FIN

El cinema català segueix trepitjant fort apostant per produccions de forçá envergadura i  
alt pressupost al més estil Hollywood. I es pot dir que se’n surten prou bé. Jorge Torregrossa dirigeix FIN, un film apocalíptic molt apropiat tot just un mes abans de la fi del món.

Un grup d’amics es retroben després de 20 anys sense veure’s i ho fan a una casa a la muntanya on acostumaven a reunir-se en la seva joventut. L’actriu Clara Lago és la novia de Daniel Grao i és el primer cop que veurà els amics del seu xicot. Un cop es troben tots es respira un ambient inquietant en què s’amaguen misteris que la noia no entén i l’absència d’un dels amics porta a estranys successos i explicacions.

La pel·lícula té una magnífica construcció, ritme; Sap dosificar la informació que dóna, mantenir el suspens excel·lentment i domina els paràmetres del gènere perfectament. El defecte és que apunta cap a una direcció durant la primera mitja hora en què més que un relat apocalíptic sembla una novel·la d’Àgatha Christie com els Nou negritos i després canvia de direcció radicalement. I de fet hauria estat millor apostar per la primera direcció que la que acaba prenent després. La subtrama agafa protagonisme la primera part del film d’una forma que atrapa completament l’espectador. El retrobament dels amics de joventut està envoltat de misteris, mitges veritats, personatges absents, estranys passats que ni l’espectador ni algun dels personatges entén. Hi ha un moment d’inflexió en què la subtrama queda en segon terme i la trama principal (la fi del món) avança posicions. Tanmateix tot i que és interessant anar veient com els personatges van desapareixent misteriosament enmig d’un món que de cop i volta està deshabitat, la pel·lícula s’excedeix en la falta d’explicacions i desvetllar misteris. La subtrama, afortunadament, queda tancada. Però la trama principal es deixa absolutament oberta, plena de preguntes sense resposta, masses potser. Hi ha qui critica la pel·lícula d’estafar d’una forma similar a com ho va fer la sèrie Lost: obrint moltes portes que al final de la sèrie no es tanquen i centrant la resolució en els personatges, simplement. A Fin passa quelcom similar amb un final que suposa una presa de pèl. Massa preguntes sense resposta. Personalment, però, malgrat aquest defecte, considero que la subtrama és tan interessant i la pel·lícula està tan ben conduïda que aquesta “errada”, si és que ho és, queda en segon lloc i no arriba a entelar la resta.

Destacables un parell de seqüències aterradores i angoixants on apareixen gossos, en una, i cabres, en l'altra. 

• El millor: La trama dels personatges.
• El pitjor: el final i la falta de respostes.

*Puntuació: 7’5

SINISTER

Sinister comença com tantes pel·lícules de terror convencionals: Una casa a les afores, una família que es muda, un escriptor fracassat que busca la novel·la de la seva vida, fets estranys que transporten a crims d’antics inquilins….però a mida que avança aporta novetats interessants al gènere.

El poder visual de les imatges és molt potent, potser és el què més aterrador resulta de la pel·lícula, sense oblidar la banda sonora. Recorda força a The Ring en alguns aspectes. Hi ha seqüències que et deixen clavat al seient. Tanmateix hi ha una bona part del film que avança massa lentament.

El que no acaba de convèncer és l’explicació final. Ja passa en les pel·lícules paranormals, que moltes vegades s’encerta en la idea i en el procés i es fa malbé alhora de resoldre, d’explicar els per quès i les causes. I aquest és un d’aquests casos. 

Ethan Hawke és un escriptor que persegueix històries de crims reals per novel·lar-los i busca el best seller que el faci sortir de la vida miserable que té. Per això es trasllada amb la seva família a una casa a les afores on, suposadament, hi ha hagut uns crims. A les golfes de la casa troba unes cintes de super 8 velles en què hi ha imatges dels inquilins anteriors. Les pel·lícules són força macabres i a mida que les va visualitzant van succeint successos estranys a la casa.

Sinister, dirigida per Scott Derrikson, és una pel·lícula correcta amb la qual es passa una bona estona. Personalment considero El Exorcismo de Emily Rose, també del mateix director, força millor a tots els nivells.

• El millor: Algunes seqüències que posen els pels de punta
• El pitjor: la lentitud amb què avança.

*Puntuació: 7

NOVA TEMPORADA PHENOMENA

Després de mesos esperant i desitjant la nova temporada de Phenomena expirience per fi va arribar dijous 22 de novembre a Barcelona. Per causes que desconeixem el “senyor” Balanyà va decidir que el seu interès econòmic estava per damunt del gran projecte que es feia al cine Urgell i que el mantenia viu. I va tancar les portes a Phenomena amb pany i clau. I no només a  l'Urgell, sinó a qualsevol dels cines Balanyà. Això va suposar una desil·lusió molt gran per molts de nosaltres que  li donem un valor quasi transcendental a aquest esdeveniment cinematogràfic.

