DE QUINZE EN QUINZE I EM TANCO PERQUÈ TOCA

Dia 15 de quarentena. 

Avui s'hauria acabat la confinació després de 15 dies dintre la nostra gàbia daurada. Avui podriem tornar a sortir a passejar, petar la xerrada amb la gent, abraçar-nos, riure en veu alta, fer cafès, dinars i sopars en colla. Així hauria d'haver estat quinze dies enrere quan es va decretar l'Estat d'Alarma. Però no. Tenim quinze dies més per endavant, com a mínim, per veure la vida passar entre quatre parets.  

La vida és la millor mestra que poguem tenir. Ens dóna sempre allò que necessitem per evolucionar, ni més ni menys. El Covid-19 ha vingut a fer-nos empassar unes quantes lliçons. La humanitat porta massa temps vivint sense viure. La majoria de persones estem adormides, inconscients i buscant constantment la felicitat en la direcció contrària a la què hauriem. Destruïm, enlloc de construir; No respectem el planeta, no estimem les altres persones, ens apartem de nosaltres mateixos. Vivim de l'ego que emmascara el nostre ésser i morim buits i pobres. Hem creat un sistema i una estructura social i econòmica que funcionava en l'era Industrial però que ha quedat obsoleta i requereix un trencament total. Ha hagut de venir un virus silenciós i invisible molt més perillós que qualsevol guerra armada perquè entenguem què la humanitat no està per damunt de tot, que el fet de ser racionals i intel·ligents no ens dóna autoritat moral per estar destruir i matar. Som una petita part (molt fràgil) més de l'univers que un virus ens pot desestabilitzar tot el nostre sistema de vida. 

El Coronavirus matarà moltes persones, lamentablement, i destruirà gran part de la nostra estructura social. I això ens farà renéixer. Aprendrem a ser éssers humils i respectuosos. La confinació ens està robant la calidesa i la proximitat física entre nosaltres i ens ha forçat a la soledat perquè d'una vegada per totes, cadscun dels individus del planeta ens mirem a nosaltres mateixos, trenquem patrons, mirem cap endins i creem una societat nova.

Molts gurus han assenyalat aquest esdeveniment com el començament d'una nova era. I estic convençuda que és així. Ens ha tocat passar-hi i viure'ho per alguna cosa i cal que sapiguem aprofitar-ho al màxim. 

Aquests dies passaran i arribaran nous temps que ens obligaran a treure el millor de nosaltres per remuntar la societat. Sorgiran nous artistes, creadors, inventors, escriptors que hauran despertat gràcies a la bofetada del "bitxet" amb corona. I sorgiran millors persones, més humanes, més solidàries. En aquesta nova era els corruptes, violents, egoistes i tots aquells domintats per l'ego seran cada vegada menys nombrosos. 

Hem d'aprendre a redirigir la por i treure tota la fe en nosaltres mateixos.

Estem tots units en la soledat. 

#quedatacasa #joemquedoacasa #estevirusloparamostodos #totanirabé

EL PRINCIPITO SE PONE LA CORBATA

Si no heu sentit parlar de Borja Vilaseca és que no esteu gaire posats en la tendència del desenvolupament espirutual. Qui el conegui sap que és un lider nat, un referent dins la, mala anomenada, autoajuda que no deixa indiferent a qui l'escolti a una conferència o en un vídeo del seu canal de Youtube. Jo el segueixo desde fa mesos però ha estat recentment que he llegit els seus llibres i és precisament d'un dells que vull parlar: El Principito se pone la corbata. Podríem dir que es tracta d'una petita novel·la (tot i que ell diu que no és novel·la, sinó 100% realitat) on ens presenta una sèrie de personatges d'una empresa que tracta els treballadors com a màquines, sense empatia. Tot canvia amb l'arribada d'un nou cap de recursos humans que capgira de dalt a baix el model de negoci convertint-lo en un espai respectuós amb els empleats i on aplica els seus coneixements de desenvolupament personal. 

El llibre no deixa de ser un mitjà més per difondre els seus coneixements com a coach com fa a les xarxes socials, conferències i cursos. Però al fer-ho a través de personatges que es qüestionen coses i que evolucionen el lector se sent identificat i empatitza amb les febleses humanes. Personalment m'he emocionat en alguns moments del llibre molt colpidors. Em genera molta satisfacció veure a persones trencar les seves carcaces interiors, ser capaces de prendre consciència i començar a plantar cara a l'ego. 

