórrer cada racó del museu i identificar els objectes d’Indiana jones, tal i com el
seu nom indica: A la recerca dels tresors perduts.

Trobem objectes que han aparegut a les tres pel·lícules de la saga, com la pedra Sankara que el professor Jones, la noia i el nen busquen a El temple maleit, o com el sant grial de la última croada.

L’exposició es pot visitar des del 15 de juliol fins el 16 d’octubre a un preu més que raonable de 3 euros per veure tot el museu i amb una tarifa reduïda de 2’10 per estudiants, aturats etc. Hi podeu anar de dimarts a dijous entre les 9’30 i les 19h i els diumenges i festius entre les 10 i les 14’30h. Els dilluns descansen.

A la web trobareu informació dels horaris de les projeccions dels films i l’adreça del Museu, pels que no el conegueu.

SEGONA TEMPORADA DE PHENOMENA

Pels apassionats de Phenomena tenim bones notícies. Ja estan anunciades les pel·lícules que obriran la segona temporada el 9 de setembre: Juràssic Park i Terminator 2. Pronostiquem que aquests grans èxits de taquilla del seu moment tornaran a omplir l’Urgell a pesar dels 1800 seients dels quals disposa. Aquesta temporada obre amb novetats que responen a la demanda d’un sector del públic: fer algunes sessions en divendres (no abolir del tot els dijous) i vendre les entrades numerades, això sí, només unes 400 de les 1800. Una bona manera de tenir contents a tots.

Les entrades es poden comprar a partir de dimarts 9, un mes abans de la sessió al preu habitual de 8 euros la doble sessió, tret de les numerades, que costaran 9 euros.

Resulta increïble imaginar aquell famós retruny provocat per les passes del Rex amb el magnífic so de l’Urgell o aquelles escenes d’acció de Terminator 2 en una pantalla tan impactant. Ens veiem el 9 de setembre i ho disfrutem tots plegats!