Tanmateix, gràcies a la lluita de Nacho Cerdà finalment hem aconseguit continuar aquest somni en una nova ubicació: el cinema Comèdia. Un cine que no té les dimensions de l’Urgell però que també és mític a Barcelona. No podem més que donar-li les gràcies per deixar-nos ser-hi.

Així doncs amb més il·lusió que mai els phenomeneros ens vam retrobar amb dos grans pel·lícules: el Western de Sergio Leone i Clint Eastwood Por un puñado de dólares i El planeta de los Simios amb Chalton Heston.

L’ambient fester que habitualment es troba a Phenomena va ser escàs en aquesta ocasió, tot i que no va faltar ja la tradició de cantar el Movierecord a ple pulmó i tots a una. Alguns diuen que la falta d'ambient va ser perquè les pel·lícules no portaven a cridar o a aplaudir, altres que era per la notable diferencia de quantitat de gent (670 al Comèdia enfront 1830 al Urgell). Esperem que aquesta timidesa aparent desaparegui en properes sessions perquè un dels plaers de Phenomena és que un es pugui expressar de forma oberta com no es pot fer a un cine normal.

En Nacho ens va donar la benvinguda abans de començar amb la seva passió, entusiasme, humilitat i sinceritat característics que el fan estimat entre nosaltres perquè demostra que més que un negoci per guanyar diners ell veu el Phenomena com un somni. I això el fa el millor líder que podíem tenir.

Es prepara una sessió apocalíptica pel desembre en motiu del suposat final del món (segons el calendari Maya) i es proposarà un concurs en què els espectadors votarem les pel·lícules.

Ja només em queda dir: Endavant amb la nova temporada i llarga vida al Phenomena!

PARANORMAL ACTIVITY 4

La saga Paranormal activity ha tingut una progressió força similar a la de Saw. Va començar molt potent, va continuar de forma correcta i acaba caient en picat.

Les tres anteriors pel·lícules tenien sentit entre elles doncs cadascuna ens explicava la història d’un membre de la mateixa família, i en principi, la tercera tancava el cercle donant les claus i explicacions pertinents dels Per quès que l’espectador esperava. Tanmateix han volgut fer una quarta i no s’han molestat ni ha dissimular que només la feien per estirar l’èxit i els beneficis de les anteriors. L’excusa que fa d’enllaç amb les històries anteriors s’agafa en pinces absolutament. Els protagonistes en aquesta ocasió són uns adolescents, cosa que acaba convertint la pel·lícula en una de sèrie B per jovenets que no esperen un bon guió ni una bona resolució, sinó ensurts fàcils, i por gratuïta.

Aquest cop les càmeres domèstiques que caracteritzen la saga són webs cam de portàtils repartits per la casa amb motius poc versemblants. La protagonista és una noia d’uns 13 anys que viu amb els pares i el germà petit fins que un bon dia han d’acollir temporalment un nen de l’edat del germà perquè la seva mare ha estat ingressada a l’hospital. Aquesta incorporació a la família coincideix amb estranys successos que comencen a espantar la família.

Si a Paranormal activity 1 el terror i el pànic s’apoderaven de l’espectador per la seva exquisida progressió in crescendo aquesta vegada no hi és i acaba provocant indiferència i avorriment, tret d’algun ensurt concret.

El final és desastrós perquè no resol incògnites, sinó que en crea de noves. Suposo que amb intencions clarament comercials i econòmiques de fer una cinquena part.

Sort que l’entrada em va sortir gratis.

• El millor: Els records que genera de les anteriors.
• El pitjor: una mala trama i un mal desenvolupament.

*Puntuació: 5

LOOPER

Paradoxes temporals, viatges en el temps i assassins a sou del present contractats per matar persones del futur  que els són enviats a través de màquines del temps per a fer-los desaparèixer. Aquests són els Loopers, uns sicaris que maten persones del futur i que en algun moment els toca matar-se a sí mateixos, als seus propis bucles amb uns quants anys de més. Looper, dirigida per Rian Johnson, es posa a la cua del subgènere de viatges en el temps d’una forma força original i enginyosa, tot i que ens pot sonar a altres com Minority Report o Frequency.

La idea és molt bona i complexa. Les històries sobre paradoxes temporals solen ser difícils perquè o bé costen d’entendre o és fàcil que deixin "cabos sueltos". Valorant això Looper és interessant i està ben portada. Aconsegueix enganxar i la trama avança més que correctament. El protagonista (Joseph Gordon-Levitt) és un Looper que un bon dia ha de matar el seu jo futur (Bruce Willis) i aquest se li escapa. El gir porta al protagonista a perseguir al llarg de la pel·lícula al seu bucle mentre aquest busca desesperadament un nen que en el futur serà qui portarà la seva vida al desastre.