Recomano molt llegir-lo obrint la ment i el cor. No tancar-se ni posar-se a la defensiva. És d'aquells llibres que poden canviar persones i vides. 

Per qui vulgui seguir en Borja Vilaseca per Youtube poso l'enllaç al seu canal. 

EL MEU ÀNGEL

Passejo pels carrers ja buits a l'hora del capvespre mentre miro el cel Rogent i et busco entre els àngels. Des que vas volar ja no puc escoltar música. Cada nota i cada paraula són dagues que es claven a les ferides de l'ànima. Una ànima que intenta nedar a la superfície per tornar a respirar enmig d'un mar de boira i foscor. La llum no és fora, sinó dins. La resposta la trobaré mirant al meu interior. Em deies sempre. Ho intento. Però el camí és ple d'espines. Sec a un banc i entrellaço les mans buscant el caliu que sentia quan m'agafaves tu. El vent bufa fort a l'Empordà. Ell és l'únic que em parla a l'orella, ara. Tanco els ulls i entre llàgrimes que cremen connecto amb tu. I estic segura que tu també ho fas. Em creuo amb persones conegudes del poble i els ofereixo el millor somriure agredolç. Potser és hora de tornar a casa. Un nou dia acaba. Un nou dia sense tu i sense mi.

Sé que el dia que em trobi i reneixi, veuré les teves ales volar de nou.

LA TRISTOR ENS ALERTA A PARAR-NOS

La vida passa molt de pressa, tant que sovint no ens adonem que convé parar de tant en tan per no descarrilar. El nostre cos es mou per la inèrcia de la roda del dia a dia, de les dificultats a superar (que no problemes)i obligacions. I anem enllaçant setmanes, tot esperant sempre que arribi el cap de setmana, després les vacances, després l'estiu, i així van passant els anys. Però dins nostre tenim una ànima-i no, no parlo des de les creences religioses- que no segueix aquests ritmes, ni va en sintonia amb aquesta forma de passar la vida, enlloc de viure-la. I és en aquest desajust i falta de sincronia entre cos, ànima i cap que arriben les depressions, la tristor, l'angoixa i tants altres mals propis del nostre temps post-modern. Tapem les carències, ferides no resoltes i rancors a base d'omplir el temps amb activitats per no pensar. Però tard o d'hora alguna cosa les activa, pitja el botó i tot explota. 

Quan ens passa algun succés que ens enfonsa i ens entristeix profundament és un toc d'atenció. L'ànima ens avisa que no estem fent les coses bé, que és el moment de mirar dins nostre i escoltar-nos. Sé que aquest discurs està molt de moda actualment i d'aquí sorgeixen el mindfullnes, el ioga la meditació i totes aquestes disciplines que ens ajuden i ens orienten. Però és que hi ha molta veritat en tot això. 

Personalment estic en una d'aquestes parades obligades i reconec que escoltar-se a un mateix, mirar a dins, analitzar el per què de les ferides no cicatritzades i curar-les és de les missions més difícils que hi ha. És necessari buidar, descarregar motxilla, acceptar-se i valorar-se i continuar el camí procurant sempre que cos, ment i ànima vagin alineats i sincronitzats.

Per continuar el camí cal treure les pedres de les sabates. 

JIGSAW VERSUS SAW

La moda dels Escape rooms és un monstre imparable. S'obren nous jocs a un ritme delirant mentre d'altres han de tancar per incapacitat de renovar-se o aportar la clau de volta que els altres no tenen. 
Com a aficionada a aquests jocs n'he visitat quatre. Dos dels quals ja vaig comentar fa anys, quan tota aquesta voràgine tot just naixia a Catalunya. Recentment he visitat dos Escapes considerats dins dels Top ten pels usuaris tan per la temàtica com per l'alt nivell de dificultat del joc. 
Em refereixo als dos Escapes basats en la saga cinematogràfica de terror de Saw.