Els punts negatius del film són un parell de seqüències mal resoltes a nivell de guió que creen confusió i incomprensió en l’espectador i un final que aparenta tancar el cercle perfectament i resulta espectacular  però que si ens parem a pensar una mica és estúpid i il·lògic.

En definitiva, Looper és una bona pel·lícula però no especialment destacable dins la quantitat que n’hi ha sobre el gènere.

• El millor: la idea és enginyosa i interessant.
• El pitjor: algunes errades de construcció de guió.

*Puntuació: 7

EL FRAUDE

El Fraude és un frau en sí mateixa. Promet molt més del què acaba donant. És d’aquelles pel·lícules que tenen una bona estructura, un guió sòlid, una trama d’intriga que va in crescendo i que s’acaba convertint en fum perquè queda tallada, amb un final que estafa l’espectador. Els finals oberts són lícits en segons quin tipus d’històries, però considero que en un thriller d’aquestes característiques és una burla per l'espectador. Sobretot perquè el protagonista s’està debatent fins l’últim moment en si pren la decisió correcta moralment o la més beneficiosa per sí mateix, i això mereix una resposta clara. Realment sembla que davant no saber acabar la pel·lícula en condicions han optat pel final obert.

Richard Gere és Robert Miller, un magnat milionari que té tot el què qualsevol pot somiar: una família perfecta i una gran empresa que aporta molts beneficis. Però tot són aparences. Ni la família és tan perfecte ni els negocis van tan bé doncs està a punt de ser descobert per frau financer. Llavors un succés inesperat capgira tota la situació obligant Miller a replantejar-se la seva forma d’actuar.

Tot i que la trama té un punt d’inflexió passada la primera mitja hora de film en què passa de ser un thriller financer a un thriller policíac i això és quelcom interessant, no acaba d’enganxar. Falta connexió amb l’espectador, és una història buïda.

Això sí, és destacable la interpretació de Richard Gere com a protagonista absolut de la pel·lícula (crec que no hi ha ni una sola seqüència sense ell) amb un personatge que malgrat tenir actituds poc ètiques i morals aconsegueix posar-se l’espectador del seu cantó, si més no aconsegueix ser comprès. Susan Sarandon no queda enrere a nivell interpretatiu tot i que el seu paper és força secundari com a esposa de Gere.

És una pel·lícula bona però que podria haver estat excel·lent. Es queda a les portes del què promet.

• El millor: Richard Gere.
• El pitjor: El final tallat.

*Puntuació: 7

LO IMPOSIBLE

Lo imposible, nova superproducció de Bayona amb l’actriu Naomi Watts i Ewan McGregor , ha creat unes expectatives molt altes amb els constants i contundents tràilers per televisió. És d’aquelles pel·lícules que agrada a les masses per la seva espectacularitat, efectes especials, drama i tensió. Totes aquestes qualitats les té i són innegables. El problema rau, potser, en la falta absoluta de suspens, doncs saps com acaba des del primer minut. Una pel·lícula de supervivència no té cap sentit si no hi ha el misteri darrere de si sobreviuran o no els protagonistes.  Si el propi cartell de l’estrena ja mostra el final!

La història ens narra la lluita per sobreviure d’una família que arriba a Tailàndia de vacances i es topa de front amb el Tsunami. El relat se centra, sobretot, en la mare i el fill gran i com busquen desesperadament la resta de la família. Està basada en el cas real de la família a qui representen i com van sobreviure a la devastació.

L’excés de melodrama acaba convertint escenes boniques en cartró pedra, irreals, que no dissimulen que l’únic que busquen és la llàgrima fàcil, com el moment del retrobament familiar amb la banda sonora acompanyant (molt bona per cert).  Fins i tot és excessiva alguna seqüència en què es recreen en el patiment de Watts. Un bon guió es caracteritza per saber trobar els punts d’equilibri, ni quedar-se curt ni passar-se, tan en drama, comèdia, terror , suspens o la barreja d’aquests. I aquí és on falla Bayona.

Destacaria la interpretació de Naomi Watts i del fill gran i la seqüència inicial quan arriba el tsunami. És una seqüència que sí que sap trobar el punt, amb una progressió perfectament calculada en què veiem els personatges a la piscina de l’hotel. 

• El millor: L'escena de la piscina quan arriba el Tsunami.
• El pitjor: L'evidència que la pel·lícula busca agradar al gran públic amb la llàgrima fàcil.