El primer que vaig probar va ser l'anomenat Jigsaw de Horror Box. 
Aquest equip que formen l'empresa Horror box són expert en tot allò teatral doncs són actors. S'els coneix pels diferents recorreguts nocturns teatralitzats del Museu de cera de Barcelona. 
El punt fort d'aquest Escape room va ser l'ambientació aconseguida dins la sala de joc. Tan la decoració, la música, les gravacions d'audio i l'actuació de la game master a la introducció van eludir a la pel·lícula de forma magistral. No es limitava a explicar les regles del joc simplement de forma informal com fan a d'altres Escape rooms. Sinó que ja et posaven la por al cos des del minut 1 que travessavem la porta. Reconec que els primers 5 minuts del joc vaig passar por i angoixa per una sèrie de circumstàncies que no desvetllaré. 
El joc és de nivell alt. Està carregat de pistes, enigmes, claus i endevinalles que s'han de resoldre en 60 minuts. En aquest sentit és un escape room molt treballat i enginyós. Ara bé, el joc s'allunya del terror de l'inici i de la pel·lícula en quant als obstacles que trobes per ser una sala més semblant a la majoria.
Vaig sortir molt satisfeta i amb ganes de probar els altres dos jocs que proposen: Catalepsia i Ouija. 

• Puntuació personal: 8
• El millor: L'ambientació i el show de la game master.
• El pitjor: El joc és un escape room normal que s'allunya de la pel·lícula. 

Fitxa tècnica:

• C/Industria 268. Barcelona.
• entre 72 i 108 euros/grup.
• 2-6 jugadors.
• 60 minuts.
• joc en castellà.
• nivell mitjà/alt.
• reserva i pagament anticipat online.
• 3 escape rooms en total. 

A l'altra banda de Barcelona de fa 5 dies, al barri de Sants, ens vam trobar els 5 membres del meu equip per jugar a Saw experience de Questory. Les crítiques en parlem molt bé. A l'entrar hi havia una gran sala d'espera i uns passadissos que portaven als diferents Escapes que ofereixen. El Game master ens va asseure a uns taburets i ens va explicar les normes del joc, que eren lleugerament diferents a la majoria. No el consideren un escape room, sinó una experiència. Ens va advertir que aquí no donaven pistes durant el joc, ni tindriem marcador de temps, i que no hi hauria objectes per buscar a la sala, sinó únicament enigmes numèrics per resoldre. Aquests detalls li otorguen aquest nivell alt de dificultat. 

Ens va tapar els ulls amb un antifaç i ens va conduir un a un dins la sala de joc. Prèviament va preguntar si algú tenia claustrofòbia (jo sí!) o problemes de genolls. Aquestes preguntes no eren casuals ja que a cadascú de nosaltres ens van "lligar" d'una forma diferent i alguns podien passar-ho malament. Considero aquest el punt fort d'aquest Escape. Han aconseguit apropar-se molt a la trama de les pel·lícules ambientant la sala amb unes maquinàries molt semblants i molt impactants. Realment semblava que fos Saw en persona qui ens hagués segrestat i lligat. També és cert que aquest mateix fet té una part negativa i és que no tots els jugadors poden participar per igual i el resultat és que al final uns surten més decebuts que els altres, en funció d'on han estat encadenats. 
Els enigmes són molt difícils. Requereixen participants amb molta experiència i capacitat per resoldre codis numèrics. 60 minuts després vam sortir d'allà amb ajuda, llàstimosament. Però amb molt de "subidón" i adrenalina a tope. 
Si li he de trobar algun defecte seria la falta de teatre del game master a la introducció del joc. Considero que perdia emoció que la intro no formés part del show, com fan els de Jigsaw. 

• Puntuació personal: 7
• El millor: L'ambientació i decoració.
• El pitjor: l'explicació del Game master, la desigualtat dels jugadors durant el joc i la mala qualitat de la foto final. 

Fitxa tecnica: 

• c/Galileu 158. Barcelona.
• 2-5 jugadors.
• 60 minuts.
• Joc en castellà.
• Nivel mitjà/alt.
• Reserva online i pagament el dia del joc.
• 3 escapes en total.

RELATOS SALVAJES

El cinema argentí està en alça i no es pot deslligar de l’actor de moda Ricardo Darín, protagonista de grans pel·lícules dels últims temps.

La nova proposta dirigida per Damián Szifron, Relatos Salvajes, no ha passat sense pena ni glòria per les sales de cinema. De fet ha estat escollida per representar Argentina com la millor pel·lícula estrangera dels premis Oscar. Relatos Salvajes s’arrisca amb el format de combinar històries diferents sense cap més nexe d’unió que el tema o concepte que el títol ja deixa entreveure: La venjança, la bogeria extrema, la injustícia. Són 6 històries explicades una rere l’altra plenes de personatges exagerats i bojos i alhora realistes que provoquen en l’espectador una barreja de riures i calfreds propis de l’humor negre. Recorda lleugerament els curtmetratges d’Alfred Hitchcock i pinzellades de Spielberg però explicades amb més contundència, violència i “mala bava”.

És sorprenent com aconsegueix que les sis històries estiguin al mateix nivell de qualitat tan estructural (guions completament rodons) com de contingut. Impossible triar-ne una, tot i que pot despuntar el relatat protagonitzat per Ricardo Darín, per la seva gran actuació.

El rerefons de Relatos salvajes ens fa reflexionar sobre la nostra societat actual. Caminem per la vida com autòmats deixant que les injustícies ens trepitgin sense reaccionar fins que tot això explota i surt el monstre que tots portem dins. I porta a pensar: què és més violent? Aguantar passius i alienats les injustícies o bé defensar-nos d’elles per sobreviure de la forma més instintiva i primitiva? Potser trobeu la resposta a la sala de cinema.


*Puntuació: 9

• El millor: L'estructura rodona dels guions, missatge, els actors etc.
• El pitjor: que les sis històries es fan curtes.

FESTIVAL 48H OPEN HOUSE BCN 2014

Aquest cap de setmana, 25 i 26 d'octubre arriba com cada any un dels esdeveniments més populars de Barcelona: el Festival 48h Open House. Més de 150 edificis emblemàtics de la ciutat obren les seves portes gratuïtament entre les 10h i les 20h de dissabte i diumenge. És una bona ocasió per veure les entranyes d'aquells edificis que coneixem de tota la vida, però només per la seva façana, com poden ser l'Arc de triomf, les torres venecianes o un refugi antiaeri a la Plaça del diamant. Hi ha edificis als 10 districtes de la ciutat.
Les cues? és l'únic inconvenient però pels qui realment vulguin evitar-les hi ha un passaport que costa 50 euros els dos dies o 35 un dia i permet entrada preferent sense cues a tots els edificis. La resta només cal que porteu un bon llibre i molta paciència. La recompensa valdrà la pena. 
Per conèixer tots els detalls de l'activitat i els edificis a visitar entreu a la web:

http://www.48hopenhousebarcelona.org/index.php/inici

PHENOMENA ANY ZERO

Nacho Cerdà davant la façana de l'antic Nàpols. Foto de Pere Tordera.

Després de quatre anys omplint sales alienes de quelcom més que crispetes i coca coles Nacho Cerdà, director de Phenomena, ha donat un salt endavant i ha apostat per tenir sala pròpia. On? A l’antiga sala Nàpols de Barcelona (Sant Antoni Maria Claret 168). 

El nou cine, que ara mateix està en plenes reformes, preveu obrir a finals d’any i ho farà seguint el seu estil fins ara: reestrenes dels anys 70,80,90 en versió original i buscant sempre la còpia en millor estat de conservació.  I, per suposat, unirà les dues sales que tenia l’antic Nàpols en una sola amb un aforament de 415 persones. També milloraran els seients, el projector i la decoració del cinema serà art decó amb un toc vintage i amb doble cortina. Tot aquest projecte té com a objectiu recuperar l’experiència d’anar al cine com a ritual social, com als anys 70 o als cines de barri. Diu Nacho Cerdà. Els seguidors de Phenomena sabem que aconseguirà la seva fita doncs ho ha sabut fer fins ara.

Es faran sessions de dimecres a diumenge i tenen clar que no repetiran el mateix cicle o pel·lícula varis dies de la setmana. L’estrena de la sala l’encapçalaran, com no pot ser d’una altra manera, les mateixes pel·lícules amb què va néixer Phenomena: Tiburón i alien. Per això aquesta nova temporada porta com a nom ANY ZERO. I per celebrar-lo durant tota la primera setmana es projectaran alguns dels films més sonats dels quatre anys de Phenomena.  Els preus seguiran sent els mateixos, força correctes: 9 euros per les sessions dobles i 6 per les individuals.  

Segons Nacho Cerdà Estem construint un cinema perquè la gent hi vagi amb l’esperit amb què es va al teatre, a l’òpera o al Festival de Sitges. I aquest és el motiu pel qual alguns som addictes a l’estil de cinema Phenomena i formem part d’aquesta gran família que creix cada dia més. 