*Puntuació: 7'5

UNA CINÈFILA A LA SEVA SALSA

Assistir al Festival de Sitges és festa grossa pels amants del cine, i especialment els del gènere de terror, misteri i ciència ficció.

No té preu passejar-se pels voltants de l’Hotel Melià, fotografiar-se juntament amb el cartell del festival, la catifa vermella, buscar alguna celebritat entre les multituds. I tampoc té preu sortir-se de l’espai cinèfil per gaudir de les vistes de Sitges, els seus carrers, les seves cafeteries. 

Diuen que els ingressos i els guanys augmenten cada any, malgrat la crisi, i això només pot ser perquè són uns dies impagables per gaudir del cine a un preu tampoc exagerat a canvi de grans experiències. Hi ha qui estalviem només per aquest esdeveniment al llarg del mes d’octubre, i hi ha qui tenim la sort de complir anys sempre per les dates del Festival. Així que el regal és doble.

El dilluns 8 d’octubre dues amigues i jo vam anar a passar el dia al Festival de Sitges i vam triar per l’ocasió dues pel·lícules: Headshot i The cabin in the Woods. Les dues tenien un argument suculent i unes critiques favorables, especialment la segona.

Headshot la projectaven a l’Auditori, sala imprescindible per algú que vulgui gaudir del Festival al 100%, per les seves dimensions, comoditat, pantalla i so. Les ganes i la predisposició de disfrutar eren totals però ni així va ser possible enganxar-nos a la pel·lícula. Tal vegada que fos un film tailandès pot haver influït per ser un cine molt més fred i inexpressiu que el nostre. Però les tres vam estar d’acord en què era avorrit, lent, amb uns salts enrere i endavant difícils d’entendre, un argument fluix, que creava distància amb l’espectador i algunes escenes ridícules i inversemblants. Tan és així que ens vam acabar prenent el film com una comèdia per riure. El relat parla d’un policia que passa a ser sicari per culpa d’un polític que li fa xantatge. Una sèrie de successos li fan canviar el sentit de la vida i  el porten a acabar sent budista i monjo.

*Puntuació: 4

The Cabin in the Woods va ser una gran sorpresa. Anàvem a veure una pel·lícula de terror que semblava interessant però carregada de tòpics del gènere. Tanmateix la pel·lícula trenca tots els esquemes i es riu del propi gènere amb elegància i sabent trobar el punt d’equilibri exacte entre humor i terror que moltes pel·lícules no saben portar o bé es passen de mida (com Scary Movie).  Està molt ben construïda, té moments gore, altres de tensió i tots ells barrejats amb un humor molt interessant. No pretén fer passar por el públic però si que crea moments tensos. Podria ser una bona barreja entre Las Colinas tienen ojos, El show de Truman, Habitación sin salida i Scary movie.

El final potser és l’únic defecte que podríem trobar perquè pretén buscar espectacularitat i perd una mica la perfecció i la coherència que té fins aleshores, però se li perdona pel gran nivell de la resta.

*Puntuació: 8’5

EL CUERPO

Ja fa 45 anys que Sitges és la seu de la setmana de cine fantàstic i de terror,  i aquest any ho és entre el 4 i el 14 d’octubre. La gala inaugural va triar novament una pel·lícula espanyola amb El Cuerpo, protagonitzada per José Coronado, Belén Rueda i Hugo Silva. El film és l’Opera prima de Oriol Paulo i està produïda pels mateixos que el Orfanato i Los ojos de Júlia.

Sense dubte el cinema espanyol i el català estan en un moment positiu. L’auditori de l’Hotel Melià ple a vessar no movia una pestanya enmig d’una trama tan ben construïda, plena de tensió, suspens i misteri en què tot allò que sembla no és i el què és no ho sembla. Com va dir José Coronado a la presentació: “ las coses no son lo que parecen”.

A una morgue desapareix el cadàver d’una dona. El policia que interpreta José Coronado, un home amargat, investiga el misteri juntament amb el vidu del cadàver desaparegut.

Amb un inici impactant i un final sorprenent la història està plena de flasbacks en què anem coneixent la vida de la dona morta i el seu marit mentre resta a la morgue per ser sospitós del succés. La tesi que se sosté des del principi és que algú ha robat el cadàver tanmateix el marit està convençut que la dona no estava morta i que li va deixant pistes per turmentar-lo.

El gir final és impossible de desxifrar fins i tot pels més avispats perquè cal una informació clau que només sabem els últims cinc minuts de pel·lícula. El director es guarda l’as sota la màniga al llarg del film fins que ens el mostra magistralment. S’agraeix sortir del cine i que la trama hagi lligat sense “cabos sueltos”.

A nivell interpretatiu el rei és José Coronado amb un paper complexe, envellit i amargat. Belén sempre està a l’alçada però en aquest cas el seu paper és secundari. Hugo Silva no és sant de la meva devoció per la seva falta d’expressivitat i de transmetre tot i que és un actor que està força de moda.