RENEIX EL CINEMA TEXAS A BARCELONA

Europa Press

Els cinemes no paren d'abaixar la persiana a tot arreu. Un a un els somnis dels cinèfils es van apagant a cada sala que tanca. És per això que, en els temps que corren, un cinema torni a obrir les portes és molt més que una bona noticia. És una esperança renovada pels que creiem encara en la fàbrica de somnis.

El cineasta Ventura Pons ha apostat per la cultura per damunt el negoci obrint de nou els Cinemes Texas al mateix local on un cinema amb aquest mateix nom va existir des del 1947 al 1995. Es pot dir que aquest local situat a Bailén 205 (Barcelona) està destinat a ser una sala de cinema doncs entre el 1995 i el 2013 va ser ocupat per Lauren Gràcia.

El nou Texas ha obert el passat 18 de setembre i és un cinema de reestrenes en versió original subtitulat en català que pretén retornar a la gent a les sales. La clau? Bon cinema i bons preus. Una sessió costa 3 euros tots els dies de la setmana.

Ventura Pons anirà acompanyat d’un equip immillorable per gestionar el cinema: El programador dels cines Verdi  Ricard Almazán i la també responsable dels Verdi Àngels Gelabert.

Està més que demostrat que les reestrenes són un èxit assegurat en els temps actuals. Phenomena ja fa temps que va apostar per el cinema dels anys 80, 90 i no ha parat de créixer en seguidors.

Pons assegura que no vol fer competència a les sales que exhibeixen estrenes i pretén donar una segona oportunitat als bons títols que passen volant.

Als cinèfils ens sembla una idea fantàstica i una esperança pel cine que sembla que desaparegui de les grans sales per acabar als nostres ordinadors a través de les descarregues d’internet.

Tots a veure bon cine!

Leticia Argilés a l'entrada del cinema Texas.

Hall del cinema Texas

PARAPARK NIVELL 2

Un any després de quedar hipnotitzada de l’experiència de Parapark, el primer joc d’escapisme de Catalunya, ha obert les seves (clandestines i austeres) portes Parapark nivell 2, “Experimento 5”.  A l’igual que el nivell 1 els participants arribem a la porta d’entrada amb una barreja de sensacions. Quan entrem i ens atén el noi que ho porta els nervis augmenten per segons. Només una breu explicació de les normes del joc i cap a dins. Des d’aquell instant en què la porta es tanca i ens trobem sols enfront un dormitori el temps i la realitat es distorsionen. Ens sentim sumergits en una pel·lícula d'intriga on només existim nosaltres, el comptador de temps i les pistes, codis i puzles que anem trobant. Sortir d’allà depèn exclusivament de nosaltres, la nostra unió, col·laboració i destresa. Parapark 1 ja era difícil però Parapark 2 ho és encara més. No es tracta de ser molt intel·ligent, més aviat és la pràctica prèvia en jocs d’aquest tipus el què compta, però sobretot la capacitat de comunicació i de dividir funcions entre els membres del grup.

A nivell d’estructura no només l’ambientació i l’escenari estan molt ben trobats sinó que el muntatge del joc i com estan encadenats els enigmes i pistes és excel·lent. Si mai heu jugat a res similar no dubteu a provar-ho. És una experiència que enganxa. En sortir d’allà les ganes de tornar a jugar són quasi bé additives.  Segons ens ha explicat el noi fins i tot la gent menys predisposada a jugar acaba transformant-se un cop dins l’habitació. És impossible quedar-se indiferent.

Us atreviu? Comença el Joc!

IMPRESCINDIBLE: Portar amb vosaltres una motxilla plena de motivació, il·lusió i ganes de disfrutar pensant i resolent. I abstenir-se de carregar-hi mandra, falta de cooperació i intents de fer trampes. 

*Preu d'entrada: 41 euros per grup

*Ubicació: C/ Valladolid 25. Sants. Barcelona

*Reservar dia i hora des de la web: www.parapark.es

MINDSCAPE

Què passaria si un professional entrés dins els nostres records per furgar en els nostres traumes i trobar la causa de totes les bogeries que ens envaeixen? 

Mindscape és d’aquelles pel·lícules de suspens que fan ballar el cap de l’espectador de principi a fi fent-lo dubtar constantment de qui és el dolent de la història. Els que estem molt habituats a thrillers d’aquest estil fàcilment deduïm els finals. És difícil enganyar-nos . Tanmateix en aquest cas el director juga amb astúcia les seves cartes per embolicar la troca i despistar. Aquesta estratègia  és una arma de doble fil doncs si no s’usa bé pot provocar cansament  i que el final no acabi de satisfer.

La pel·lícula té una introducció potent que situa les expectatives molt a munt; massa potser. Sap mantenir un bon ritme i un final simplement correcte. Considero que no tots els fils queden lligats i l’espectador ha donat tantes voltes pensant en qui és el dolent que totes les possibilitats estan contemplades, així que quan arriba la resolució no resulta sorprenent i original.

És interessant la idea d’entrar a la ment de les persones per trobar els traumes i solucionar-los. I està ben executada.

Hi ha critiques que troben similituds amb Origen. Discrepo. Només trobo en comú el poder entrar a la ment de la gent, doncs la resta de la trama va per camins completament diferents.

És un film recomanable i que val la pena analitzar. En conjunt és una bona pel·lícula dins el seu gènere.

*Puntuació: 7

• El millor: la seqüència inicial i els records.
• El pitjor: que quedin fils sense lligar i detalls sense acabar d'arrodonir.

PARAPARK 2.

Ja el tenim aquí! per fi arriba el segon nivell del joc d'escapisme PARAPARK. El segon és diu Experimento 5. Si a l'igual que jo sou dels qui vau sortir entusiasmats del Parapark i amb desig de viure una nova experiència similar ja podeu reservar. Avui s'obre el calendari. Ara bé, el joc comença a estar obert al públic el 21 de febrer. 
A JUGAAAAAAAAAAAAR!

2 DIES DE SEDUCTION COACH

Si us atrau tot allò relacionat amb el coaching , el benestar, la sensualitat, deshinibir-se i treure's de sobre inseguretats que ens encorseten teniu una excel·lent oportunitat els dies 22 i 23 de febrer a Piramidance, Barcelona. 
Seduction Coach és un esdeveniment que té un cost de 58 euros en venta anticipada online i 72 a taquilla, i inclou un seduction coach+ dinar+ sensual dance i 21 dies de programa de reacondicionament personalitzat. És una experiència pràctica basada en la PNL (programació Neurolingüística) i el sensual dance. És una activitat dirigida només a les dones per aprendre a sentir-nos millor amb el nostre cos i ment. El ball sensual juntament amb el coaching ens  ajuden superar tabús, complexes i alliberar-nos. I tot a mans de la gran professional Elsa Marrero. És una bona oportunitat de gaudir i a la vegada millorar la nostra autoestima, sovint sota mínims en aquesta societat que ens exigeix tan a les dones. 
Per anar directe a la pàgina on es paga i es reserva plaça clicar aquí.

FINS SEMPRE

Tot just t’he dit adéu fa molt poc I ja sóc incapaç de pensar-te sense dolor, sense aquella fiblada al cor que em buida la cisterna dels records de cop, a xorro, com si acabés de tirar de la cadena.

Has estat amb mi pràcticament des que vaig néixer. Els meus pares et van crear i et van fer preciosa i elegant. Et deies, Leticia, com jo. M’has donat 30 anys de records, vivències, caliu de llar. I ara ets allà sola, abandonada, buida i estripada per dins. I a fora, mig morta i decadent. Quan hi penso sento com si el cor se’m buidés amb una cullereta de cafè, lentament i agonitzant. Ja mai més jugaré entre les teves parets, ni entre els teus arbres. Allà queden per sempre racons que només jo coneixia, cabanes inventades i aventures de nena somiadora.

Potser algun dia algú torna a obrir les teves portes i finestres i tornes a respirar vida dins teu. I tornes a donar alegries i felicitat a les persones que hi siguin.

Per mi, sempre seràs la meva CASA. No n’hi haurà cap altra com tu: majestuosa i plena de color. Hi ha qui pensa que no es pot estimar allò inanimat i  material. Però s’equivoquen. Per què allò material té ànima; L’ànima que li donem les persones amb les nostres vivències.

Adéu, Leticia segona. 