En resum, absolutament recomanable.

• El millor: L’inici impactant i el gir final sorprenent.
• El pitjor: Que Belén Rueda tingui un paper tan secundari.

*Puntuació: 8

TU DIGUES QUE L'ESTIMES

Als cinemes i teatres triomfen les comèdies, les dolentes i les bones, i és lògic en un moment convuls i ple de penúries com l’actual.

El Teatre Gaudí omple la seva sala gràcies a Tu digues que l’estimes, una obra d’Ivan Campillo que tot just acaba de prorrogar un mes més.

L’obra és una comèdia d’embolics entre parelles molt delirant, exagerada i carregada d’ironia alhora que austera, amb decorats senzills i propera al públic.

Ens presenta dues parelles de classe alta. Una més jove que està a punt de casar-se i una que ja porta deu anys de matrimoni i comença a patir una crisi. Hi intervé un tercer en discòrdia que complica més la història.

Certament les obres d’embolics de parelles estan molt vistes i molt explotades però considero que Tu digues que l’estimes se surt lleugerament dels tòpics amb una ironia molt suggerent, alguns moments molt interessants en què la música i la il·luminació tenen un valor afegit no només en el missatge sinó en l’estètica i l’escenografia. Tots els actors interpreten fantàsticament els seus papers, tanmateix destacaria la jove Sílvia Forns en el rol de nena pija, pava i exageradament hiperactiva perquè no és un paper fàcil.

Té un bon missatge darrere tanta bogeria i riure sense parar. Ens parla de la hipocresia, de les aparences, de com prioritzem el què els altres veuen des de fora als sentiments reals. Per això la tesi de l’obra és que passi el què passi, li facis la jugada que li facis a la teva parella, encara que tinguis 33 amants : Tu, digues que l’estimes, i així tot aparentarà que va bé.

Destacaria l’inici i el final, amb el tercer en discòrdia com a narrador.

La sala on es representa és del tot original i propera, no només per les seves petites dimensions sinó pel fet que l’escenari estigui al mig i les grades de seients a tots els costats. D’aquesta manera tot és molt familiar i proper.

El preu de l’entrada és molt assequible (18 euros)  al costat dels preus dels grans teatres de Barcelona. Aneu-hi!

• El millor: algunes escenes en què la llum i la música donen un toc original i estètic a l’obra.
• El pitjor: que el tema no deixa de ser molt vist.

*Puntuació: 7’5

MERCENARIOS 2

Mercenarios 2 és un regal nostàlgic per tots els amants de les grans pel·lícules d’acció dels 80-90, i especialment dels seguidors dels grans actors del cine d’acció: Stallone, Bruce Willis, Van Damme, Chuck Norris, Schwarzenegger, i la nova promesa Statham.  

L’equip de mercenaris de Mercenarios 1 tornen a l’atac amb una nova missió en què han de perseguir un grup de terroristes que han robat cinc tonelades de plutoni per fer bombes. S’hi incorpora una jove xinesa gens menyspreable per les seves habilitats de lluita.

El film és interessant bàsicament per la suma d’actors tan estimats pel públic, no tan per la trama en sí, que no té cap particularitat. El guió és senzill, gens original però és correcte. L’acció, les baralles, les explosions i els cops són els protagonistes, però no falten dosis de sentiments i d’humor. Són divertides les clucades d’ull que es fan en diversos moments de la pel·lícula al Schwarzenegger en el seu gran paper a Terminator amb les famosa frases: "he vuelto" o "sayonara baby".

El film no té pretensions més que fer un homenatge a aquell cinema que ens va marcar amb aquells pesos pesats (i mai millor dit) que se’ns fan vells però que segueixen en una extraordinària forma i mereixen tot el nostre respecte i admiració.

• El millor: els actors, sense dubte
• El pitjor: la simplicitat de la trama.

*Puntuació: 6’5

THE POSSESSION

Quan obrim la caixa de pandora no hi ha marxa enrere.  Pot ser que a dins hi hagi un ésser maligne disposat a posseir-nos.

The possession (el origen del mal) és una més de la gran quantitat de films de possessions que s’han fet en els últims anys, un subgènere del cinema de terror. El director danès Ole Bornedal no aconsegueix destacar enmig d’aquest mar inabastable, al contrari, més aviat se situa en un dels pitjors llocs. Encara avui en dia hi ha poques possessions que superin El Exorcista.