ORIENT EXPRESS

Ara que s’acosten les festes sovint ens surt fum del cervell tot pensant un regal per fer als familiars. Sempre acabem anant als típics i fàcils. Si el què busqueu és quelcom original que deixi amb la boca oberta el receptor del regal us recomano una botigueta de Gràcia on hi ha tones d’aparells, objectes i gatgets divertits i poc vistos: Orient express.

La botiga està al carrer gran de gràcia 134. Només acostar-se l’aparador crida l’atenció i un cop posem el peu dins el local els ulls paren bojos de la quantitat de coses que veuen. El local en sí és preciós amb un arc central amb vidrieres. La resta tot són colors. Hi ha jocs de taula varis, rellotges, tasses, caixes de música, USB ……de tot però res convencional.

També tenen botiga online a l’adreça http://www.regalosorientexpress.com/

100 COSES FANTÀSTIQUES PER FER A CATALUNYA

L’avorriment o l’excusa de la falta de diners no tenen cabuda vivint a Catalunya, i sobretot a Barcelona. Per això vull recomanar dues guies de  lectura agradable i fàcil que he trobat força interessants. 100 coses per fer a Barcelona almenys una vegada a la vida (Cossetània) i Guia fantàstica de Catalunya (Angle Editorial).

100 coses per fer a Barcelona, regal d’una bona amiga que em coneix bé, proposa infinitat d’activitats imprescindibles per fer a la capital catalana. De llibres similars n’hi ha forces però aquest té la particularitat que barreja tan activitats culturals com descobrir les restes arqueològiques al museu d’Història, com altres més aviat culinàries com tastar els panellets de l’Escribà. El què més m’agrada són les propostes curioses i poc habituals en una guia com són perseguir coloms a Plaça Catalunya, trobar el què falta a la botiga Vinçon o quedar amb algú al Zurich. La guia està escrita per una jove de 30 anys, Isabel del Rio. La joventut, la frescor i la picardia es troben a cada ratlla del llibre. Però essencialment està escrit tot sabent què el què proposa són activitats que els que portem anys vivint a la ciutat hem fet alguna vegada i es consideren vitals. És una guia pels amants de viure la vida, que tinguin ganes de gaudir amb cada racó de Barcelona i que tan apreciïn una visita a un museu  com d’un canvi de cromos al mercat de Sant Antoni.

Guia fantàstica de Catalunya és una guia per ser llegida però difícilment portada a la pràctica. De fet Josep Guijarro el què pretenia és fer un recull de llocs que ha investigat que amaguen relats paranormals i misteriosos. Ens explica detalladament la història i documentació real que hi ha de cada localització, i també les llegendes i misteris. La idea no és que el lector hi vulgui anar de visita, sinó que conegui la llarga llista de misteris que tenim a Catalunya. Malgrat parlar de temes que poden semblar poc seriosos ell li sap donar el rigor necessari.

Sabíeu que el Liceu arrossega una maledicció des d’abans de construir-se? O que hi ha un hospital abandonat que té fantasmes? I de fet s’usa com a espai per rodatges? Endinseu-vos en el llibre per descobrir-les. Això sí, recomano no fer-ho en un dia de tempestes com avui. Podrieu deixar-lo a mig llegir.

LA CASA DELS SOMNIS DE BARBIE

Recordeu els temps en què la barbie era el vostre referent i el rosa el vostre color preferit? doncs si encara sentiu nostàlgia d'aquells temps i d'aquella nina i a més a més esteu fent una volteta per Alemania no podeu deixar de visitar la Casa de Barbie a tamany real. 
Berlín ha inagurat aquest mes de maig una inmensa casa/museu de la nina més popular de tots els temps. La mansió medeix 2500 metres quadrats.
La visita "Barbie Dreamhouse expirience" ofereix un recorregut per les diferents estances de Barbie amb tots els detalls decoratius. Sembla ser que crida l'atenció l'enorme vestidor amb infinitat de cinturons, vestits, sabates etc. Com bé indica el nom de l'exposició, no és només una visita, sinó que també es fan activitats virtuals vàries com fer pastissos, probar-se roba de la nina, tocar el seu piano rosa...
La casa a Berlín va estar oberta fins l'agost i després ha començat un tour per tot Alemania. 
Aquí us deixo algunes imatges de la casa perquè us feu una idea.