Una nena aconsegueix una caixa antiga i aparentment inofensiva en un mercat. Una caixa que requereix d’un mecanisme especial per obrir-la, senyal inequívoca que no s’hauria d’obrir mai. Un cop oberta una veu provinent de la caixa crida la nena perquè s’hi acosti. Poc a poc el seu pare i germana s’adonen que la nena està patint un procés estrany doncs estableix una relació obsessiva i dependent amb la caixa. Investigant sobre possessions el pare arriba a un grup de jueus per demanar-los que l’ajudin a treure el mal de dins la seva filla.

La pel·lícula intenta espantar a través dels sorolls forts i les escenes impactants però no és capaç de sorprendre ni d’aportar res de nou al gènere, tret de l’element de la caixa que no és més que el macguffin de la trama. Malauradament és un element absurd, que provoca més humor que suspens o terror. Recorda massa al joc de la pel·lícula Jumanji, aquell que crida els jugadors a jugar-hi i a ser rescatat a través de uns sorolls de tambors. Allà però, funciona perfectament.

Potser si l’esperit maligne hagués estat un “esperit” hauria resultat més creïble i menys ridícul que l’ésser que al final veiem que surt de dins del cos posseït transportant-nos a una escena famosa de la pel·lícula japonesa The ring. El més sorprenent és saber que el film està basat en fets reals succeïts el 2004.

En resum, totalment oblidable i prescindible.

• El millor: l’actor Jeffrey Dean Morgan.
• El pitjor: l’ésser maligne i la caixa.

*Puntuació: 5

BRAVE

L'animació és un sector en alça en el món del cinema. Cada vegada hi ha més competència i més qualitat. Tanmateix Pixar/Disney segueixen sent els pioners. Potser no sempre aconsegueixen complir les altes expectatives del públic però mai fan una mala pel·lícula. 
La recent estrenada Brave se situa a l’època medieval amb una princesa com a protagonista. Una princesa rebel que no accepta la vida que ve imposada, que no se sent identificada amb els seus deures com a filla de reis; Una indomable. Ella aspira a ser lliure, a elegir el seu camí. Per això recorre a una bruixa per a què l’ajudi a canviar el seu destí.  Però no compta amb que el seu desig pot tenir danys colaterals inesperats.
Brave no arriba al nivell de perfecció de Walle o Up i potser la causa és la poca originalitat i la quantitat de tòpics a què recorre. Ara bé, el guió és rodó i més que correcte, amb el toc emotiu, divertit i pedagògic tan característic de Disney.

És una història plena de saviesa, que aprofundeix en el valor que té la relació mare/filla, en com d’una situació extrema i donant-se l’oportunitat de conèixer-se l’una a l’altre sense prejudicis es poden eliminar les diferències. És un valor que s’ha tractat molt en animació i d’aquí la poca originalitat. Potser el problema és que estem acostumats a un cinema Pixar que ensenya els més petits i alhora té segones lectures pels adults, com Toy story, Walle, Up. Brave és trepidant pels nens i agradable pels adults, però no arriba a impressionar, a deixar sense paraules.

El millor: a nivell tècnic és excel·lent. Només cal fixar-se en la melena de la protagonista.

El pitjor: la falta d’originalitat.

*Puntuació: 7’5

Properament tornarem a donar vida als Plaers de vida que mai s'han de deixar perdre. Aquest temps d'inactivitat s'ha donat per aquesta pèrdua personal de motius per escriure, per complicacions vitals, per falta d'il·lusions.
Intentarem aixecar-lo de nou en la mesura del possible.
Gràcies!

REC 3, GÉNESIS

La revista Time Out London ha confeccionat una llista de les 100 millors pel·lícules de la història del terror i entre elles hi apareix REC, el film de zombis dirigit per Jaume Balagueró i Paco Plaza.

Havent posat REC entre les millors segurament es posarien les mans al cap si veiessin  REC 3, Gènesis.  La tercera entrega de la saga ha trencat amb les altres dues, no tan en la trama com en la forma i l’estil aconseguint un producte completament nou. No és que sigui una mala pel·lícula, és que hauria de tenir un altre nom i no pretendre ser una tercera part de REC, perquè es carrega la filosofia de la saga: terror seriós, poca sang i càmera domèstica.

La pel·lícula succeeix a una boda on un convidat infectat per la malaltia que converteix en zombi comença a contagiar a tots els convidats. El recent casats se separen accidentalment però no perden l’esperança de retrobar-se vius.

La pel·lícula no té pràcticament introducció i ràpidament comença una trama plena sang i mort que només dura 80 minuts. Considero que a Paco Plaza se li ha anat de les mans l’excés de gore, una característica innecessària en les altres pel·lícules que jugaven més amb el suspens i la foscor. En aquesta tot és massa explícit, a penes hi ha suspens i la sang gratuïta acaba sent desagradable per l’espectador.

Un altre error és que deixen de banda el recurs tan interessant de la càmera domèstica als pocs minuts de començar la pel·lícula. Potser això fa més agradable la visualització de la pel·lícula però crea una distancia entre l’espectador i els personatges que la càmera domèstica trencava.

S’incorpora l’humor negre a la història. Està ben portat, no és excessiu i té moments crítics bons com quan apareix un inspector de SGAE per controlar les cançons de la boda. Tanmateix no sóc molt partidària de la barreja d’humor i terror doncs en molts moments un gag només fa que trencar la tensió de l’escena.

En definitiva, una pel·lícula amb bones intencions que no és capaç de superar la categoria de pel·lícula de terror de sèrie B que pràcticament només aporta sang i fetge.

• El millor: l’escena del primer contaminat que es llença damunt els convidats.
• El pitjor: que es faci dir REC 3 quan es desentén completament de les altres dues pel·lícules de la saga.

*Puntuació: 6

100 ANYS DE TITÀNIC

El 15 d’abril de 1912, una nit com la d’avui, el Titànic va desaparèixer a les aigües gelades de l’Atlàntic. Per això als cines de tot Catalunya el mític vaixell es torna a enfonsar, però aquest cop en 3D. I ho fa aprofitant l’aniversari del centenari de la famosa catàstrofe. James Cameron no ha perdut l’oportunitat de tornar a treure rendiment a les sales amb la seva versió de 3 hores i quart. Cal dir que tornar-la a veure als cines és una experiència que per una seguidora de tot allò relacionat amb el Titànic és gairebé mística. Ara bé, el 3D deixa molt que desitjar i és que  les pel·lícules no rodades per ser 3D és difícil que funcionin si es fa a posteriori.

Els cines no són els únics que rememoren l’enfonsament. A les drassanes de Barcelona torna l’exposició Titànic Exhibition, que ja va ser aquí en dues ocasions. És una exposició molt ben dissenyada, en què s’explica cronològicament des que es va construir el vaixell fins que es va enfonsar a través de fotografies, d’objectes autèntics recuperats del mar i de reproduccions de camarots, de passadissos del vaixell i fins i tot d’un tros de gel en què podem notar la temperatura a què estava l’aigua aquell dia.

L’exposició és temporal però estarà a Barcelona des del 23 de març fins el 30 de setembre. El preu de l’entrada és de 12 euros i inclou una audioguia indispensable per treure totalment el suc a l’exposició.

Ben lluny d'aquí, a Gran Bretanya, pels molt aficionats i, sobretot, per les butxaques més

afortunades (7200 euros el passatge)s’ha recreat un creuer (Balmoral) que imita el Titànic en el recorregut, en el luxe interior, en el nombre de passatgers i fins i tot en els menús que se serviran. Alguns passatgers han assistit disfressats d’època. El vaixell és modern exteriorment i tecnològicament això sí, no fos cas que també s’acabés reproduïnt l’accident amb l’Iceberg. Diumenge passat va salpar de Southampton i estava previst que arribés a Nova York avui mateix. Tanmateix, hi haurà retards pel fet que als pocs dies de salpar van haver de tornar a port per un passatger malalt. Estarà maleït?

També a Barcelona la nit del 14 d’abril (la passada nit) el Museu marítim ha organitzat un sopar amb familiars de passatgers del vaixell insumergible organitzat per la Fundació Titànic. Al sopar se serviran els menús que es van servir la nit fatídica al restaurant de primera classe Le parisien. Hi haurà 200 comensals, els mateixos que hi havia fa 100 anys. La música que sonarà serà també la que va tocar la orquestra del Titànic. A l’hora que es va enfonsar el vaixell es farà un minut de silenci, sonaran les bocines dels vaixells del port i al dia següent els convidats podran llençar flors al mar. Un sopar al què molts voldríem assistir, sense dubte.

Aquestes són les activitats més importants que es fan entorn el Titànic, tot i que n’hi ha moltes més: pel·lícules noves per tv, documentals, programes especials i sense parlar del Museu de Titànic que hi ha a Belfast, Irlanda.

Esteu preparats doncs per pujar al Titànic?

VIAJE AL CENTRO DE LA TIERRA 2

Viaje al centro de la tierra 2 és un exemple clar de cine que té un gran èxit de taquilla enfront una crítica totalment negativa. Després de veure-la entenc el per què d’aquesta dualitat. Si em poso les ulleres de crítica cinematogràfica veig una pel·lícula carregada de defectes en la forma i en el contingut. Uns personatges estrafolaris i ridículs amb unes escenes “còmiques” totalment sobrants a la història (prego que treguin l’estupit personatge que condueix l’helicòpter); Uns efectes especials força precaris: les roques que es destrueixen al final del film són tan falses que deixen entreveure que són de cartró pedra; I una trama molt simple amb alguna escena que vol copiar la mítica Cariño he encogido a los niños. 