ABOUT TIME

Les bones històries d’amor no abunden al cinema (com a la realitat?). La majoria estan carregades de tòpics i els falta profunditat. Per això no acostumo a anar al cine a veure’n. Tanmateix vaig decidir apostar per About time (Una cuestión de tiempo) perquè associava la protagonista Rachel Mcadams a la seva gran (i única) obra El diario de Noa. Gran error.

Aquesta pel·lícula té pretensions d’originalitat quan és una còpia que balla entre Atrapado en el tiempo i Efecto mariposa en versió romàntica. La trama arriba a avorrir i a perdre interès en alguns moments en què el personatge repeteix constantment la mateixa escena. Així com Atrapado en el tiempo es reia de si mateixa i per això funcionava en aquest cas fracassa estrepitosament.

La història d’amor no arriba, no posa la pell de gallina i no transmet res de res. Rachel Mcadams demostra que no és capaç de sortir del bucle on va entrar amb el Diario de Noa. A nivell interpretatiu toca sostre.

Això sí, la pel·lícula sabrà arribar als poc exigents perquè té el punt ensucrat suficient per deixar bon sabor de boca. Qui vulgui veure una pel·lícula romàntica mediocre amb final feliç se sentirà satisfet amb aquesta. 
La moralina del final: "gaudeix de cada dia com si fos l'últim" és absolutament previsible i és massa recurrent ja al cinema. 

El millor és la cançó i la seqüència del principi del film que passa dins el restaurant Dans le noir.

• El millor: la cançó principal
• El pitjor: la mediocritat de la història

*Puntuació: 6

CUPCAKES AMB GUST DE BARCELONA

Els cupcakes i els dolços exportats de l’estranger (muffins, per exemple) estan cada dia més de moda a Barcelona. El cupcake és una deliciosa magdalena decorada de mil formes i colors que atrau visualment i a primera vista i es gaudeix amb tots els sentits.

Si voleu gaudir d’uns magnífics cupcakes i en un lloc còmode i acollidor us recomano Cup &Cake (carrer Enric Granados 145). Els seus productes estan fets amb ingredients naturals i sense additius, cuidant així la qualitat, però sense descuidar l’estètica I el bon sabor. Aquest va ser el primer establiment que van obrir i donat l’èxit creixent d’aquest mercat ja n’han obert tres mes: Brunch & Cake (Enric Granados 19), Cup & cake (tallers 79) i la més recent que encara ni està oberta és Travel & cake.

Tots els locals tenen els mateixos bons productes i la mateixa estètica acollidora. Força llum, colors blancs, mobles rústics i molt de color al taulell on s’exposen els cupcakes. N’hi ha de tots els gustos possibles. Jo vaig provar el de xocolata kinder I el recomano.

A gaudir del dolç!

Cupcake de xocolata kinder

GRAVITY

Gravity, d’Alfonso Cuarón, no és només una pel·lícula. És una experiència sensorial, un tast per imaginar el què pot arribar a ser ser a l’espai i veure la terra des de fora. I és de les poques ocasions en què trobo sentit al 3D, que a dia d’avui encara no està prou aconseguit tècnicament. Tanmateix Gravity guanya en qualitat i sensacions vista en tres dimensions. És tal la bellesa visual que acaba eclipsant el propi guió.

Només hi ha 3 actors en tota la pel·lícula (que acaben sent menys), tota ella passa a l’espai i l’atenció de l’espectador se centra en l’angoixa frenètica dels protagonistes. Sandra Bullock, considerada una actriu pèssima, se surt en aquest paper. Clooney no destaca gaire a nivell interpretatiu però és una peça que ajuda a avançar la trama.

Quan parlo d’experiència sensorial ho dic no només per la bellesa visual de les imatges, sinó també pel nivell d’angoixa i empatia que sent l’espectador. A qui no se li posa la pell de gallina quan s’imagina perdut a l’espai a la deriva donant voltes per la inèrcia en la negror infinita? Ha de ser una de les morts més horroroses i aterradores.

La trama és interessant, té un ritme correcte, a voltes s’accelera i d’altres s’alenteix, però mai arriba a causar avorriment ni, per contra, cansament per massa acció. El punt just. El guió no sorprèn, però funciona.

Imprescindible anar-la a veure. No cal ser amant del cine de l’espai ni dels actors que surten per veure-la. Pot agradar a  tothom i superar prejudicis previs sobradament.

*Puntuació: 8’5

• El millor: a nivell visual.
• El pitjor: el guió no sorprèn.