La conclusió és que no és una bona pel·lícula, ni tan sols per valorar-la com a film d’aventures per entretenir.

Ara bé, si em poso les ulleres d’espectador que més o menys sap què va a veure i què vol trobar entenc que ompli les sales. Hi ha aventura, humor (segur que bo per alguns), amor i efectes especials. Se surt de la sala amb una bona sensació, amb la diversió que dóna la recerca d’una illa perduda, que hi hagi els llibres de Júlio Verne i de veure animals més grans del normal i altres més petits.

En definitiva, podríem definir-la com una pel·lícula mediocre però entretinguda.

S'allunya força de la seva primera part, molt més decent a tots els nivells. 

El millor: els paisatges i l’aventura.

El pitjor: la trama i els personatges.

*Puntuació: 5

LUCES ROJAS

Luces rojas és un thriller dirigit per Rodrigo Cortés, director de Buried, en què ha canviat la senzillesa d’un film íntegrament rodat a un taüt per un projecte molt més ambiciós ple de girs i protagonitzat per actors de primera fila.

Un equip de científics liderats per Sigourney Weaver es dediquen a desemmascarar falsos vidents i mentalistes. Tot va bé fins que apareix Robert de diro, un invident amb poders mentals impressionants i a qui ningú mai ha pogut desemmascarar. El jove científic(Cillian Murphi) està disposat a trobar els punts febles del gran mentalista mentre que Weaver, estranyament, prefereix no enfrontar-s’hi per pors del passat.

És un thriller interessant, que desperta l’interès des de la primera seqüència fins la última. Un puzle que cada cop té més peces que no lliguen o que sembla que vagin per un cantó i que només lliga als últims segons de la pel·lícula, desviant-se cap un rumb totalment inesperat. Potser falla que hi hagi tants girs concentrats en pocs minuts de pel·lícula, enlloc d’estar repartits millor. Sense esmentar el final tan tallat just després que els cervells del públic encara estiguin païnt tota la informació rebuda en tan poc temps. Tanmateix els girs són sorprenents i satisfan.

De Niro i Weaver estan esplèndids. Són dos pesos pesats. Només amb la seva presència omplen la pantalla. I mereix una menció el jove Cillian Murphi, actor que es va donar a conèixer amb Vuelo nocturno i que poc a poc s’està fent un lloc al món del cinema.

Bona pel·lícula recomanada pels amants del món paranormal, dels thrillers i dels bons actors. No és un film de terror però té alguns moments que posen un nus a l’estomac a l’espectador.

• El millor: el ritme de la trama i el suspens.
• El pitjor: girs finals bons però massa concentrats al final.

*Puntuació: 7

INTOCABLE

En un món completament deshumanitzat com l’actual, anar al cine a veure una pel·lícula com Intocable d’Olivier Nakache retorna l’esperança en la bondat de l’ésser humà.

Driss és un jove negre amb una vida complicada que no treballa i viu de robatoris. El destí el porta a la casa d’un milionari tetraplègic que el contracta com a cuidador i acompanyant. Una relació que a priori sembla impossible perquè els personatges són com una gota d’aigua i una d’oli acaba en una amistat sense tabús i plena de matisos, en què tots dos aprenen de l'altre. 

El gran valor de la pel·lícula és la capacitat que té de transformar un drama com és la tetraplegia o la marginalitat d’alguns barris en una comèdia. Plena d’humor negre ens ensenya a que es pot riure fins i tot de les pitjors desgràcies i circumstàncies.

Molt destacables les actuacions dels dos protagonistes. Aparentment són antagònics però en l’essència es troben amb tota sinceritat i franquesa. Driss és un mal educat, barruer i un lladre però també un home sense prejudicis, que mira  a la cara la tetraplegia del seu amic sense disfressar-la amb paraules amables, que parla clarament i sense compassió. I  és justament això el què valora Phillippe. Un home que té completament assumida la seva invalidesa i que està cansat de persones que el tracten amb condescendència, que el limiten i no li deixen fer res per sobre protegir-lo. En Driss l’ensenya a viure la vida, a la seva manera. Sap donar-li tot el què necessita a cada moment sense necessitat de paraules. En Philippe li aporta a Driss coneixements culturals i experiències que mai ha tingut abans. 

És una història commovedora, que emociona amb el riure, que diverteix i alhora ensenya i té uns diàlegs boníssims. És una història de personatges.

És capaç de fer que el públic rigui de de situacions que en principi són dures i serioses sense sentir-se culpable.

La trama té un bon ritme, és coherent  i amb un inici que atrapa i un final que emociona.

Absolutament recomanable.

• EL millor: els protagonistes.
• El pitjor: res. 

*Puntuació: 8